dimecres, 30 de desembre del 2009

Acomiadem l'any

Se fa hora de partir. Donam milions de gràcies an els senyors de Bisa de lo bé que ens han tractats; el Miquel ja té les bísties ensellades; hi pujam, i ¡de dellà cap a Alòs! sempre vora vora el Noguera, per dins comellars, fondals i barrancs, bordejant costers. Passam per devora la vila de Borén, sense aturar-mos-hi, més envant trobam ran del camí una venerable i gentil església romànica, desgraciadament abandonada; era un vell monestir. Després deixam a mà esquerra el poblet d'Isil, miserable com tots els d'aqueixes muntanyes, i a la fi arribam a Alòs, el darrer poble de llengua catalana que es troba anant cap a nord i cap a ponent. Ja som a 1260 metres d'altura.

Antoni M. Alcover. Dietari de l'excursió filològica 1906. Ed. Proa Alí Bei. BCN 2006





Imatges preses a Alós d'Isil.

A l'hotel Lo Paller de València d'Àneu, tothom es coneix. Clientela fixa i fidel que ja fa anys que hi van a passar lo cap d'any, seduïts per l'amabilitat de la gent que el regenta, pel paisatge imponent, auster, silenciós, les cases de pedra i de fusta i, sobretot, per la flaire de la cuina de la Dolors, cuina pallaresa, abundant i exquisita. Quin bé de déu de trinxat, de sopes d'escudella, de botifarra, de corder, de truita de riu, de secallona, de pernil, de pa, de vi.
A la sala de la llar, on es pot fumar i on hi ha internet, m'entossudisc a acabar-me lo tercer volum del Millenium que arrossegue des de l'estiu, per poder-me obrir a d'altres lectures. Devore les pàgines i em vaig transformant en una periodista sueca i desconfiada, més desconfiada que no pas sueca, que veu mafiosos i assassins pertot arreu. Res més allunyat de la realitat, de la tendra i afable colla que ens acompanya. Al matí em passege per lo poble plujós i auster i trobe lo carrer Caterina Albert, a la vora del forn de pa que sempre és tancat: lo matí perquè és massa d'hora i la vesprada, havent acabat la sessió esquiadora, perquè ja és tard. Com aquelles coses de la vida que sempre arriben a destemps (fas tard o véns massa d'hora, meravellós malentés).
Les valls d'Àneu ja formen part de lo nostre entorn predilecte. És només quan hi vaig que ho sé. Lo mosaic que formen la vintena llarga de municipis ens va robar lo cor des de lo primer viatge, una estada a Llavorsí allà per l'any... ja ni me'n recorde. I després, quan la Rosa de Vinaròs hi va treballar fent classes, Esterri i tota la comarca se'ns feia més i més familiar. Amb els anys, hi hem pujat sovint amb l'excusa del final d'estiu, per buscar els primers indicis de tardor i de fred, o la de l'esquí, per imitar els ocells lliures enmig del blanc, tant se val. Heus ací lo nostre somni: una borda enmig del bosc, una caminada que ressegueix el riu Noguera (“Só fill del Noguera, dins d'un rai nasquí, ma esposa és raiera, raier vull morir”) i una fondalada de boires baixes a la matinada.
Acomiadem l'any buscant les paraules que intenten los colors de l'hivern, una teràpia més que recomanable, ara que les temperatures juguen a fet i amagar i, en lo nostre sud, no hi ha fred que valga. Ensumem l'aire en estat pur. Abracem el verd molsós de les roques i escoltem l'aigua que porta l'eco d'unes altres veus. La discreta memòria d'una llengua imantada.

Mapa dels sons de Tòquio


Una altra manera de dir-li a una ciutat que l’estimes és capbussar-te al seu mapa i dragar-ne els sons. La pel•lícula de la Coixet n’és l’exemple. La trobada sentimental dels protagonistes no és més que el pretext per escriure un cant d’amor a la capital nipona. El silenci dels personatges permet d’escoltar tots els sons que ràdia la ciutat. La fotografia i l’estètica impecablement modernes filtren el cosmopolitisme i la fascinació pel detall. Vides al límit en una ciutat sense límits. Amor a la ciutat, en estat pur.

París és el passat. Nova York és el futur.
Tòquio no m’és igual.

dimarts, 29 de desembre del 2009

New York, I love you


Tota ciutat hauria de tenir obligatòriament una autodeclaració d’amor estampada als murs de cadascun dels seus carrers. O, si més no, una pel•lícula on l’amor a la ciutat fóra el tema principal. París, je t’aime. Roma, ti amo. Barcelona, t’estimo. Perpinyà, t’estimi.
Dos anys després de l’èxit de Paris, je t’aime, el mateix productor ha estrenat la rèplica novaiorquesa, New York, I love you. A diferència de l’anterior on els divuit curts completaven el trencaclosques dels vint arrondissements parisencs, ara els onze realitzadors d’aquesta resposta de la gran poma encadenen les històries d’una manera més natural.

París és el passat. Nova York és el futur.

dilluns, 28 de desembre del 2009

París, je t'aime


Em pregunte quin de tots és el meu. Montmartre, Quais de Seine, Le Marais, Tulleries, Loin du 16eme, Porte de Choisy, Bastille, Place des Victoires, Tour Eiffel, Parc Monceau, Quartier des Enfants Rouges, Place des Fêtes, Pigalle, Quartier de la Madeleine, Père-Lachaise, Faubourg Saint-Denis, Quartier Latin, 14e arrondissement. Tal vegada el de la turista que arriba a París perquè estima la llengua, o de la mateixa manera arriba a la llengua perquè estima París. Tal vegada m’identifique amb ella que, arrabassada del seu entorn natural i despullada de tot prejudici, es lliura a la ciutat.



Em pregunte d’on em naix aquest amor desmesurat. Le couteau, de l’eau, les paraules que mon pare em repetia a taula abans de dinar tot assenyalant el ganivet i l’aigua. Bonne nuit, les petits, el desig que cada nit em repicava l’ós amb pijama a ratlles blaves i blanques d’un mocador infantil. Lili, Jacques, Geneviève, Gaston, Pierro, els cosins de mon pare que arribaven tan moderns cada agost i jo els esperava només per ensumar la seua flaire a tabac i perfum francés, només per escoltar les seues consonants vibrants impossibles. Fabrice, Pascal, els meus cosins tan rossos. Les mouches de l’estiu. Le dictionnaire a l’hivern.

París és el passat.

dijous, 24 de desembre del 2009

Bon nadal

L'Albert Pla , en Joan Miquel Oliver, en Gerard Quintana, Estopa, Quimi Portet i els Manel us ho desitgen amb aquesta nadala reivindicativa.



Farem cagar el caganer i el caga tió.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Em poses Luigi Nono?


L’altre dia pujava al cotxe amb els meus dos fills quan el lector de cd començà a sonar: el Tarragona d’Els Pets. Tan bon punt Constantí feia patir el cantant, el meu fill major (sis anys i mig) m’amolla: "em poses Luigi Nono?"

Jo, que sóc persona previsora, sempre duc un cd de Nono al cotxe, no saps mai. En duia un que m’havia regalat el meu cunyat. El cas és que vaig posar-li la primera pista, A Pierre.... El meu fill que la sent i deixa anar un “Que raaara!... No m’agrà gens!” I jo que li pose la segona pista, Quando stanno morendo. I el meu fill que diu: “Esta!” i s’acomoda de manera molt i molt plaentera al seu elevador rayomcqueen.

Jo ja coneixia el tarannà tastaolletes del meu fill -fill de tabal, tabalet- però em resultà grat comprovar que ser un tastaolletes no està renyit amb tenir criteri.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Un escàner en la foscor

Pensava Bob Arctor:
Què hi veu, un escàner? Veu dins la ment? En la profunditat del cor? Veu dins de mi, dins de nosaltres? Hi veu clar o hi veu fosc? Espere que hi veja clar, perquè jo ja no puc veure-hi, dins de mi, dins de nosaltres. Només veig que foscor. Espere que, pel bé de tots, l'escàner s'hi veja millor. Perquè si l'escàner només hi veu tenebres, com jo, estic, dues vegades, damnat. I així, tots acabarem morts… en sabem tan poc, i allò que en sabem, ho sabem d'una manera tan fragmentària…




Més enllà del que m'agraden i més enllà del fet que les torne a veure de tant, més que Blade runner i Screamers, crec que de totes les pel·lícules que he vist basades en els escrits de Phillip K. Dick, A scanner darkly és potser la més inquietant i angoixosa. I amb això vull dir que és potser la que més s'acosta a l'esperit de la seua obra. I vos assegure que no em veig tornant-la a veure una i altra vegada. No vos hi espereu un final feliç, del tipus Total recall, ni una acció i uns efectes espectaculars, com a Minority report. La característica visual d'aquesta pel·lícula, i que la fa més estranya, és que és una de dibuixos animats, això sí, basats en imatges reals d'actors, les cares i gestos dels quals ens permeten reconéixer-los, al Keannu Reeves, el Woody Harrelson, la Winona Ryder, el Robert Downey Jr. Del Reeves, de fet, diria que és la millor interpretació que li he vist, perquè les limitacions del seu registre encaixen molt bé en el reduccionisme del dibuix, i no sembla que ens perdem cap matiç de la seua expressió.
Com sempre, hi ha el conflicte de la identitat, en aquest cas sota l'àlias de l'impostor, aquell que es fa passar per qui no és. El personatge que fa Woody Harrelson l'explica en forma d'anècdota enmig d'una conversa entre els amics que envaeixen la casa d'Arctor, on es droguen amb la perillosa substància D, mentre mantenen absurdes converses: hi havia un tipus que s'imaginà que un impostor suplantava la identitat, diguem-ne, del president dels EEUU, després de Robert de Niro, de Prince, de Marylin Monroe i així succesivament. El tipus es va pensar que seria capaç de fer-ho, que seria un bon paper per a ell en la vida. No obstant, al cap de poc de temps es va adonar que encara ho faria millor si a qui suplantava era al propi impostor. S'evitava així molta feina i els suplantava a tots d'una tacada.
Bob Arctor deu suplantar-se ell mateix i vigilar els seus amics per descobrir si conspiren d'alguna manera contra el poder establert. Per fer-ho, una sèrie de càmeres escamotejades enregistren cada moment, cada paraula que diuen els personatges. Després, un escàner, assistit pel mateix Arctor, analitza les imatges. El problema ve quan hi afegim una altra conspiració, l'element paranoic; en realitat a Arctor se li ha amaga part de la comanda: que ell és premeditadament sacrificat perquè es faça addicte a la substància D, una droga que té com a efecte final la dissociació dels dos hemisferis del cervell d'una manera permanent. Si no sabeu què vol dir això, mireu aquest joc en què hi ha els noms dels colors escrits en un full, però cada nom és acolorit en un color que no es correspon amb el que el mot diu que és. Una cosa així:


El joc consisteix a dir el color, no a llegir el text. Mentre l'hemisferi dret tractarà de dir el color, l'hemisferi esquerre intentarà llegir el mot. Imagineu-vos això aplicat a tots els aspectes de la vostra vida i mireu el que li passa a un agent de policia quan intenta llegir els drets a un detingut, al principi de la pel·lícula, i no se'n surt:



Evindentment, Arctor evoca actor, el fingidor que fingeix no sentir allò que realment sent. I Bob és un altre d'aquells noms propis monosil·làbics que utilitzava Dick per als seus alter ego. Al Youtube és possible veure-la sencera, a fragments i en anglés, per si vos animeu. Per cert, la banda sonora conté, almenys, tres cançons de Radiohed.


dimecres, 16 de desembre del 2009

Le croque-mort

A pesar que els bons viatgers que a més escriuen recomanen visitar en primer lloc els mercats i els cementeris de les ciutats (capicua de l'existència humana, el principi alimentari i l'extrem de la inanició, la moneda de dues cares, l'eros gastronòmic i el tànatos sense adjectius…), la majoria de les voltes només hem seguit la primera part de tan savi consell, es mire com es mire, la més substanciosa. Amb el temps, però, un li agafa gustet a les necròpolis, cal reconèixer-ho, per molt que haja passat per experiències tan poc edificants com la de passejar pel cementeri de la Recoleta, a Buenos Aires, que és, de tots els cementeris d'il·lustres morts, el que més s'assembla a una fira. I no és que siguem allò que se'n diu mitòmans, i menys en el terreny de la literatura, que ja dóna prou plaer i tema amb la lletra nua com per a més a més haver de conèixer l'home o dona que la va fabricar, que ja sabem que tots més o menys pixem pel mateix camal. La idolatria, en qualsevol de les seues formes, és una malaltia contra la qual em declare perfectament vacunat. He vist en els pocs genis amb qui he tingut el plaer de compartir temps i paraules persones de dimensions estrictament humanes, sense hal·lo ni corona, i això en el fons me'ls ha fet més estimables que si la meua imaginació els hagués col·locat dalt d'un pedestal i hi hagués reparat, després, en els inevitables peus de fang que tothom calça. Però al cementeri de Montparnasse li devíem una visita, perquè feia nou anys ho havíem intentat sense èxit. El dia, boirós i fred, hi convidava –i a més, els museus estrictes havien tancat tots per una vaga de funcionaris, de manera que passejar pels carrers de París s'havia convertit en l'única opció possible. Dubte que hi haja al món una densitat de morts il·lustres per metre quadrat de tomba més gran que la d'aquell immens fossar. Un rètol a l'entrada n'exhibia el catàleg complet de noms, la majoria sants de la nostra devoció, lleugerament inclinada cap a la francofília, però com que el fetitxisme tampoc no és un pecat massa francès, o potser perquè els parisencs comencen a estar farts de tant de turista, sense un plànol per tirar-se a la mà la recerca de les famoses tombes era com buscar una agulla en un paller. Després d'una bona hora o més fent tombs entre les tombes amb inscripcions en totes les llengües imaginables i tots els credos coneguts, vam anar a raure davant Samuel Beckett, Man Ray i Jean-Paul Sartre, tres morts ben acompanyats per les respectives dones. Ni a Cioran ni a César Vallejo, ni l'estrella del cementeri, Baudelaire, entre alguns altres que anàvem buscant, no els vam saber trobar. I això que, veient-nos tan despistats, un servicial i jove treballador de l'empresa ens va fer algunes indicacions. “Vous les connaissez tous, ces morts!”, li vaig dir després d'agrair-li tan amable i desinteressada com inútil col·laboració. I així, una mica decebuts en la nostra bona voluntat de convertir-nos per unes hores en els més convencionals fans de la gent de lletres, i espentats per un fred que s'arrapava als ossos, vam sortir del cementeri de Montparnasse buscant un Cafe-Tabac on reconciliar-nos amb el món. I llavors vam entropessar amb una petita biblioteca (tancada com quasi tot aquells dies) que duia el nom de Georges Brassens, gràcies al qual, entre moltes altres coses, sabíem que una de les formes de dir enterrador en francès era la que us he posat en el títol. Això em va inspirar la idea de comprar l'edició completa dels seus poemes i cançons, que debades he buscat per València. Però els morts i les llibreries, a més dels museus i el bon vi, ens havien de ser sostrets com per encanteri tardoral, de manera que haurem de tornar a París a solucionar alguns afers pendents. I, amb el jove croque-mort, espere tenir-hi llavors una conversa més productiva.


dilluns, 14 de desembre del 2009

TIC

Amb prou feines sí he pogut aclucar els ulls i he dormit un parell d’horetes.

Porte el mecanisme de les noves tecnologies encastat al cervell. TIC-tac , TIC-tac. TIC-tac, TIC, TIC, TIC... l’engranatge emet a un ritme desigual el ressò aciençat. TIC, TIC, TIC. I és ara quan m’asserene. Blocs, Nings, Docs, MOODLE, Prezi, Ebook, Nook, Wikispaces, Nirewiki, MediaWiki, Intratic...TIC, TIC, TIC...


TIC-tac TIC-tac TIC-tac...

diumenge, 13 de desembre del 2009

Adéu


Cliqueu a sobre la imatge.

dijous, 10 de desembre del 2009

Una entre tantes

Va ser un part sense dolor. Després dels tres anteriors no havia pensat a demanar l’epidural. Tampoc no en calgué. Perduda a la cerveseria de la cantonada, al barri de Russafa, vaig sentir les primeres contraccions uterines.

De tot això fa, ara per ara, justament dos anys i encara em desvetle a mitjan nit per comprovar si la criatura respira o si ho fa de manera sibil•lant, en entrar l’hivern.

Si semble absent, la mire de gairell.

Intente educar-la entre els gomets de colors i el PODCAST PLAYER FLASH ONLINE. No seria una mare responsable si no intentara l’equilibri entre allò més natural i les més avançades tecnologies. És per això que demà passat, seré UNA ENTRE TANTES, com una mare novella malgrat els meus quatre fills.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Notícia, notícia: l'agret ja és ací!

Ja vaig escriure fa un any sobre aquest miracle de la natura. El cas és que ja és ací. I volia fer-vos-en sabedors.



Una llarga estora verda entre els tarongers
que espera que hi aneu a fumar d'amagat.
O a palpar-vos.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Miller

Avui, dos apunts ràpids sobre novetats.
En primer lloc, l'aparició d'un nou mitjà de comunicació valencià en internet, presentat per Sergi Pitarch, L'informatiu, en el qual, entre d'altres, ha participat el gran tipògraf Tomàs Gorria, qui comenta el disseny en Cuatro Tipos.
Després, en aquests temps de renovacions en els diaris escrits –El País, El Mundo i Levante el curs passat, Las provincias la setmana passada–, l'Allioli culmina un llarg procés de redisseny en el seu número 229, que avui he enviat a impremta. La principal novetat és que l'Allioli deixa de ser monotípic amb la introducció de la família Miller, de Matthew Carter, per a acompanyar a l'entranyable DIN. En els propers dies vos explicaré les interioritats i subtileses del redisseny.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Un apunt de dietari sobre Bolaño




La novel·la 2666 de Roberto Bolaño m'ha atrapat des del primer full. Tal volta no hauríem d'escriure sense tenir més o menys (més més que menys) clar què volem contar. Imagine la preparació d'aquesta odissea, la paciència i tenacitat que una obra així requereixen, les indagacions prèvies, les fitxes, els apunts, la lenta escriptura d'algú que manega la ploma com els àngels. No hauríem d'escriure si no som capaços d'arribar al fons dels abismes que les paraules han de desvelar. Novel·la espill, novel·la laberint, de prosa exquisita, carregada de poesia d'alta combustió: RB no decep, és un tità. Si Los detectives salvajes era, és, una obra mestra, aquest llibrot de més de mil pàgines (1.125 exactament, a banda les pàgines de cortesia, en l'edició, la vuitena, de maig de 2007, d'Anagrama) no li va al darrere. Sobre el rerefons de l'infern de la frontera mexicoestadounidenca, ací representada per la ciutat de Santa Teresa –és real la referència? ho haurem de consultar a l'atlas–, escenari de múltiples assassinats perpetrats sempre contra dones, es desenvolupa una història alhora única, total o unitària, i caleidoscòpica, infinites peces que van encaixant a través d'una veu narrativa que utilitza magistralment el punt de vista, una mirada enlluernadora sobre cada detall, del paisatge, dels llocs, dels personatges, els objectes, els pensaments, els somnis… No hi ha llibre gran que decaiga en els detalls, que els perda de vista, que no ens transporte a les infinites facetes de la realitat, que inclou també allò impossible, allò no esdevingut –sobretot allò no esdevingut–, allò increïble o versemblant, tot el que podem entendre i acceptar mentre llegim, tot allò que ens toca el voraviu de les emocions intel·ligents, la força creativa com un torrent, un riu immens que transcorre per la frontera entre dos mons al capdavall idèntics, un mateix món diríem, un enlloc (els anglesos ho diuen més bé: nowhere), el fons més tèrbol de la condició humana, també el més humà, el destí d'unes vides que es cruen, una realitat que té la grandària dels deserts del nord de Mèxic, Sonora i Arizona, l'immens poder del mal, uns herois que busquen el rastre esmunyedís o impossible de l'escriptor alemany Archimboldi, fins a la pàgina 293, però espere que reapareguen (en aquesta recerca forassenyada la novel·la connecta amb los detectives), Amalfitano, el professor espanyol de Sta. Teresa, i Rosa, la seua filla, que ha de fugir amb Oscar Fate (Quincy Williams), el periodista negre que ha vingut a la ciutat des de Harlem a cobrir un combat de boxa entre un nord-americà i un púgil autòcton. La parte de los críticos, La parte de Amalfitano, La parte de Fate, La parte de los crímenes i La parte de Archimboldi, l'escriptor buscat pels crítics Manuel Espinoza (espanyol), Jean-Claude Pelletier (francès), Piero Morini (italià) i Liz Norton, la dona del quartet, anglesa. Història de cerca i de passió, majorment europea, que va derivant cap a Mèxic, Santa Teresa, i on Liz abandona els seus amants i se'n va amb Piero, l'únic que no els ha acompanyat en l'estúpid viatge, una excusa per trobar-se amb l'abisme de Santa Teresa, la terra de ningú, alegre i tràgica, dominada pels narcotraficants, ciutat de grans fàbriques i molta misèria, mescla de tot… Una meravella que no et deixa alenar, que no té fi. Gran obra mestra pòstuma. Què no hauria escrit Bolaño si no hagués mort amb cinquanta! Pot semblar una estupidesa, de fet ho és, però després d'escriure una cosa així un ja es pot morir. Que gasiu fou el temps de vida, el lifetime, amb un escriptor imprescindible, un dels grans de tots els temps. És potser també que vam ser pràcticament coetanis (Bolaño tindria avui 56 anys) que el xilè m'és especialment proper, l'entenc tan bé, m'hi identifique tant, se'm fa tan transparent. Després hi ha la connexió amb Hugo Mas, que em va contar, quan ens vam conèixer, que el va tractar molt a Madrid. He d'esbrinar més detalls d'aquella relació, saber d'un home que per altra banda, i com no podia ser menys, es despulla totalment en les seues obres, especialment en la voluminosa i extraordinària obra poètica (Universidad desconocida n'era el títol?), en les primers, magnífiques, novel·les, en els llibres de relats, en los detectives, amb aquells jocs autobiogràfics, notícies esfilagarsades llegides en alguna entrevista, en alguns pròlegs, en algunes ressenyes, en articles de la seua mà d'una contundència contorbadora, un cúmul de perspicàcia i saviesa la d'aquest vagabund, d'aquest escriptor de raça que tingué casa, esposa i fills a Blanes, que apunta contra els ídols sagrats, que parla de tu a tu amb els més grans, la literatura que es retroalimenta, les pàgines que responen altres pàgines, l'espiral eterna dels nostres somnis. Increïble la tenacitat, la lluita, l'esforç d'aquest treballador precari que fins ben majoret no va poder viure del que escrivia i que en no pocs aspectes sempre –en alguns aspectes jo sé per què– em recorda Gustavo. No sé si em deu haver fet cas i ja és un bolanyià com jo; en tot cas m'agradaria parlar-ne amb ell, i amb Jordi, que ho és des de fa molt temps. Després de molt de temps –l'estiu sencer almenys– d'esforçades i lentes lectures angleses, 2666 m'ha reconciliat amb la literatura, vull dir, amb la lectura. I si la lectura va, l'escriptura és sempre a punt de desbordar-se. Per refer el diàleg, per continuar viatjant a les profunditats d'un mateix i construir l'espai infinit de tots, d'això que en diem realitat, d'això que en diem vida.

Segària, 12 de setembre de 2009

dissabte, 21 de novembre del 2009

Poderós bescoll

M'agrada el seu bescoll, un rastre de polpa marina
m'agrada quan, des de l'espill, comence l'escorcoll
d'esquena i de reüll. Trontolla la mirada,
clatell a contrallum, ensopega un esguard mut
amb salzes i bedolls, es vesteix de natura aquesta pupil·la sacra.
Passe-ho bé, passejant diürn, de torsos sadoll.

M'agrada el seu bescoll, senyores i senyors,
m'agrada si, havent-lo estimat, em llança el dens grumoll
i a doll, sorprén i capgira la meua eina estantissa.

M'agrada, m'agrada, m'agrada així com el foll
ho canta a la plaça, ebri i taboll, jo ho dic com puc,
abans que l'aire s'emporte el foc a l'altra riba.

Car vindrà la nit i cercaré l'aigua del toll, ompliré de sal
el petit farcell de cigonya i anunciàré amb el bec
que m'agrada el seu bescoll, ara que, de sobte, em sé ocell
i em brota i m'alimenta una engruna d'ales assecant-se al sol.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Musiqueries, del Dani Miquel

Fa un parell de divendres vaig anar amb la família a la presentació de Musiqueries , un llibre-cd de Dani Miquel el cantacançons. Es tracta d’una autoedició. Normalment quan llegeixes autoeditat tremoles. No és aquest el cas. El llibre en qüestió mesura uns vint per vint i el cd ocupa un lloc fonamental de la portada. Tot ell és una autèntica bellesa. Unes tapes ben dures donen pas a unes fulles d’un gros especial i amb un disseny gràfic realment preciós. És un plaer passar aquestes fulles pesades amb tot de colors, imatges i fotos sobre un fons crema: una bonica mescla d’estima pel passat i disseny actual que actua com una perfecta descripció del que és aquest espectacle del Dani Miquel. El llibre s’inicia amb un cd en directe d’una de les actuacions i acaba amb totes les partitures i les lletres -també molt bellament editades-.


Jo esperava la típica presentació amb l’editor, el dissenyador, etc. I confiava que, com a premi per empassar-nos les xapes, l’autor ens cantaria alguna coseta amb el seu estil entranyable i divertit que tan fàcilment s’encomana. Però anava errat. La presentació d’un llibre-cd d’uns músics no pot ser una altra cosa que una actuació. I en aquest cas es tractava d’un autèntic espectacle protagonitzat pel mateix Dani Miquel flanquejat pel Rafa Solves i Josep Alcover (a aquest últim, curiosament, l'havia conegut jo a Torredembarra, en la inevitable diàspora dels profes valencians).

Les cançons de l’espectacle arrepleguen la tipologia habitual de les cançons tradicionals i infantils: aquelles en què el cantant fa un vers i el públic el repeteix (Dalt d’un pi, Jo tinc una perereta miquel), les acumulatives (La masereta, Toca-li el peu a la margarideta), les viatgeres: aquelles en què un personatge va passant d’un país/animal/personatge a un altre (La princesa ratolina), les onomatopeiques (El micalet de la seu, La pelitrúmpeli)...

En alguns moments de l’espectacle del Dani Miquel apareixien a l’escenari xiquets que feien algun joc tradicional o bé sonava en off una cançó popular interpretada per algun iaio o iaia de la ribera. Però hi hagué un moment que em va captivar: un home va irrompre a escena muntat en una bicicleta amb tot de volaorets. I els volaorets que no podien parar perquè l’home no deixava de giravoltar els músics...

No és aquest un d’aquells espectacles en què els pares i mares simplement acompanyen els infants. Sincerament, jo hi tornaré. Prendré la paternitat com a excusa per tornar a veure el Dani Miquel. I és que hi hagué moments en què em vaig emocionar. A l’espectacle hi hagué una autèntica comunió entre músics i públic. I no només perquè Dani Miquel jugava a casa. Els infants i els pares/mares, així com el munt de iaios i iaies que hi anaren, coneixien les cançons. Això pot semblar poc important si no has assistit a un concert semblant al llit del túria (a la fira alternativa) i no has vist com els xiquets urbanites no saben de solsolets, ni són pobres músics de carrer i ni tan sols coneixen la veritable història del micalet de la seu. A l’alcúdia, en canvi, hi hagué un moment màgic en què tot el món coneixíem i cantàvem les cançons habituals de la nostra terra, de la nostra llengua en un ambient entranyable d’una gran bellesa i amb una normalitat corprenedores.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Un d'educació

Una magnífica entrevista avui, a Público, amb Concha Fernández Martorell, que ja m'haguera agradat fer-li-la jo. Com que porte més de mig any remugant un articlet sobre el tema educatiu, però no acabe mai de posar-me, siga per falta de temps o perquè em costa desfer-me de la implicació emocional, vos l'enllace perquè expressa molt clarament sensacions, pensaments, sospites i angoixes que m'assalten últimament. Seguiu l'enllaç i llegiu-la. El tòpic pel qual se l'entrevista és el de l'autoritat del professorat:
La labor educativa está fundada en la confianza y este es uno de los pilares que ha fallado. Se ha roto la complicidad necesaria entre el profesor y el alumno, imponiendo la distancia a través del miedo.

Però la seua reflexió és global i profunda, argumentada i sentida:
Aunque suene arcaico y platónico, sólo se puede acceder al conocimiento a través del amor y únicamente es posible transmitir y comunicar algo a los demás por mediación del amor.

Y també:
Los institutos tienen que ser verdaderas instituciones en sus respectivos pueblos o barrios. Lugares vivos que participen en las actividades comunitarias, ofrezcan sus bienes culturales al entorno, pequeños santuarios del conocimiento y el arte que acaben despertando la admiración, el respeto y el afecto de los alumnos y de la comunidad
.
És autora de El aula desierta: la experiencia educativa en el contexto de la economía global, ed. Montesinos, 2008, un llibre que he de llegir. A més, vos recomane amb la mateixa passió Elogi de l'educació lenta, de Joan Domènech Francesch, que ha publicat enguany l'editorial Graó.

La capitular a l'inici de l'article està treta de Daily Drop Cap.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Rodin

Una sèrie d'escultures de Rodin han acampat a la plaça de l'ajuntament del Cap i Casal (faller). Què deuen pensar aquestes criatures? Per l'aspecte -i les circumstàncies- hom diria que tenen molta feina.



dimarts, 3 de novembre del 2009

Empremtes en la cendra

Tota persona té dret a l'educació
Declaració Universal dels Drets Humana, Art. 26, 1948


Els dos caminen unes passes davant de mi
Ignore per què hem hagut d'abandonar
precipitadament el bosc
i ara travessem a camp obert la gran plana de Laetoli
Ell s'atura de tant en tant per millor ensumar l'aire
Hi ha estols de grans ocells
i bèsties de quatre potes que fugen en desbandada
En els ulls d'ella he pogut veure
senyals del perill que ens assetja
–encara no hi ha noms per a les coses
A la nostra esquena ha començat l'incendi
Una espessa fumaguera cobreix ja tot el cel
Té gràcia que milions d'anys més tard
a ella li hagen posat Lucy
en homenatge als Beatles
El destí és un poema al·lucinat que encara no existeix
Heus ací
les empremtes que vam deixar gravades en la cendra

M'agrada l'uniforme que ens han donat
Tothom el porta a l'escola
Camine a la vora de la carretera de Juliaca
amb el meu germà petit agafat de la mà esquerra
Tinc set anys
Aquest fred i aquest sol també parlen quítxua

Va ser Jonas Keene
l'esclau més fort i gran de la plantació
qui em va ensenyar a llegir
i qui va suggerir el meu nom a la mare
D'amagat escrivia cançons
que encenien el cor de les negres

Des d'on som a la ciutat d'Uruk
veiem fluir l'espill immòbil de l'aigua
Alce el cap de tant en tant
i deixe que els ulls s'esplaien
per l'ampla vall de l'Èufrates
Abrace contra el pit la tauleta d'argila
i la màgia de l'alfabet em creix com una flor tremolosa
Migdia d'estiu i cau el sol a plom

El meu somni és tornar a Smara
Les nits de lluna m'estic ací
ben sol i en silenci
fins que l'aroma del desert em vist
la seua túnica daurada
Després m'adorm
En el meu somni ha caigut el mur
i torne a Smara
la ciutat que no conec
Que dolç és l'abraç de l'estimada

Els pedrapiquers de Delfos van trigar mesos
a cisellar aquella frase sobre la pedra
Jo he guanyat els meus dies
en l'afany de conèixer-me

Quan algú es perdia en el camí
el fèiem dormir en companyia
dels homes més vells del poble
Aspirar el son immemorial dels justos
a la tebior de la cova
mata els monstres que extravien l'esperit

Aquestes són
les empremtes que van quedar en la cendra

Tardor 2009


dimecres, 28 d’octubre del 2009

Russa no

Aquell dia, a la cuina, vaig reinventar el nom del plat. Potser té raó la companya Teresa quan diu que, més que país, ara fem gastronomia.



Hem viscut per salvar-vos els mots
per retornar-vos el nom de cada cosa.


Salvador Espriu

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Darrer diumenge d'octubre, planta baixa

Abans de pujar a la muntanyeta de la patà, vam fer una paradeta als inflables que oferia el bloc tocant al monestir. Ens hi vam trobar això:


I aquest trident d'estendards envoltaven el recinte tot fent una sèrie: ara la blavera, ara la quatribarrada...


... vols dir que cal?

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Au, Amparito

Aquest text és un esborrany de fa un mes, potser més, i que publique ara tal i com està, perquè crec que ja no acabaré de donar-li una forma més polida.


La nevera està dient adéu. La vam comprar perquè era la més estreta del mercat i entrava en un racó de la cuina que semblava fet a mida. No ens importava, aleshores, la renúncia a una capacitat major, si sopàvem molt fora i dinàvem poc a casa. Era l’època que compràven la llet en packs de 200 ml., com els que compren als nens per berenar, perquè amb els de litre se’ns feia agra. Mai no ha funcionat bé del tot, ni tan sols quan era nova. Sempre ha fet aigua i s’ha embrutat amb massa facilitat. Ara la porta es despenja i per tancar cal alçar-la perquè encaixe. Em passa un poc allò que deia Faulkner que, per a la canalla, quan s’emmalalteixen els ancians ja és com si hagueren deixat de viure i que la mort, quan finalment arriba, només fa una neteja de l’atmosfera, perquè no cal eliminar allò que ja ha marxat. Si aquesta afirmació, o qualsevol altra, la fa un polític, un sospita que menteix, que s’ho inventa, o que potser un assessor apurat s’ho ha llegit en un llibre d’autoajuda. Però no sé d’on s’ho va traure això Faulkner. El cert és que al tanatori de Tarongers on jeia Amparito Boix Palanca me’n vaig recordar quan José em demanà com s’ho havia pres ma filla Úrsula, la mort de la iaia. Dos dies abans havíem estat a l’hospital, al Clínic, a petició d’Úrsula, a visitar-la. La iaia li havia demanat: “Com estàs, nena?” i ella, de sobte, li va amollar, com si la renyara: “M’he passat tot el matí plorant per si et mories”.

Amparito era una gran cantaire i se'n sabia mil facècies rimades de l'antigor. Fins i tot una vegada van vindre de la televisió a enregistrar-les. Hi havia una extraordinàriament llarga que narrava la vida de Sant Vicent, amb tot de personatges bíblics que conversaven en vers entre ells. La que més m'agradava era aquella que feia:


D'allà dalt de les muntanyes
abaixava un borreguet,
amb les potetes blanquetes
i en la boca un clavellet.
I abaixaven bous i vaques,
i gallines amb sabates,
i bous amb caparrutxet.

I per damunt de totes hi havia el Noo, nooo, xixet…, que ja havia penjat ací fa temps.






diumenge, 18 d’octubre del 2009

el Puig


A Ramon Llull només li calgué elevar-se els cinc-cents metres del Puig de Randa per aconseguir el sobrenom d’il•luminatus. A Joan Puigcercós, amb cognom tossaler, li ha calgut una mica més d’esforç per ascendir els dos mil nou-cents nou metres a sobre el nivell del mar del Puigmal per tal de rebre la inspiració divina. L’àngel amb cos de pastor que va revelar la manera com Ramon lo foll havia d’escriure el llibre contra els errors dels infidels, ahir es va manifestar en forma de cent cinquanta-quatre vots, i nou en blanc, a favor de la candidatura republicana de Puigcercós a la presidència de la generalitat.

L’ascensió als cims és un motiu recurrent entre els pares de la pàtria catalana: el Comte Tallaferro des del Canigó va aturar l'atac dels musulmans; Jaume I des del Puig va accedir a la ciutat de València; Jordi Pujol, amb cognom muntanyenc, també va triar el cim de l’Aneto per convocar eleccions.

La simbologia de la muntanya, pel que té de mare protectora, empara i encoratja molts dels homes valents per encetar croades ideològiques. Nosaltres, dones i homes de bé, direm la nostra el darrer diumenge d’octubre a la muntanyeta on el cavall de Jaume I, d'una guitza, va fer brollar l’aigua.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Sense paraules

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Bona tornada

Jo me’n vaig anar sense dir-ho. De camí cap al sud anàvem escoltant la ràdio. Algunes emissores comentaven de bestreta la pel•lícula que aquell dia s’estrenaria; d’altres espicassaven les despulles mortals d’un partit corrupte. Només una feia veure que li feia venir salivera a la boca el tedèum, tot lloant Déu i agraint que el bisbe de València consagrara la mesquita major com a catedral el dia que Jaimeprimero va entrar solemnement a la ciutat. Te Deum laudamus.

Vaig escollir d’escoltar aquella que parlava sobre la nova pel•lícula d’Amenàbar. Van penjar-li l’etiqueta de molt bona realització tècnica però carent de sentiment, sobretot pel que fa al treballs dels actors joves. No vaig voler escoltar més. Volia arribar verge a la sala de projecció. Així que vaig aguantar estoïcament el relat d’aquella altra que exaltava la regidora del partit de l’oposició (?) que, per rigorós torn rotatori, era enguany l’encarregada de portar l’ensenya. Ella va confessar el secret del seu èxit: havia assajat repetides vegades la baixada i el posterior trasllat en processó per a la qual cosa havia donat moltes voltes a un pati amb un pal de pes semblant al que sosté la coronada, tot guardant l’equilibri. Els comentaris sobre el resultat de tan delicat assumpte eren d’un embadaliment excessiu. L’enaltiment de tan elogiada fita raïa en no haver inclinat la reial senyera ni un grau en ésser abaixada pel balcó de l’ajuntament. Ho havien fet verticalment, com cal. Ja no podia més. Vaig buscar desesparadament un poc de música. In te, Domine, speravi: non confundar in aeternum.

Avui he tornat a casa, després d’un llarg cap de setmana farcit d’incursions, de les quals us parlaré més endavant, al món clàssic i racionalista, no exempt però de sentiments. Allunyada cada dia més de l’església, fent apostasia dels poders que ella abraça, convertida completament a l’hypatisme, torne. Com ho fa també avui el discòbol al British Museum, o Ricarditocosta a la seua terra després de fer el camí de sant Jaume.

Avui, al si d’una societat fanàtica, que no es qüestiona res; amb una majoria que creu, com fa més de quinze segles, en polítics parabolans; nosaltres esperem un veredicte i unes properes vacances.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Bona diada

Deia que me n'anava... Havia decidit fer pont i desaparéixer de la ciutat, de la xafogor i de l'ambient enrarit que ocupava els carrers les darreres setmanes, però al matí he anat a buscar un llibre a la casa de l'ídem i el dia s'ha convertit en una altra història ben lluny dels propòsits inicials. "Ja que estem, i l'hora que és, 'nem i dinem a l'occc". Després, una sessió vespertina de cinema, primeríssima sessió de les quatre, l'última d'Amenábar. Dues hores d'aire condicionat excesiu i una Hipàtia freda, quina llàstima i quina decepció -malgrat la llagrimeta que he deixat anar cap al final-. En acabant del cinema, qui no s'allarga a la manifestació? Quatre gats pel carrer Colom sota un cel preciós, un sol radiant, una ciutat de festa. "El Costa ha caigut! Ara cauran tots els altres" Te quiero un huevo, lolololololo, te quiero un huevo.... Ara és l'hora, ara és l'hora, fem-los fora d'una vegada per totes. Escoltem el manifest i ens fem unes cerveses mentre arriba la nit. Deia que me n'anava i encara sóc aquí. Bona diada, we are Valencian Country.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Verema de lectures



Com que fa unes setmanes que l’oratge ens deixa respirar, ja no em cal buscar l’ombra a recer d’un pi o dessota un om, atenent a les latituds on m’hi trobe, per poder llegir. Les lectures refrescants a la vora d’una bassa d’aigua han deixat pas a unes altres de més temperades.
Heus ací els llibres que he veremat aquest setembre i que, junt als grans de raïm, m’han endolcit el retorn.

Propera collita

Em declare compradora compulsiva. Sobretot de llibres. Sovint em vénen uns ganes irrefrenables de comprar-ne. No em valen préstecs d’amistats o de biblioteques públiques. Una vegada llegits els acabe comprant igualment. La relació afectiva que s’ha establert m’aboca a voler posseir l’obra per sempre, per rellegir-la, per poder-la acaronar novament. Em negue a trencar el lligam amorosit del seu llom i els meus dits. És per això que quan sent el desig sé que no hi ha una altra manera d’apaivagar-lo que anar de cacera a les llibreries i buscar els millors exemplars.
Una vegada pagats a la caixa, amb targeta de plàstic i amb bonus de descompte o sense, comence a reflexionar sobre aquest acte arrauxat que em captiva. La sensació d’estrényer ben fort les obres contra el pit després d’haver-les rescatades dels aparadors o dels taulells no puc comparar-la a cap altra, ni tan sols a aquella que sent quan acabe la seua lectura. Aquesta és ben diferent, satisfacció de la feina feta i tristesa d’haver d’allunyar-me’n.
I és ara quan s’hi afegeix un altre problema logístic: la quantitat de volums és inversament proporcional a l’espai de què dispose. Així és que moltes vegades he de resignar-me als préstecs, o fins i tot a fer-ne donacions perquè a casa ja no tenen cabuda més prestatgeries.
Ahir, mirant l’aparador del centre cultural em vaig captenir; avui, però sent el neguit, la necessitat d’alliberar dos títols. De ben segur que passaré uns dies intranquil•la fins que hi puga tornar per collir-los. Acabats de publicar fa uns dies, els faré la cata després de veremar-los a la propera collita.


dissabte, 26 de setembre del 2009

Despertar-se

D’una llarga letargia. D’un no fer res continuat.
Es desperta. Obre un ull, després l’altre. S’incorpora. Treu el peu dret, la cama dreta. Fa sortir l’esquerre amb la seua extremitat corresponent. Es desempallega dels llençols. L’aigua freda li sostreu la son acabalada durant el temps de lleure. Deixa de costat el costum de no moure ni un múscul.
Al racó més pregon de la cova, arrecerada per un úter rocallós i fresc, es desembolica de la pesantor. Agafa les pintures de guerra i toca el tam-tam.

Una entre tants


No havia estat un acte irreflexiu, contràriament feia mesos que a l’agenda la data es distingia de la resta amb una color fosforescent. Amb tot això, al llarg de la setmana, a mesura que anava acostant-se el dia, preparava amb molta cura cada detall de l’encontre. No havia agafat el tren a la impensada. Ho havia deixat tot enllestit. No m’espereu a dinar. No sé a quina hora tornaré.
S’havia alçat d’hora. Va arribar amb el temps just d’agafar un tren anterior a aquell que tenia previst d’agafar. Durant el trajecte pensava en un treball col•lectiu que proposaria per al primer trimestre i que de ben segur il•lusionaria l’alumnat. Vitralls, colors, corbes. Els tarongers galopaven en sentit contrari i s’acaraven darrere els vidres del regional. Només dues parades fins a l’estació del nord.
València es despertava. Els carrers encara no tenien moviment. Al centre cultural anava arribant gent de tota mena. El porter li indicà que l’encontre era al primer pis. Conferència sobre Literatura digital, presentació de la xarxa social de professors TIC, possibles tallers (wikis, recursos de Google, i podcasting). Potser arribava massa tard. A través de les parets de la peixera del primer pis un grup reduït de persones que debatien al voltant d’un ordinador i un canó retroprojector es van girar a mirar-la i li van dir que allí no hi era Un entre tants.
Va tornar a la planta baixa i va pensar que possiblement el porter s’havia equivocat o que potser havia arribat massa prompte. Café amb llet i croissant. Amb tanta ànsia no s’havia desdejunat. S’ho va empassar d’una volada mentre arribava més gent. No coneixia ningú. Intentava inútilment la recerca d’alguna cara coneguda. Parlaven en valencià i en castellà indistintament. Camps, la seua dona i la farmàcia emmerdats fins al moll de l’os. Ho havien escoltat a la ràdio i se n’alegraven de la descoberta. Els qui apuraven els cafés encara en parlaven, d’altres baixaven a la sala d’actes del soterrani. Tal vegada el porter no sabia que l’encontre havia canviat d’ubicació i per això va pensar de seguir aquella gent que, carpeta en mà, baixaven les escales.
A la planta inferior hi havia una exposició de cinema fantàstic però no va gosar de perdre ni un minut perquè ja era una mica tard, la visitaria un altre dia. Tampoc no va anar als lavabos que hi havia al costat. No sabia si tenia ganes d’anar-hi. No tenia temps. O potser en tenia molt si no ensopegava ningú. A la porta de la sala hi havia tot de fulls i dossiers que la gent anava agafant per rigorós ordre d’arribada. Va alegrar-se d’haver arribat encara a temps d’agafar els materials que li permetrien seguir la jornada amb normalitat. En veure els fulls impresos de més a prop va comprovar que es tractava d’una assemblea d’un partit d’esquerres. La gent continuava baixant els graons i ella, a contracor, ara els pujava.
S’estranyava de no trobar les seues amigues. Va fer dues trucades al mòbil. Com que no va rebre cap resposta va pensar que haurien deixat l’aparell en silenci per no destorbar el conferenciant. Va eixir al carrer per agafar aire. Es va interessar per les propostes editorials que hi havia a l’aparador de la llibreria del centre cultural. D’entre tots els títols hi destacava un que feia referència al seu poble i que acabava de veure la llum feia dos dies. Tornà a telefonar. Tal vegada no li havien comunicat un possible ajornament de la data.
València, ja completament desperta, prenia l’aire d’un dissabte tardorenc. Feia calor encara que s’esperaven pluges. Va escodrinyar per darrera vegada el mòbil abans de prendre la decisió de tornar-se’n cap a casa. No hi havia cap resposta.
Mentre pujava al tren de rodalies va pensar en la resta de títols que hi havia a l’aparador de la llibreria i va decidir quina seria la seua propera lectura.
Els tarongers, de tornada, corrien en direcció contrària, cap al sud. Ja no pensava en el projecte que pel matí li havia fet més curt el viatge. Ara pensava a ruixar la cova només arribar perquè tenia convidats a dormir.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Poema i pluja



Cante la pluja

Aigua plujana,
cavall galopant del migdia,
ruixat que sorprens les passes lentes
d'aquest abril fi i escàs.
Aiguat hiperbòlic perquè ens inundes
de força sobrera com raigs deliciosos
i beses la noble, antiga terra
amb tendres carícies o festes penetrants.

Xoparàs, insistent gotellada, la pedra i la fusta
i l'asfalt indecís rellentarà licor de fatigues.
Més enllà de ciutat cantarà el camp abatut,
cruixit d'ossos, entonarà corrandes de goig.

Així guaitarà dubtosa la granota,
riurà la sargantana a cobert del roc somnolent,
l'ocell farà un giravolt de gràcia.
Mercès al bell xàfec
es banyarà el verd entre els teus genolls lluents
i el groc assedegat cercarà l'estanyol.
Amerat de tu, davallada exultant,
tot festejarà la teua arribada rítmica i sencera.

Ompliràs basses, piscines, barrils,
bótes, gerros, palanganes.
Et rebran càntirs, pots i porcellanes.
Guanyaràs camins i marges, aljubs i canalons.
Fins que, vestit d'algues,
foll i plogut, el riu
farà un respir al seu revolt.

Signes de terra, Ed.7 i mig. 1999

dimecres, 16 de setembre del 2009

Formigues

Quan vaig arribar al despatx, de tornada de les vacances, les formigues hi havien fet niu. Àvides de treball, de terra i de llar, havien solcat el xapat de la reduïda estança i un cavalló negre i marró, un llomet de terra fosca s'estenia a la vora de la taula, a prop de la paret. Amb l'ajuda de Pilar, la dona que cada dia renta la cara al centre on treballe, vam fer desaparéixer tota la feina feta per aquelles bestioles mínimes, aquella brigada d'insectes socials que potser havien vingut a aprendre alguna cosa, llavors mig mortes, agombolades ja entre els pèls de la granera i la pols de l'estiu. El curs ha començat 15 dies després d'aquella sobtada aventura.



Ara les trobe a faltar.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Lectures d'estiu

Sabia que havia de fer algun canvi si volia aconseguir alguna cosa. La primera tria va ser fàcil. Vaig optar per la literatura i vaig deixar la música per al setembre (fa un parell de dies, de fet, vaig tornar a sentir els fantàstics quartets de corda del Hartmann). El segon canvi necessari resultà ser un augment de cafeïna i ajustar, de mica en mica, l'hora del darrer cafè. Vaig comprovar que un cafè al voltant de les set de la vesprada m'anava d'allò més bé. Amb tot això vaig aconseguir furtar un pessic de temps al son i donar-li'l a la lectura, donat que quan la descendència per fi dormia, jo encara era capaç d'allargassar un xic l'existència. Vaig afegir, per arrodonir l'estratègia, el costum de despertar-me al matí un cop havia obert i tancat dues o tres voltes els ulls: allargava el braç i llegia unes pàgines abans que casa meua tornara a ser un brollador d'activitat i alegria.

El resultat de tot plegat és l'enfilall de lectures que deixe anar tot seguit per si alguna personeta vol fer-la petar.









I fa just unes hores he acabat Estricta Vigilància del Genet en una edició antiga (1973) de la 62 (de la qual no trobe imatge a la xarxa).

divendres, 14 d’agost del 2009

La flor i la pedra. Quatre variacions

1.
De tot el soroll privades,
la flor i la pedra sumen
l’equilibri d’un univers sencer.

2.
La flor i la pedra saben
els secret que amaga aquesta
insistència de pluja.

3.
De la flor i de la pedra
és l’espai insistent,
infinit, que ara toques.

4.
Adherides a l’ombra,
flor i pedra recorren la quietud
que la llum casual intueix.


The Auld Byre, Renmure, Arbroath, Angus.
Scotland, 14 d'agost de 2009

dijous, 13 d’agost del 2009

Un poema d'Andreu Vidal



Dialeg dels morts

Ara que dorm
el sol dins l'ocea, mira les flors
cobertes de rosada; son

d'un negre viu, brillant, fertil,
com si la nit
tingues a ambdos extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Son com ulls

que tremolen. Totes les coses
del mon tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...

Poema extret de l'Obra poetica i altres escrits d'Andreu Vidal, editat a Edicions del Salobre, Mallorca 2008.

Les flors de la imatge viuen al jardi de la casa escocesa en que passem uns dies. No puc deixar d'observar les gotes d'aigua que els fan companyia, gotes que no cauen, que hi resten, com perles, damunt les fulles i les flors.

Disculpeu l'absencia d'accents. El teclat que ara faig servir no en te.

dimecres, 12 d’agost del 2009

crec que era de felicitat



Una altra de les nostres paraules.

dimarts, 11 d’agost del 2009

CCOO, poca vergonya

L'estiu apaivaga la marxa postejadora. Mentre ens dediquem a altres menesters, viatgem, prenem el bany i el sol, recarreguem bateries, trobe aquest article de l'amic Francesc Esteve. Poca vergonya tenen, aquests de CCOO!

dissabte, 1 d’agost del 2009

Filomena, adéu



No seràs mai com l'ombra
coloma de pau i de tendresa,
àngel que travessa l'aire
eternament ballant
rere el teu orgue de maneta
coronada amb tota la llum que escampa
la tarda amena
pel jardí del temps,
eternament en el serení vacil·lant
dels teus passos.


Manel Rodríguez-Castelló. Lletra per a un àlbum, 2005.


Sabíem que la mort havia d'arribar, tanmateix, el traspàs de Filo, ens ha imprimit una pàtina de tristor a la pell difícil de desmaquillar. Tenia 84 anys i en feia més de deu que l'Alzheimer havia esborrat de la memòria les paraules i les estampes d'una llarga vida: l'alegria de ser mare de sis fills i la història d'amor amb aquell metge que vingué de Madrid, Don Manuel, i que les coses de la guerra, aquella que vam perdre, van ser causa de la seua unió. La infantesa a la segona casa de l'Oliveral (o era de Castellar?) des d'on acompanyà la seua germana quan fou abanderada de la República i des d'on perseguia l'home de l'orgue de maneta fins als afores del poble, mentre ballava i ballava al ritme d'algun passodoble. Els estius a la platja del Verger, envoltada de criatures i de cunyats, nebots, amics, dona valenta i treballadora. Quanta gent que l'ha estimada perquè es va fer d'estimar, aquella mirada tan dolça i el seu somriure amable, la valencianeta de l'horta.
Unes notes de piano, el primer moviment de les variacions Goldberg, de Bach, les paraules del seu fill Manel, l'enteresa de la resta de la família, i una multitud d'amics la vam acomiadar ahir al poble on va viure durant més de quaranta anys, Alcoi.
Se n'ha anat com era, carinyosa i discreta, l'equipatge carregat d'estima per donar i vendre, ensenyant-nos a viure a qui l'hem coneguda, també des de la inconsciència dels últims anys.
Ens queda l'eco de la seua veu repetint versos i lletres antigues, el coratge amb què va dur endavant un projecte de vida feta a la seua mida i la lliçó de fer front al riu cabalós de la vida.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Guanyar

Al bell mig de l'horta nord, deixant enrere albuixech i enfilant cap a roca, anàvem els meus fills i jo a bord del zafira sentint l'ovidi. Tot de sí senyor, perquè vull i feres ferotges (i més senyora I MÉS). El meu major em preguntà pel significat de les lletres. I jo, en lloc de despistar-lo preguntant-li per les nòvies a l'escola, trie el camí dels pares conscients i militants. No sé si heu provat mai d'explicar-li el perquè vull a un nen de sis anys. No ho proveu: us endinsareu en un atzucac. O encara pitjor: trobareu una eixida inesperada.

Un cop deixat anar un franco, un tio xungo, i alguna cosa referent amb fer el que hom vol i no el que ens dicta algú, anava jo llançat. Alhora que creuava roca per anar fins l'alqueria del vicent martí a per les seues tomaques glorioses, vaig explicar-li molt breument que feia molts i molts anys (l'èmfasi en la llunyania resulta fonamental per al meu nano) ací hi hagué una guerra. El pare de la iaia hi va ser. Vaig mirar pel retrovisor a veure què. I el què arribà en forma de pregunta: papà: eixa guerra també la vam perdre?

Dit amb aquella claredat i amb aquella veueta aguda del meu major. Demolidor. Vaig apartar la mirada del retrovisor. A veure què.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Sextina del retorn

Què sabran ells, els perennes,
de la dea balmada que governa
nostre defalliment
.
Andreu Vidal





Amic, dorm l'espasa de bronze que teníem
a les mans quan la lluna parlava de tu?
Construírem amb maons silents com si res
i la llum ens inundà de foc la mirada.
S'obria una porta que ens faria captius
de la boira i les paraules, érem un nom.

Anys d'inconsciència, nits enceses per un nom,
donàvem solta al nostre amor, tant en teníem
que l'univers era a tocar de mà, captius,
creixíem a la vora de l'aigua, i tu,
escales amunt, amb l'enyor a la mirada,
omplies l'aire dens, desert entre el no-res.

Però els records porten tempesta, i ara ja res
no és igual, l'aigua negra no evoca cap nom
ni cap raig de foc vol travessar la mirada.
Mag del retorn, cercaves mots quan no en teníem,
frec a frec amb el vent, fulles d'arbre, sens tu
les nits fan gust de sal i l'ombra ens vol captius.

A l'escala del retorn romanem captius,
trenem records silents, hereus conscients de res
més que de l'espiral del temps, sal entre tu
i jo, que donàvem solta a l'amor, un nom
inventat per dir tot allò que no teníem:
la por, el neguit, la serp que ateny la mirada.

Temptege amb les trenes la sal a la mirada
no vull cridar però sé que encara hi ha captius
de les veus que ignoren la molsa on teníem
la màgia i les fulles, els verds i el bes que res
no amaga, espasa oferta a la lluna, un altre nom
que creix com l'aigua, que diu, que torna per tu.

De seda, les paraules contra el verí, tu
que ara encens tempestes de foc amb la mirada
que mossegues el rellotge i dius un nom
mentre cau el sol i ens allunyem, captius,
de la serp i la tempesta, del mai i el res,
amants del verd, del temps, de tot el que teníem.

Escric per tu i aquesta sal a la mirada
m'atorga un altre nom, aquell que abans teníem
i els dies captius m'alimenten com si res.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Metaforismes d'un fumador (3)




Ací us deixe, per combatre la basca estival o, pel contrari, col·laborar en certes combustions necessàries, una altra tanda d'aquests Metaforismes d'un fumador. Així us vaig lliurant aquests grafismes esporàdics amb què de tant en tant combat el propi tedi, els que he pensat que mereixien millor destí que les flames o la paperera. Salut a tots els paraulers, inclosos els que s'estimen més el silenci.

No tant tenir alguna cosa a dir
com cercar alguna cosa a dir.
I potser fer silenci.

· · ·

Només qui ha vorejat la follia
pot parlar del seny.

· · ·

Cançó popular

Dos gallines es barallen
per un torrat de segó.
L'home li diu al temps:
tu t'afanyes més que jo.

· · ·

Illes remotes: l'aroma de l'absència.
Hores sonores, cal·ligrafia del mar.

· · ·

Més un tam-tam de guerra
que una acció de gràcies
els mots,
més indígenes
que rostres pàl·lids.

· · ·

Cada vegada que perd el fil,
encenc els deliris del fum,
conjure la música de la paraula
i balle els ritmes de l'absència.

27 juliol 1995

· · ·

Què busque en el fum?
El vertigen del silenci
com un riu desbocant-se en torrents de paraules.
Fundar els regnes del sensible
per anar a l'encalç
del pensament i la paraula.

27 juliol 1995

· · ·

La cal·ligrafia és un gest del pensament.
Un raig de tinta
és l'instant pronunciat en el buit.

· · ·

Escriure és també una fuga a un mateix,
trobar-se un mateix entre el silenci sonor
de les paraules.
Forma poètica contemporània per excel·lència:
la resistència en una identitat
a través dels versos

· · ·

Hauries de sortir lleuger com un pardalet i volar traquil per l'aire límpid de la tarda, però s'entrecreuen les veus i les paraules, i t'adorms a l'ombra fugissera del silenci, pletòric només d'ecos, d'absències. Encara et donaràs el temps, que és l'únic teu, i escoltaràs el pas dels instants, cedir la tarda, ascendir la suau rosa del crepuscle.

17 maig 2001

· · ·

Quintet d'hivern espectral

Becket
Pavese
Valente
Simón
Celan

Becaines eternes
Cera verge de turons i d'estius
Angle
Minos
Lupa

Godot
Paese
Do allén
València
Silenci

6 febrer 2001

· · ·
A una determinada edat, desvetlar-se a mitjan nit pot esdevenir un malson.

20 març 2003

· · ·

L'escriptura és la pràctica del dubte.

octubre 2003

· · ·
–L'aire alimenta la flama
però el vent l'apaga.
–Prediques la moderació?
–Simplement l'equilibri.

· · ·

Quantes variacions per a un sol tema!
(Massa cels per a un sol déu!)

· · ·

Prohibido el consumo de drogas en este local.

Cafè Brillante, València, 29 febrer 2004

· · ·

Firmé en mal estado.

Manipulació ortogràfica en un rètol de la carretera Quart de les Valls–Torres-Torres

· · ·
Quan s'ha perdut la fe també es guanyen moltes coses.

Casa Patrici, Barri del Carme, 29 febrer 2004