Una entre tants

No havia estat un acte irreflexiu, contràriament feia mesos que a l’agenda la data es distingia de la resta amb una color fosforescent. Amb tot això, al llarg de la setmana, a mesura que anava acostant-se el dia, preparava amb molta cura cada detall de l’encontre. No havia agafat el tren a la impensada. Ho havia deixat tot enllestit. No m’espereu a dinar. No sé a quina hora tornaré.
S’havia alçat d’hora. Va arribar amb el temps just d’agafar un tren anterior a aquell que tenia previst d’agafar. Durant el trajecte pensava en un treball col•lectiu que proposaria per al primer trimestre i que de ben segur il•lusionaria l’alumnat. Vitralls, colors, corbes. Els tarongers galopaven en sentit contrari i s’acaraven darrere els vidres del regional. Només dues parades fins a l’estació del nord.
València es despertava. Els carrers encara no tenien moviment. Al centre cultural anava arribant gent de tota mena. El porter li indicà que l’encontre era al primer pis. Conferència sobre Literatura digital, presentació de la xarxa social de professors TIC, possibles tallers (wikis, recursos de Google, i podcasting). Potser arribava massa tard. A través de les parets de la peixera del primer pis un grup reduït de persones que debatien al voltant d’un ordinador i un canó retroprojector es van girar a mirar-la i li van dir que allí no hi era Un entre tants.
Va tornar a la planta baixa i va pensar que possiblement el porter s’havia equivocat o que potser havia arribat massa prompte. Café amb llet i croissant. Amb tanta ànsia no s’havia desdejunat. S’ho va empassar d’una volada mentre arribava més gent. No coneixia ningú. Intentava inútilment la recerca d’alguna cara coneguda. Parlaven en valencià i en castellà indistintament. Camps, la seua dona i la farmàcia emmerdats fins al moll de l’os. Ho havien escoltat a la ràdio i se n’alegraven de la descoberta. Els qui apuraven els cafés encara en parlaven, d’altres baixaven a la sala d’actes del soterrani. Tal vegada el porter no sabia que l’encontre havia canviat d’ubicació i per això va pensar de seguir aquella gent que, carpeta en mà, baixaven les escales.
A la planta inferior hi havia una exposició de cinema fantàstic però no va gosar de perdre ni un minut perquè ja era una mica tard, la visitaria un altre dia. Tampoc no va anar als lavabos que hi havia al costat. No sabia si tenia ganes d’anar-hi. No tenia temps. O potser en tenia molt si no ensopegava ningú. A la porta de la sala hi havia tot de fulls i dossiers que la gent anava agafant per rigorós ordre d’arribada. Va alegrar-se d’haver arribat encara a temps d’agafar els materials que li permetrien seguir la jornada amb normalitat. En veure els fulls impresos de més a prop va comprovar que es tractava d’una assemblea d’un partit d’esquerres. La gent continuava baixant els graons i ella, a contracor, ara els pujava.
S’estranyava de no trobar les seues amigues. Va fer dues trucades al mòbil. Com que no va rebre cap resposta va pensar que haurien deixat l’aparell en silenci per no destorbar el conferenciant. Va eixir al carrer per agafar aire. Es va interessar per les propostes editorials que hi havia a l’aparador de la llibreria del centre cultural. D’entre tots els títols hi destacava un que feia referència al seu poble i que acabava de veure la llum feia dos dies. Tornà a telefonar. Tal vegada no li havien comunicat un possible ajornament de la data.
València, ja completament desperta, prenia l’aire d’un dissabte tardorenc. Feia calor encara que s’esperaven pluges. Va escodrinyar per darrera vegada el mòbil abans de prendre la decisió de tornar-se’n cap a casa. No hi havia cap resposta.
Mentre pujava al tren de rodalies va pensar en la resta de títols que hi havia a l’aparador de la llibreria i va decidir quina seria la seua propera lectura.
Els tarongers, de tornada, corrien en direcció contrària, cap al sud. Ja no pensava en el projecte que pel matí li havia fet més curt el viatge. Ara pensava a ruixar la cova només arribar perquè tenia convidats a dormir.