dilluns, 29 d’octubre del 2007

La Samarreta


M'he entretingut observant les samarretes dels alumnes del meu institut. És curiós que en temps tan poc propensos a l'escriptura, la immensa majoria d'aquestes peces porten una llegenda escrita, una marca comercial, un grup musical, una frase més o menys enigmàtica. És clar que no es tracta d'escriptura, en tant que proposta d'algun sentit, sinó d'inscripcions buides, aparentment neutres, l'únic valor de les quals és remetre a aquesta o aquella marca, pura i dura propaganda comercial, anuncis de productes fabricats en sèrie. Quan els dissenyadors tenen el dia inspirat llavors es dediquen a fer floritures verbals a costa de la llibertat, l'espontaneïtat i l'originalitat dels joves, per molt que els valors invocats siguen incompatibles amb la compra massiva, els preus de les samarretes i la uniformització del personal. Com el famós Just do it de Nike, que era com un “pensat i fet” amputat de la imprescidible primera part, i plantejat a més de manera imperativa, o aquell anunci televisiu encara més destrellatat que deia “No pienses. Dispara” i que no sé si publicitava una pistola o un mòbil. Una versió autòctona del primer el va transformar en un divertidíssim “Just d'oït”, prodigi de subversió antipublicitària, però és una llàstima que el segon no es convertís mai en un “No dispares. Pensa”, tan escaient per als temps que corren. El cas és que m'he entretingut observant les samarretes estudiantils, el cent per cent de les quals (i es diu prompte) estaven escrites en anglès! Mosquejat, he ampliat la prospecció a l'autobús i al carrer i entre gent d'edats diverses i el resultat ha estat idèntic. L'anglès convertit en l'idioma de la transparència, no conflictiu, ideal per al camuflatge. Després dels màrquetings i dels fútings van venir els vuèlings i els bícings i ja som a les portes de l'harmonia universal sota l'ègida de l'Imperi. Ho he comentat als alumnes i han fet cara de no haver-se'n adonat, com és natural. Els valencians ja hi estem avesats, a aquestes suplantacions, però no sé com s'ho poden empassar els castissos de la hispanitat i els teòlegs del trilingüisme.
Manel Rodríguez-Castelló, diari Levante 28-X-07

dissabte, 27 d’octubre del 2007

Poema de tardor (II)

Esperar la nit i escoltar els grills, filòsofs de la foscor,
germans grans, crescuts al carrer del poble on
lligams i llengua ens han fet sòlids, profunds
com l’arrel de l’olivera.
Esperar la nit i escampar la boira,
oblidar el deliri amb mal d’ulls
per cada mentida, ametlla amarga el darrer mos,
com qui visita els pasadissos d'un malson
que sobrevola la cambra, un fantasma sense veu.
Esperar la nit i apuntar al centre del túnel
una vegada i una altra i encara, sense llençols,
quan el dia m’habita, romandre
al jaç nítid de les paraules, les d’anar per casa.
Dese l’equipatge a l’armari, desendreçada
la sensació d’haver perdut el vers al portal,
només presa de tacte i mirades
que acaben al final de l’escala, un dia més,
tot esperant la nit.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

La cosa nostra

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Girona furiós

L'article de Manel, publicat ahir al Levante

Aquell riu on de xicotets pescàveu llises, samarucs i anguiles,
aquella excepció de verd entre joncs i canyes, aquell riu que encara
no tenia nom per a vosaltres i que a l'estiu arribava exhaust a la
seua cita amb la mar, es va transformar en un déu furiós al seu pas
per Beniarbeig, El Verger i Setla, Mira-rosa i Miraflor, rebatejats
aquests amb el topònim una mica insípid d'Els Poblets. Al Girona li
devíeu, entre altres meravelles, les pedres blanques i polides que
cobrien les platges de l'Almadrava i l'Estanyó i que la construcció
d'una escollera va esborrar del mapa. Tot el litoral valencià és terra
de marjals, aiguamolls i estanys, travessat per les cicatrius de
rambles i barrancs i de rius petits que la major part de l'any semblen
condormits: un prodigiós parc aquàtic. Cultura i formes de vida són en
certa manera l'expressió d'un diàleg ancestral entre l'home i el medi
amb què aquell ha tractat d'evitar les catàstrofes previsibles i les
imprevisibles. No ho són, certament, les inundacions rabioses, però
l'estrèpit d'un progrés mal planificat va fer inaudible el sentit
d'aquell diàleg. L'urbanisme salvatge, paradoxa que ja és famosa a
Europa reflectida en l'espill valencià, ha multiplicat els efectes
devastadors de la riuada, segons els experts. Contra l'evidència, la
patronal alacantina i el conseller de Medi Ambient, han defensat com
un sol home la immillorabilitat de la destrossa rajolera. I com és
costum per ací quan algú posa el dit en la nafra, no se'ls ha acudit
res més que declarar persona non grata la ministra Narbona. Si alguna
cosa no és negociable són els negocis, per molt que de tant en tant
s'hagen de sacrificar unes quantes víctimes. Disfressats de germanetes
de la caritat ara regalaran electrodomèstics als damnificats, però no
crec que arriben a l'extrem d'apel·lar a la justícia divina com a
causa major del desastre. Això ja fóra massa fins i tot tractant-se
dels súbdits valencians.

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Alphabet (cap de setmana a Frankfurt)





Aigua, boira, cultura, desmai, euro, fira, gratacels, hostesses, individual, ja, katalonien, llibre, Maine, nit, oblit, prestatge, quorum, reflexió, sonar, tramvia, universal, valencians?, wort, xiquets, zauber.

divendres, 12 d’octubre del 2007

L'Audiència Nacional cita a declarar nou acusats més de cremar fotos del rei



D'altra banda, la policia identifica els que van cremar retrats del monarca a la manifestació del Nou d'Octubre de València.

L'Audiència Nacional espanyola ha citat a declarar per dilluns nou acusats més de cremar imatges dels Borbons. En concret, es tracta de persones que van assistir a la concentració antimonàrquica del 22 de setembre a Girona, identificades pels mossos d'Esquadra. D'altra banda, la policia espanyola ha identificat els que van cremar fotos del rei a la manifestació del Nou d'Octubre de València.

Segons que ha informat el delegat del govern espanyol al País Valencià, Antoni Bernabé, la policia posarà ara la informació a disposició de l'autoritat judicial, perquè decideixi si cal prendre mesures o no. Així mateix, Bernabé ha aprofitat per condemnar 'rotundament' la crema de retrats de la monarquia espanyola. Segons el delegat del govern espanyol, es tracta d'accions de grups 'radicals antisistema', que són molt minoritaris, i que estan allunyats de la majoria d'espanyols i valencians. Bernabé, a més, proposa no donar-los notorietat perquè, segons que ha dit, és el que busquen. Tot i això, el conseller de Justícia, Fernando de la Rosa, ha anunciat que la fiscalia no actuarà contra els qui van cremar senyeres el mateix dia.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

When my love swears

El nostre col·lega i coparticipant d'aquest bloc, l'Àlex Andrés, acaba de guanyar un premi a la millor banda sonora per la BSO del curt M-30. Com que m'ompli de tanta satisfacció com si me l'hagueren donat a mí mateix, vos penge el podcast d'aquesta cançó amb lletra del mateix William Shakespeare i que, no ho dubteu, serà un hit.
Ja direu que us ha paregut ;)

Sonnet #138

When my love swears that she is made of truth
I do believe her, though I know she lies,
That she might think me some untutor'd youth,
Unlearned in the world's false subtleties.
Thus vainly thinking that she thinks me young,
Although she knows my days are past the best,
Simply I credit her false-speaking tongue:
On both sides thus is simple truth suppress'd.
But wherefore says she not she is unjust?
And wherefore say not I that I am old?
O, love's best habit is in seeming trust,
And age in love loves not to have years told:

Therefore I lie with her and she with me,
And in our faults by lies we flatter'd be.


I ací la traducció al català de Joan Triadú (Els libres de l'Óssa Menor, Barcelona, Edicions Proa, 1993, p. 90):

Quan jura el meu amor que és veraç en virtut
jo l'he de creure, tot i saber que és mentida:
així es pensa que visc en plena joventut
inexpert en les arts del món i de la vida.

I pensant vanament que per un jove em té
tot i que ella ja sap que l'edat em declina
em crec la falsedat del seu parlar balder:
la pura veritat en tots dos s'elimina.

Però, per què no em diu que tot això és injust?
I jo, per què no dic que he entrat en la vellura?
Ai, l'amor! D'aparent bona fe troba gust
i l'edat no compta els anys segura.

Per això és en mentir que jaiem abraçats:
i en allò que ens faltem mentintsom adulats.


Moltes felicitats, Àlex.


Subscribe Free
Add to my Page

dilluns, 8 d’octubre del 2007

La Corona

Una article de l'amic i mestre Manel Rodríguez-Castelló.

Vaja per endavant que no sóc amic de les passions extremes ni dels gestos sorollosos, excepte potser al voltant d'una taula, entre vins i cançons i bona companyia. Quan en les manifestacions de l'agonia del franquisme la cosa es posava lletja, jo procurava conservar la sang freda, i això em va estalviar molts colps de porra. Estar en llocs on es couen certes faves no eximeix de la responsabilitat de dur el cap damunt els muscles ni de ser sempre un mateix fins i tot, o més encara, quan es camina entre la massa. En general crec més en la feina callada que en l'aldarull, en l'esforç persistent que en l'esclat de l'estelada. Per a la lluita política i el compromís valen més els corredors de fons que els velocistes. La majoria de les vegades la grandiloqüència i els arravataments romàntics comencen en arrancada de cavall i acaben en parada de somera, fum d'un foc que crema ràpid. He conegut massa joves que han balafiat en salves i boti-botis el seu independentisme i al cap de quatre dies s'han instal·lat en l'apatia més insípida. Certs radicalismes sembla que només s'alimenten de la parafernàlia violenta dels guerrillers de tebeo, de rituals repetits ad nauseam per a satisfaccció de la pròpia parròquia. Devem en bona part a aquestes litúrgies, bones per alimentar l'escàndol mediàtic, la manca d'embranzida política del nostre poble, tan procliu a la falla. I malgrat tot això, com es pot considerar un acte delictiu cremar el rei de paper en una democràcia? Com es pot segrestar El Jueves perquè posa els prínceps de quatre grapes? Com pot estar la Corona per damunt la llei, sense l'obligació de retre-hi comptes? Quina mena de Constitució pot impedir la consulta popular o el debat entre monarquia i república? Si el conte, heretat de Franco, de rei i reina i reial família embadaleix la major part del públic amb llegendes de bonhomia, res no pot impedir als altres la llibertat de veure-hi un exemple de vassallatge i tèrbol negoci, útil només per a la unitat de certa pàtria. Ni a d'altres el dret d'expressar-se amb les flames.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Poemo

Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro,
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y que sólo mi almo
y perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir. Y estuve a punto
de tirarme a la vacía…
qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.

Jesús Lizano