dilluns, 8 d’octubre de 2007

La Corona

Una article de l'amic i mestre Manel Rodríguez-Castelló.

Vaja per endavant que no sóc amic de les passions extremes ni dels gestos sorollosos, excepte potser al voltant d'una taula, entre vins i cançons i bona companyia. Quan en les manifestacions de l'agonia del franquisme la cosa es posava lletja, jo procurava conservar la sang freda, i això em va estalviar molts colps de porra. Estar en llocs on es couen certes faves no eximeix de la responsabilitat de dur el cap damunt els muscles ni de ser sempre un mateix fins i tot, o més encara, quan es camina entre la massa. En general crec més en la feina callada que en l'aldarull, en l'esforç persistent que en l'esclat de l'estelada. Per a la lluita política i el compromís valen més els corredors de fons que els velocistes. La majoria de les vegades la grandiloqüència i els arravataments romàntics comencen en arrancada de cavall i acaben en parada de somera, fum d'un foc que crema ràpid. He conegut massa joves que han balafiat en salves i boti-botis el seu independentisme i al cap de quatre dies s'han instal·lat en l'apatia més insípida. Certs radicalismes sembla que només s'alimenten de la parafernàlia violenta dels guerrillers de tebeo, de rituals repetits ad nauseam per a satisfaccció de la pròpia parròquia. Devem en bona part a aquestes litúrgies, bones per alimentar l'escàndol mediàtic, la manca d'embranzida política del nostre poble, tan procliu a la falla. I malgrat tot això, com es pot considerar un acte delictiu cremar el rei de paper en una democràcia? Com es pot segrestar El Jueves perquè posa els prínceps de quatre grapes? Com pot estar la Corona per damunt la llei, sense l'obligació de retre-hi comptes? Quina mena de Constitució pot impedir la consulta popular o el debat entre monarquia i república? Si el conte, heretat de Franco, de rei i reina i reial família embadaleix la major part del públic amb llegendes de bonhomia, res no pot impedir als altres la llibertat de veure-hi un exemple de vassallatge i tèrbol negoci, útil només per a la unitat de certa pàtria. Ni a d'altres el dret d'expressar-se amb les flames.

3 comentaris :

Juan Ramón ha dit...

I el que faltava és la Esperanza Aguirre dient que els espanyols són només els monàrquics (la síntesi es meua, clar). Aquests del PP sí que són incendiaris, més que els republicans-fallers.

Begonya Mezquita ha dit...

L'Esperança em desespera. Salut i bona Diada, company de lletres!

Amadeu Sanz ha dit...

Havia llegit ja l'articlet que tan amablement ens distribueix l'amic i mestre Manel, per correu o pel Levante. Com sempre, és precís, elegant, redó.
Salude la seua, espere que freqüent, si no permanent al nostre humil bloc, amb un crit d'alegria i de ràbia antimonàrquica.
Socarre simbòlicament, amb aquest comentari, un retrat cul per avall del borbó que més vos estimeu.