Girona furiós

L'article de Manel, publicat ahir al Levante

Aquell riu on de xicotets pescàveu llises, samarucs i anguiles,
aquella excepció de verd entre joncs i canyes, aquell riu que encara
no tenia nom per a vosaltres i que a l'estiu arribava exhaust a la
seua cita amb la mar, es va transformar en un déu furiós al seu pas
per Beniarbeig, El Verger i Setla, Mira-rosa i Miraflor, rebatejats
aquests amb el topònim una mica insípid d'Els Poblets. Al Girona li
devíeu, entre altres meravelles, les pedres blanques i polides que
cobrien les platges de l'Almadrava i l'Estanyó i que la construcció
d'una escollera va esborrar del mapa. Tot el litoral valencià és terra
de marjals, aiguamolls i estanys, travessat per les cicatrius de
rambles i barrancs i de rius petits que la major part de l'any semblen
condormits: un prodigiós parc aquàtic. Cultura i formes de vida són en
certa manera l'expressió d'un diàleg ancestral entre l'home i el medi
amb què aquell ha tractat d'evitar les catàstrofes previsibles i les
imprevisibles. No ho són, certament, les inundacions rabioses, però
l'estrèpit d'un progrés mal planificat va fer inaudible el sentit
d'aquell diàleg. L'urbanisme salvatge, paradoxa que ja és famosa a
Europa reflectida en l'espill valencià, ha multiplicat els efectes
devastadors de la riuada, segons els experts. Contra l'evidència, la
patronal alacantina i el conseller de Medi Ambient, han defensat com
un sol home la immillorabilitat de la destrossa rajolera. I com és
costum per ací quan algú posa el dit en la nafra, no se'ls ha acudit
res més que declarar persona non grata la ministra Narbona. Si alguna
cosa no és negociable són els negocis, per molt que de tant en tant
s'hagen de sacrificar unes quantes víctimes. Disfressats de germanetes
de la caritat ara regalaran electrodomèstics als damnificats, però no
crec que arriben a l'extrem d'apel·lar a la justícia divina com a
causa major del desastre. Això ja fóra massa fins i tot tractant-se
dels súbdits valencians.