divendres, 29 d’octubre del 2010

THE LOCH OF THE GREEN CORRIE


L'estiu passat vam estar-nos vint dies a Vancouver i la Colúmbia Britànica en companyia del meu germà Cèsar i del seu company Chris. En bona mesura dec al meu great brother, com m'agrada d'anomenar el meu amic-cunyat (parella de paraules que no sempre s'avenen bé), que és big i great alhora, el meu interès per l'anglès i la seua cultura. Veure amb quina facilitat, per descomptat no exempta de britànica disciplina, va arribar ell a dominar el castellà en un parell o tres d'anys, em va animar a endinsar-me pels esvarosos territoris de l'anglès fent el cor fort, que tothora rebota contra la tàpia de la meua sordesa, i viatjant des del zero o quasi de què partia a una altura que em permet haver-me-les ja amb una certa fortuna amb novel·les, assajos i poemes. Al Canadà, a banda d'algunes altres coses, m'hi vaig emportar The New York Trilogy de Paul Auster, de qui ja havia pogut llegir en l'idioma original el seu Man in the Dark i alguna altra novel·la en traducció catalana. Chris, que és un àvid i exigent lector (bé, de tant en tent s'abandona a l'abducció d'algun fast-food literari, sobretot amb les basques estivals de la Marina, tot s'ha de dir), als primers compassos de la nostra entranyable experiència pacífica (del Pacífic, vull dir també), em va recomanar de tot cor la lectura d'un text que li havia agradat força i que acabava d'assaborir amb molt de plaer. Es tractava (es tracta) de l'última obra d'Andrew Greig, un poeta escocès fins aleshores deconegut per a mi: At the Loch of the Green Corrie (2010). Per entendre'ns l'encabríem en el sofert gènere de l'assaig, d'un tipus d'assaig inusual per aquestes contrades i que probablement només pot fer un poeta de la qualitat d'aquest autor escocès. El llibre narra (descriu, reflexiona…) l'aventura d'anar a pescar una truita com a homenatge pòstum al seu amic, el poeta Norman MacCaig, mort uns mesos abans. Però aquesta és només l'excusa argumental perquè en el fons el que traça Andrew Greig és un viatge a la poesia de l'autor homenatjat, al propi passat, a les raons últimes de la poesia i, sobretot, al paisatge primordial de les Highlands escoceses, a la profunda identificació que s'estableix entre l'home, la terra i la paraula. Vaig devorar, tot i les dificultats i els laberints que em plantejava la llengua riquíssima d'Andrew Greig i les flexions volgudament escoceses de la seua veu, el llibre durant els dies de Vancouver. No deixava de ser estrany viatjar físicament pel Canadà però tenir l'esperit impregnat dels verds d'Escòcia, de la soledat dels seus paratges, de nadar en l'aigua intocable dels seus lochs i sentir l'olor de torba dels seus destil·lats (que libàvem també a glops petits i en veritat gràcies a una ampolla que havíem tingut la prevenció de comprar a l'últim aeroport britànic). No deixava de ser estrany tenir el cap en la poesia del tàndem Greig-MacCaig i en les terres escoceses mentre viatjava per aquella porta al Gran Nord de les expedicions del dinou (i els fantasmes de Jack London i Malcom Lowry tentinejant pel barri de Gastown) malgrat l'evident fil que uneix Escòcia i la Colúmbia Britànica i que apareix pels cognoms i la memòria, la immensitat i els llacs que esquitxen, com grans bassals, el mapa infinit de Canadà.
El poema, la traducció del qual tinc ara la gosadia de presentar-vos, crec que parla molt bé de tot això que amb línies grosses he tractat d'explicar ací. En ell es concentra tot el sentit del llibre At the Loch of the Green Corrie. D'entrada, hi trobe unes dificultats insalvables. La mateixa paraula loch, es pot traduir alegrement per llac? Ho dubte. I corrie, que és un espai de terra plana on s'assenta un petit loch o una cosa aproximada? Amb tot i aquestes “traïcions”, la senzillesa i profunditat dels  versos de Greig, la manera com dibuixen el sentit del que és l'experiència poètica, em van captivar des de primera hora, de manera que un dia em vaig sorprendre traduint-los al català i avui em decidesc a oferir-los als lectors de LPN. Salut! (I un altre dia em sorprendré –qui no se sorprèn és perquè no vol– fent-vos cinc cèntims de MacCaig, un altre poeta immens, perquè continue la conversa també en aquestes pàgines.)

1.800 FEET UP
The flower –it didn't know it–
Was called dwarf coronel
I found this out by enquiring.

Now I remember the name
but have forgotten the flower.
The curse of literacy.
And the greed for knowing–

I'll have to contour again
from the Loch of the Red Corrie
to the Loch of the Green Corrie
to find what doesn't know its name,
to find what doesn't even know
it's a flower.

Since I believe in correspondences
I shrink in my many weathers
from whoever is contouring immesurable space
to find what I am like –this forgotten think
he once gave a name for.

A 1.800 PEUS La flor –ella no ho sabia– / Es deia coronel nana. / Ho vaig descobrir preguntant // Ara recorde el nom / però he oblidat la flor. / La maledicció de la lletra. / I l'ansietat per conèixer– // He de recórrer de nou el camí / que va des del Llac de la Vall Roja / al Llac de la Vall verda / per trobar allò que no coneix el seu nom / per trobar allò que ni sap / que és una flor. // D'ençà que crec en les correspondències / m'empetitesc en qualsevol oratge / des d'aquell que recorre immensurable espai / per buscar el que és com jo –aquesta cosa / oblidada a què un colp vaig donar nom.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

France



Ja sabreu la que s'està muntant a l'altre costat dels Pirineus amb totes les protestes contra els retalls socials que vol imposar Sarkozy. Com també sabreu, França està a anys llum de nosaltres pel que fa a cobertures socials i inversions públiques. Els retalls de Sarkozy semblen de Bob Esponja comparats amb els de ZP. I en canvi, tot el món s'està llençant al carrer per dir que No. Però és que fins i tot els funcionaris. Sí, heu llegit bé: els funcionaris. I clar, jo no em puc estar de comparar les dues vessants pirinenques. I em vénen al cap un enfilall de barbaritats que m'he hagut d'empassar les dues darreres vagues. Barbaritats provinents de mestres i professors/es, un grup de persones que fa quinze o vint anys eren l'avantguarda de la solidaritat i ara han esdevingut -generalitze, vosaltres m'enteneu- un estament profundament individualista, insolidari i reaccionari.

1. Anar o no anar a la vaga és qüestió personal
-des de quan una vaga és personal i no col·lectiva?-

2. No estic d'acord amb els sindicats
-i sí estàs d'acord amb les mesures del govern-

3. Li fem un favor a la dreta -segons qui et pega la bescollà, respons una cosa?-

4. Els funcionaris estem massa bé i seria ofensiu fer vaga amb la que cau
-aquesta frase amaga, en el fons, una insolidarat inexplicable-

5. No servirà de res
-des de quan les vagues es fan només si serveixen d'alguna cosa? Només jo ho faig per decència i per, com deia el meu amic Robert, poder mirar-me a l'espill cada matí?-

6. La vaga és una mesura del segle XIX
-un altre amic, Josep, em deia: una mesura del XIX contra uns atacs propis del XIX-

7. etc...


Però deixava per al final la més dura, la que més em va colpir:

8. No vull deixar de cotitzar un dia -no sabreu mai l'esforç de contenció que vaig haver de fer per no perbocar-li damunt el meu esmorzar i la meua ràbia-.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Samsa

El Gori sabia que el fet de viatjar li permetia de mantenir la distància emocional considerada suficient per sentir-se un home lliure. De ben menut ja havia intuït que la tendència a l’escapada li conferia una certa garantia d’independència, raó per la qual s'escapolia sovint. L’autodomini anava creixent a mesura que ell també ho feia, de manera que per sí o per no, qualsevol motiu era prou per fugir del seu poble.

Aquell nen esmunyedís esdevingué un jovencell solitari i escadusser, apassionat dels atles i de les guies michelín. Així, en creuar la ratlla que li atribuïa la majoria d’edat, el xicot es va fer amb un permís de conduir i el certificat d’aptitud professional, fins al punt que d’aquella debilitat en féu la seua ocupació. Vuit hores reglamentàries conduint un autobús de línia estatal no abastava la seua determinació més íntima, per la qual cosa es va decidir a emplenar el temps d’esbargiment tot fent de traginer de mercaderia urgent. Fins i tot havia començat un curs per correspondència que l’acreditaria com a agent comercial per si la companyia de transport per a la qual treballava feia fallida o l’acomiadava; tal i com estaven les coses no es podia arriscar a engrossir la llista d’aturats. Qualsevol treball que el fes tancar la porta de casa amb pany i clau era satisfactori. Ell mirava de tenir l’obligació sempre allunyat de la gent que coneixia.

N’estava tip. Havia arribat a aquell punt rebel perquè no podia suportar la hipocresia que dominava les relacions entre els veïns del seu poble, la brutícia a què tothom s’havia acostumat i que reblia les escletxes, la corrupció dels governants, la descomposició de l’aire, la ferum d’animal, la grolleria, la sentor a excrements i a pixum per les cantonades, la putriditat ciutadana. Per aquestes i unes altres raons va dedicar la seua vida, nit i dia, al treball. Travessar la frontera del terme havia esdevingut una necessitat vital. I negar-se les estones d’oci, una obligació.

Els caps de setmana i els períodes de vacances obligatòries, quan fluixejava el repartiment de mercaderies o els turistes ja havien arribat a les destinacions corresponents, el Gori s’atrinxerava a casa i arribava a creure’s un veritable anacoreta. Arrecerat, pregava perquè els dies feiners tornaren aviat.

Diàriament, abans d’anar a dormir, repassava la col•lecció de vídeos Around the World in 80 Treasures, i d’altres antologies viatgeres que havia anat compilant al llarg dels anys. I una vegada ajocat entre els llençols, i amb la llum apagada, repetia com una oració el poema espriuà amb què s’identificava plenament. Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n... I així, cada nit, fins que s’adormia amb l’esperança de conéixer algun dia gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Un mal dia de tardor d’aquestos en què la gota freda desdibuixa el cel, el Gori no pogué alçar-se del llit per anar a treballar perquè havia caigut en un estat febril que li agullonava tot el cos. Amb les galtes enceses i xop de suor, notava com el dolor li anava trencant l’esperança d’anar a la feina. De sobte, per un moment, va creure que el seu pit s’empedreïa i que les cames es tornaven més i més fibroses fins arribar a tenir un aspecte quasi metàl•lic. A poc a poc sentia com una closca li anava prement el cor, entre les espatlles i el pit, i la respiració fatigosa li impedia de fer una altra cosa que no fos panteixar. En abocar-se del llit a terra va prendre consciència de la tragèdia i li vingué a la memòria la imatge kafkiana d’un altre Gregori esdevingut insecte. Aquest va ser el seu darrer pensament, després començà a giravoltar la cambra amb un batuda d’ales desesperada. La imperícia, però, en l’art de volar el feia anar a bacs contra les parets i els mobles. Li atreia la llum de la finestra, tant com aquella que el sol matiner projectava i reflectia a l’espill del tocador.

Mentre volava era feliç, tant com ho havia estat als seus viatges fugissers i que ara ja no recordava. No en tenia, de records humans, només sentia el plaer animal de sentir-se lliure. El vol brunzent i agitat es va veure aturat en sec. Un cop ferm el va estavellar contra la finestra. Algú havia agafat la maneta de plàstic que ell tantes vegades havia fet servir per esventrar mosques i, tot d’una, el va rebentar contra el vidre. Va romandre esclafat contra ell el temps just per embadalir-se amb la darrera imatge que els seus ulls, des de feia unes hores polièdrics, reproduïen: la imatge més bella que mai havia tingut temps de copsar. El paisatge sentimental, l’arbreda perduda que sempre havia cercat i que, fins aquell moment, no havia sabut que era front a la seua cambra: el bosc esmorteït al cim del turó que abraçava el seu poble.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

No escric èglogues

A LPN hi ha poca activitat. Calla el bloc, parlen els blocaires. Avui hem tornat, feia temps que no hi tornàvem... Àlex i Manel han représ la paraula del poeta de Burjassot.
L'IES Ferrer i Guàrdia, l'Institut de Benimaclet,  fa 20 anys. Aquesta vesprada començaven els actes de celebració, que s'allargaran durant gairebé cada dimecres del curs. Saló d'actes en condicions, logo, personal d'ara i de sempre, música, llums, poesia.