divendres, 28 de setembre del 2012

La música als instituts

Poc m’ha durat l’alegria d’inici de curs: quinze dies justos!

 Com deveu saber, el tal Wert acaba de treure un esborrany de llei educativa. Una altra, saps! Com no podia ser d’una altra manera: és una llei totalment destarifada. Aquest home em recorda molt al Font de Mora: va com a rampells. Fa tota la sensació que es deu alçar un dia del llit, inspirarà fons i deixarà anar una idea: mmmmmmenxinés, mmaferlamàlamúsica. Sembla que fa uns dies arribà a dir que la música i la plàstica distreuen l’alumnat. És un argument tan marcià que donaria pena si no donara angúnia. La mateixa angúnia que dóna no viure en un país normal on el màxim responsable d’educació o bé no diu (encara que pense) aquestes coses o, si les diu, algú el fa dimitir. Sé que l’esborrany dóna per a molt, però permeteu-me que em mire el melic. 

 Una de les coses que suprimeix és el batxillerat escènic que, com sabreu, és una branca del batxillerat plàstic. És una mesura totalment absurda tant des del punt de vista pedagògic (per què no pot tenir aquest alumnat una preparació més adient als seus futurs estudis superiors?) com econòmic (la quantitat d’instituts que l’ofereixen és molt reduïda: l’estalvi ha de ser ridícul). Per a major glòria de Wert, l’institut on treballe imparteix aquest batxillerat des de fa exactament dues setmanes! 

 També suprimeix l’optativa de música de quart d’ESO. Amb l’amplitud de mires que caracteritza el ministre deu haver pensat “això pa què aprofita? Instrumentals, instrumentals”. Jo li podria dir que al meu centre la solen cursar entre 40 i 50 alumnes. De manera voluntària! Li ho podria dir, però no sembla tenir la capacitat d’escolta molt desenvolupada. Poca música deu haver estudiat aquest home. 

 Ras i curt: la música perdrà tota l’optativitat i romandrà en l’obligatorietat. I això m’entristeix profundament. Em consta que aquesta mesura va contra mi, contra la meua persona. Després de treballar tant en crear aquesta pedrera d’alumnat que busca les optatives de música, només puc prendre’m aquesta mesura del ministre com un atac personal. 

 Una de les coses que més m’omple d’orgull professional i personal és el fet que cada any 40 o 50 alumnes trien voluntàriament l’optativa de quart. Insistiré en l’obvietat: ho trien lliurement. No ho necessiten per als seus estudis posteriors (cicles o batxillerat) però decideixen estar-se tres hores setmanals treballant qüestions musicals. Igualment passa amb l’optativa de música de batxillerat o el mateix batxillerat d’arts escèniques. Diràs que el que molesta és just això: l’optativitat, la tria, la no-direcció. Com menys coses puga triar l’alumnat, millor. Visca l’homogeneïtat! És un concepte tan allunyat de qualsevol pedagogia normal... Després voldran estudiants imaginatius, creatius, amb personalitat, amb capacitat resolutiva, als quals donar premis. Sí, home, i què més. Ben mirat, si algun/a alumne/a és capaç de reeixir dins d’aquest futur sistema educatiu hiperdirigista (i mira que l'actual ja ho és) mantenint la seua creativitat intacta (ni que siga simplement viva) serà un/a superalumne/a. Això sí, que no vaja a països normals amb sistemes educatius normals (fixeu-vos que no dic alternatius ni progressistes ni avançats...no, no, simplement normals) perquè se’l menjaran. 

 Tan lluny com el 23 de setembre passat, i per consulta popular, Suïssa decidia incloure la formació musical en la seua constitució. 

 Caldrà recuperar com siga l'alegria. Com podria haver dit el músic Silvio Rodríguez: ara només queda lluitar i gaudir. Caldrà posar-s'hi.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Teuladins a la plaça

Al mercat, una dona pregunta a la carnissera:

–Oye, tú que eres así muy valenciana, ¿qué quiere decir "teuladí"? –la carnissera no contesta i em mira (sap que sóc profe i etc.), i jo vaig i dic:  
Gorrión.
–Ah, pues sí, mi padre tenía razón –confirma la dona. Llavors la carnissera, amb un to de sorpresa extrema a la veu, amolla:
–Com? Teuladí? Ah... No! És que al meu poble sempre hem dit "taulaí". I tu havies dit... Com has dit, com? Teuladí?
–Doncs és el mateix, senyora –intervinc.
–No, el mateix no –i torna, a la dona: –Com havies dit tu? Teuladí? No, nosaltres diem "taulaí", pardalet, els pardalets...
      Llavors l'altra carnissera, més rossa i més impacient, intervé:
–És que las palabras en valenciano ahora són...
      Jo comence una explicació ad hoc: teulada, teuladí... però no em foten cas i ja estan per altres coses.
–Adéu! –dic. I la dona que havia fet la pregunta em mira i em dóna les gràcies.




–De res.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Senyera infinita

"Quan foren davant nostre deixaren les llances, i vaig enviar els nou cavallers allà dalt. Quan el meu penó va ser al castell, vaig pujar, i costera amunt pujaven els moros amb mi."

Llibre dels fets de Jaume I
 


Els joves d'Almenara han estés, en desplegar una #senyerainfinita sobre els merlets del castell, la il·lusió que un altre país és encara possible. Dos-cents setanta metres quadrats de raons.
Llàstima que avui pel matí el vent de ponent o una mà ben negra l'ha feta desaparèixer.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Plurilingüisme

L'altre mestre d'anglès demana la paraula. Diu que no entén quin sentit té fer-los Ciències Naturals en anglès si la meitat encara no s'aclareixen amb la gramàtica elemental; el director el mira fixament, sense dir res; ell s'interromp i torna a començar; que d'acord, que no es tracta d'ensenyar la gramàtica, que ara no tornarà a discutir això un altre cop, però que si no saben ni donar l'hora, no comprèn com poden passar a continguts més complexos com les parts de l'esquelet; encara més, afegeix, què passarà quan ens diguin que, si fem matèries en anglès, bé se'n podria fer alguna en castellà, a banda és clar de la de castellà; aquí el director salta i li diu que això és un altre tema; es queda pensatiu, mirant el mestre d'anglès amb recança; finalment respon que, igual que amb la informàtica a l'aula i les pissarres digitals, es tracta d'innovar per adaptar-se a les noves tendències, per ser més competitiu.

Joan Todó, A butxacades. Labreu Edicions.


No ens enganyem. Ni més competitiu ni res. Les coses fa temps que (ja) no es dissenyen amb trellat en el món de l'ensenyament. I bé que ho sabem els qui ho patim. Aquest nou decret no és sinó una manera més d'embolicar la troca, de voler emmirallar amb falses modernors que amaguen -ni això- una política de renúncia i autoodi. Com sempre. I de fer que els mateixos de sempre anem perdent prestigi, espai i temps.

Plori, lingüista.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Parla

Hi ha tantes coses que vull dir... i ja no me les calle. He aprés a no callar, a no cansar-me de parlar, fins i tot en el cas de fer-ho amb un interlocutor sord. D'això en diríem monòleg o sol·liloqui. La sordesa dels qui ens malgovernen no apaivaga la tempesta de pancartes i crits. Dimarts a Barcelona, dissabte a Madrid i dissabte vinent novament a València. Hi ha tantes coses que vull dir.

Independència. escolta espanya. som docents, no delinqüents. aquestes són les nostres armes. menys corrupció. culpable. la veu d'un fill que et parla. amb aquest govern anem de cul. merda. la botella al contenidor. el proper aturat que siga un diputat. sobretot andreita fabra, filla meua. que se'n foten. en llengua no castellana. en aquesta, pocs t'han parlat. en l'altra, massa.

I de nit, al llit, continue parlant, o somnie que parle i reivindique. Un nou estat. Un futur sense hereus, en blanc. Que comence de bell nou a caminar, a parlar. A proferir els primers sons, com un infant que balboteja.




Imatges de l'exposició de Sharon Hayes, Habla. al Museu Reina Sofia



divendres, 14 de setembre del 2012

Inici de curs

 Avui divendres ha començat el curs de secundària al País Valencià. Encara que ho expressaríem millor de la següent manera: avui divendres ha començat un nou curs. No serà aquest un text sobre les retallades absurdes que hem patit, que patirem i que deixaran el nostre alumnat amb una menor preparació i, per tant, en una situació de major fragilitat i vulnerabilitat. No. Avui volia parlar de les tones (per buscar alguna unitat de mesura) d’expectació generades per mestres i alumnes en els darrers dos dies.

 Ahir dijous, al claustre d’inici de curs, es donaven les darreres instruccions i es lliuraven els horaris. Tothom qui es dedica a l’ensenyament sap que aquest full, on es detallen els dies i les hores on atendràs els diferents grups, és el símbol inequívoc del començament, ara sí, del nou curs. Tot es concreta, pren cos, agafa realitat, respira, comença a existir.

 Mentre tot el professorat mira aquest full màgic i comença a previsionar el futur (dues guàrdies seguides, tindré tercer A dilluns de vesprada, a veure com cauen les festes...), l’alumnat està també neguitós i expectant pel que li espera a l’endemà. Encara tenen menys informació, a aquestes altures, que els mestres i el seu futur immediat està més indefinit: no coneixen tutors, companys i mestres concrets, no saben amb seguretat les optatives, etc... Què passarà demà divendres?

 Avui al matí, tot el pati de l'institut era ple d'alumnat desitjós d'entrar a conéixer el seu tutor/a, horaris, etc. Mentrestant, avui al matí, dins de l'institut, el professorat repassava nerviós els seus fulls, les aules, guixos, fitxes, llistes d'optatives, mirava el rellotge, saludava ex-alumnes, coneixia nous companys....

 Potser, simplement, em faig major i ja tot m’emociona. Però no deu ser això, atés el comentari d’un company aquest matí enmig de la riuada d’alumnat que entrava amb un gran somriure a la boca: “jo és que ja duc molt de temps en açò: ja no sent cap cuquet”. Doncs jo en duc tretze o catorze i no crec que vaja d'uns anys més. Serà, doncs, les dues coses: em faig major i, en fi, sóc així. Però em sembla d’una bellesa infinita pensar aquestes dues grans bosses humanes (mestres i alumnes), separades físicament, però curulles d’una emoció i una expectació totals. Ja sé que alguns mestres i alguns alumnes ahir i avui hauran estat maleint el món però no trobaran espai en aquestes línies per a ells. 

 La clau,  a ningú no se li escapa, és la incertesa. Una fantàstica incertesa. Ningú no sap com anirà enguany, quines coses passaran, quines bronques, quines abraçades, quins fracassos, quins viatges, quins riures, quines troballes personals... viurem. Avui divendres 14 de setembre de 2012 tot és possible entre gairebé 800 persones d’un únic institut (multipliqueu). Amb una mica de paciència, de treball, d’estima i de confiança mútua pot arribar a ser un gran any on tindrem les experiències humanes més intenses i boniques possibles. Paga la pena, de totes totes. 

 Malgrat tot: Benvingut, Curs 2012-2013

dijous, 13 de setembre del 2012

Bizkaia maite

Sempre passa durant aquests dies de l'any. A penes han caigut quatre fulles dels arbres i la pluja més o menys llegendària encara no ha fet acte de presència, i el dia ja és més curt però quasi no es nota, i no refresca ni miquiua… però un sent que l'estiu ja fa temps que se n'ha anat amb les seues coses. Acate el tòpic que m'ancora a la infantesa i per conjurar la nostàlgia que avança amb les passes suaus de la tardor us faig a mans aquesta cançó de J. A. Irigarai i Benito Lertxundi, Bizkaia maite, que ja fou enregistrada en 1977 i que jo conec per l'àlbum Zuberoa/Askatasunaren semeei (1981) del cantautor d'Orio. Aquesta ha estat la principal banda sonora de l'estiu esfumat (mai millor dit), entre els verds de Biscaia, Amoroto, Lekeitio, Atxurra, Gaztelugatxe, Gernika, Forua, Mundaka, Ea, Ispaster, Munitibar, Ondarroa, Markina… entre els laberints melòdics de l'èuscar, per les carreteres ombriues, amb la remor (no us ho creureu) del Cantàbric, per les pàgines de Philip Roth i la seua Trilogia americana, aquest poema sonor que de seguida penetra els nítols i que tanmateix tant es resisteix a ser cantat, aquests versos d'amor a la terra, sarzits de metàfores senzilles, irremeiablement estellesianes, feminitzadores de la terra-mare, de la terra-amant, de profunditats perdurables, els poemes que dibuixen el paisatge, les paraules que omplin el silenci enterc d'una natura guanyada pam a pam pels euskalduns i tanmateix irredempta en moltes de les seues solituds com una companyia discreta, la cançó d'un viatge que s'assembla molt al de la vida, l'harmonia de dues veus que s'acoblen.



BIZKAIA MAITE 

Bizkaia maite
atzo goizean ikusi zindudan
soineko zuriz jantzia
buruan orlegi bihotzean sua
nere gogoaren ertzatik pasatzen.
Zure usain gozoa,
lana, amodioa, itsasoa,
nere baitan sartzen.
Atzo goizean entzun nuen
zure berbaren oihartzuna,
zure kantaren fereka,
bihitzean kilika
eta ohiartzunaren haunditasunean
murgilduz joan nintzen
jausika, hegaka.
Bart arratsean
arbasoen baratzaren ondoan
bertsotan eta dantzan
lotu zinen alai piper eta gatza
sabel emankor.
 Bizkaia maite
atzo goizean ikusi zindudan
soineko zuriz jantzia
buruan orlegi
bihotzean sua.
Olerakari
penatuaren gozo eta mina
amodio eta kanta
zure berba lehun,
zure gatzaren bizia,
zure burdinaren goria dira gaur
neretzat aterbe.
 Bizkaia maite
atzo goizean ikusi zindudan
soineko zuriz jantzia
buruan orlegi
bihotzean sua,
lirain, sendo, eder.

ESTIMADA BISCAIA Estimada Biscaia, / de matí et veia / vestida de blanc, / verd al cap, foc al cor, / esvelta, sòlida, bella / quan passaves al costat del meu desig, / la teua dolça olor / el treball, l'amor, el mar / s'apoderaven de mi. / Al matí escoltava / l'eco de la teua parla / la carícia del teu cant / esglai al cor / i surant en el fons del teu eco / me n'anava saltant, volant. / Al vespre / al costat de l'hort dels / avantpassats / improvisant versos i danses / alegre, sal i pebre, / pit prolífic. / Estimada Biscaia, / de matí et veia / vestida de blanc, / verd al cap, foc al cor. / consol i dolor del sofert poeta, / amor i cant, / la teua parla suau / la teua viva energia / la força del teu ferro / són avui el meu refugi.

dimarts, 11 de setembre del 2012

Venim del sud

a fer la puta i la Ramoneta.

dilluns, 10 de setembre del 2012

De sexennis

Si no hagués estat pel periple novenari que ciclícament celebra Morella cada sis anys tot recordant les bondats de la Marededéu envers els malalts, la resta dels valencians no estaríem del tot segurs d’entendre el concepte cronològic de sexenni. De fet, ha estat ara, fa uns quants dies, quan hem pogut recuperar el significat literal de la paraula sexennium com a període de sis anys, i hem oblidat el Decret llei 1/2012 del Consell pel qual aquest espai de temps es redueix a la meitat i el reconeixement de la seua aplicació resta suspés sine die

Gràcies a les festes morellanes de l’agost sexennal, amb l’alegria de les danses i les desfilades gremials, ens hem encomanat de força i solemnitat per emprendre la nostra cavalcada. Cada dia d’aquesta setmana que avui encetem en tenim programada una: l’11S Diada, 12S jornada de lluita al sector públic, 14S inici de curs a Secundària, 15S marxa a Madrid per defensar el futur, 17S jornada de lluita ferroviària… són les nostres desfilades setmanals, els actes que van marcant el ritme d’allò que hauria de ser i no és. Els quilòmetres de protestes que portem al llom… no hem d’oblidar que, tot i la joia del sexenni morellà, enguany estan acomplint-se els mals averanys dels anys bisexts: “de l’any de traspàs no te’n fiïs pas”, “l’any de traspàs no sembres que no colliràs”…

Les malastrugances paremiològiques referides als anys múltiples de quatre, les prediccions azteques i d’altres pobles regits per la cosmogonia que vaticinen la fi del món abans que concloga aquest any funest o el pronòstic d’aquesta societat malalta i resolta a base de decrets-llei no són suficients per anihilar-nos. Esperarem, entre desfilades i marxes, el proper sexenni.


dissabte, 8 de setembre del 2012

La cançó de setembre


dimarts, 4 de setembre del 2012

Més que un rescat

Setembre. Al text de l'examen, Joan Fuster es pregunta qui som nosaltres. Durant el matí, vaig recuperant amb noms i cognoms la memòria, la matèria i alguns dels alumnes que ens quedaven pendents. Llegia a mesura que em lliuraven la prova: Queralt, Ferrer, Navarro, Giner, Sarió, Fortuny, Soler, Maties, Gallart, Forcadell, Carpena... Que qui som nosaltres? Un país pendent, més que de rescat, de recuperació.

I de dèficits. Profunds.

Ja ho deia l'Estellés, que avui en fa 88: Jo sóc Ningú, i Ningú m'anomene.

dilluns, 3 de setembre del 2012

Quin model d'escola volem?



 Pel·lícula completa