dimarts, 29 de juliol del 2008

københavn


Des de terres del nord, amics del vent i del sol, manxem amb el plaer que dóna aquesta terra. La bicicleta i la llibertat.

dimecres, 23 de juliol del 2008

El bell estiu

Una resposta de Begonya a un post d’Amadeu m’ha fet memòria d’un parell de viatges que vaig fer l’estiu passat. Un de literari, l’altre de físic, però tots dos íntimament relacionats. M’explique. L’any passat vam decidir visitar el meu cunyat, que viu a Torí, tot aprofitant un vueling a Milà, ciutat a dues hores de camí de Torí. Us en vaig parlar al post en què quedava inaugurada la meua entrada oficial en aquest bloc peculiar. A la capital del Piemont, Ivan hi fa de guionista de sèries de televisió. Amb un èxit sorprenent per a ser un català meridional fent guions –molts d’ells humorístics- en italià. Tornen i catalani!!!. El cas és que Ivan tenia una setmaneta de vacances i allí va anar a parar la meua família. Només ens faltava el tupervare amb la truita. (per cert, fa uns dies que hem tornat de navarra i sembla que els navarresos reclamen la paternitat de la truita de creïlla. En fi...).

Unes setmanes abans de volar cap a Milà on ens esperaria Ivan, vaig pensar a lligar aquest viatge físic amb un altre de literari. Em va semblar una excusa ben bonica per fer algunes lectures. Vaig esbrinar ací i allà i vaig arribar a Italo Calvino, a Pavese, a Baricco...

Del Baricco vaig llegir-me, postviatge, Seda i Novecento, dues novel·letes que es llegeixen en un sospir. D’Italo Calvino, de qui recordava uns magnífics vescompte i baró, vaig triar el Marcovaldo, un text que tenia per casa perquè ja l’havia intentat llegir feia uns anys però que havia abandonat perquè no em feia el pes. L’any passat aconseguí acabar-lo però amb no gaire entusiasme. No vaig trobar-li el què.

I per fi vaig entrar-li, per primer cop a la meua vida, al Pavese. Va ser una troballa realment corprenedora. Les històries i la manera de narrar-les em van sorprendre i copsar d’una manera profunda. Vaig començar, abans del viatge a Torí, amb El bell estiu que esmentava la Begonya. Vaig quedar parat. Torní a abacus i a tresiquatre i em vaig fer amb tres llibres més del’autor de Santo Stefano –un poble proper a Torí. Allí mateix (Ivan viu amb la seua companya Jenny a una casa tocant el Po) vaig llegir-me El diable als turons. Si bé vaig acabar-lo a casa del meu cunyat tombat al llit al costat del seu mac, m’he creat el record que vaig tancar l’última plana pujat a un del meravellosos turons que envolten la ciutat, de l’altra banda del Po. Les colline i el riu que tant s’estimava Pavese. Posteriorment a l’arribada a casa, em vaig llegir La lluna i les fogueres, un llibre absolutament imprescindible. Realment impressionant.

Per cert, que els dos primers –el bell estiu i el diable als turons- els vaig llegir en una edició de Proa_butxaca molt bonica, amb una tipografia bella. Quina llàstima que els llibres no acostumen a donar informació d’aquesta mena. Només recorde una editorial que sí esmenta el tipus utilitzat: txalaparta. A veure si l’especialista de la casa pot dir-me’n alguna cosa.


El cas és que vaig passar un estiu d’escriptors del Piemont, de passejos pel Po, de gelats de gianduia (si no els heu tastat, desconeixeu un dels plaers màxims de la vida), de llibreries que tanquen a les dotze de la nit, de grissini autèntics –més grossos que una rosquilleta i de dos pams de llargs-, de patir el trànsit torinés dins del cotxe d’Ivan, de família, d’un Manel exultant, d’un Joan incipient, de cafeteries on demanaves una beguda i t’oferien un buffet lliure de menjar, d’inacabables gestos poètics amb les mans, de la mole antonelliana, de Pavese.

Un bell estiu.

diumenge, 20 de juliol del 2008

Les 'plaquettes' de Ricard Giralt Miracle

Arran de la col·laboració amb la Begonya i el Manel Rodríguez-Castelló en la publicació del llibre Ponts de paraules, vaig tindre l'honor de conèixer el José Luís Martín, un personatge digne d'ingressar en la més patafísica de les acadèmies. José Luís és, junt amb Félix Bella, l'home que hi ha darrere de la inexplicable editorial valenciana Campgràfic, de la qual ja us he parlat alguna vegada. Com ja deveu saber, és una casa dedicada exclusivament a l'edició de llibres i manuals de tipografia. Si això ja seria estrany en tota una Barcelona, en una ciutat com València resulta quasi heroic. I això que comença a haver-hi un cert ambient tipogràfic. Vegeu, per exemple, si no vos ho creieu, el web Cuatro tipos, que mantenen Tomàs Gorria, Herminio Javier Fernández, Javier Pérez Belmonte i Diego Obiol.
José Luís Martín, que és de nissaga d'impressors, té la impremta més endreçada i polida que he vist en la vida. Si haveu entrat mai en una, ja sabeu que us podeu esperar: pisos renegrits per la tinta, màquines xorrant greix, operaris malcarats i bruts fins les orelles, un pandemònium digne dels budells de la Panderola… Res d'això es pot trobar a Martín Impressors, a banda de l'inevitable sacseig de les màquines, que diries que brunzeixen, i la industriositat habitual dels maquinistes i mossos, d'impol·lutes, blaves granotes. José Luís, un home amable, amb l'aire humil i un poc despistat que, a vegades, adquirixen les persones que saben tant, va tindre la cortesia d'obsequiar-nos, al Manel i a mi, amb un dels primers exemplars de la seua tesi doctoral, dedicada a un altre patafísic, l'impressor, dissenyador i tipògraf Ricard Giralt Miracle.



José Luís ens contava que al llibre havia reduït considerablement el text original del seu treball d'investigació per a concedir protagonisme a la reproducció del treball gràfic de Giralt Miracle.
L'estudi comença amb un petit repàs al context històric i tipogràfic, necessari per a entendre el lloc on s'inscriu el treball de Giralt, segueix amb el període de formació de Giralt a l'editorial Seix i Barral, per a endinsar-se després en el gruix de la seua creació més personal, que abasta el seu treball a l'Instituto de Arte Gráfico, Filògraf , les edicions de l'editorial PEN, el seu treball per a editorials –Aymà, La Gaya Ciencia, Destino…–, i les seues relacions amb els artistes que li eren contemporanis –Miró, Brossa, Tàpies, Zobel…–.
Enmig hi ha una mostra d'un del que ell anomenava plaquettes, que eren, com diu José Luís, "unos pequeños cuadernos, publicaciones de bibliófilo, que Ricard Giralt Miracle utilizaba para enviar a sus amigos, clientes y posibles clientes, desde los años cincuenta hasta el final de su vida […] como felicitaciones de Navidad o avisos de vacaciones". En aquestes plaquettes és on Giralt es permetia una més radical llibertat creativa i on feia servir tota mena de recursos gràfics de manera innovadora. Els resultats eren d'una meravellosa i inspiradora delicadesa.







Les il·lustracions pertanyen a José Luís Martín Montesinos, Ricard Giralt Miracle. El diálogo entre la tipografia y el diseño gráfico, Campgráfic editors, València, 2008

dissabte, 12 de juliol del 2008

The Auld Byre, poema i estiu



Ara fa un any buscava inspiració a Escòcia, a la casa dels meus cunyats, un antic estable enmig dels verds més intensos. Aquest dissabte xafogós de juliol, carregat de núvols cabuts que passen, vol fer-se'n eco, d'aquells assajos de poemes a l'estable. La imatge és de l'artista Cy Twombly, que exposa aquests dies a la Modern Tate de Londres.



The Auld Byre

Regires pels racons del vell estable
nits enceses al pati i dins la llar.
Pètals de sal, espurnes i un cel amable,
que estripa un doll de dubtes per veure-hi clar.
Mentre el desig s'amaga puges escales,
basteix cases antigues el teu desmai.
Vora els murs la paraula que bat ses ales:
trobar el fum de sempre que et mena al mai.

dissabte, 5 de juliol del 2008

Tretze tristos tràngols

dimecres, 2 de juliol del 2008

Un dissabte a Chesil

M’estic endinsant en l’obra de Ian McEwan en ordre invers. És a dir, el primer que he llegit, A la platja de Chesil –recomanat fa uns mesos en aquest mateix bloc- ha resultat ser el darrer que ha escrit l’autor. Com que volia combinar aquest fet amb el meu tarannà metòdic, vaig prendre la decisió de llegir-los en ordre contrari a la seua creació. Total, que després que Amadeu ens animara a llegir aquesta novel·leta, Vera me la va regalar. Tan bon punt iniciava el meu habitual maig gensfeiner, vaig llegir-me-la de dos mossos. Tot seguit vaig flipar per a, posteriorment, passar a comprar i llegir Dissabte en una edició econòmica de La butxaca.

Es tracta de dos llibres de temàtiques molt paregudes. Semblaria que McEwan provà a fer una destil·lació a Chesil de la novel·la anterior –i molt més llarga-, Dissabte. Degut a una necessitat indefugible de continuar gaudint d’aquest autor, vaig llegir-me’ls pràcticament seguits, de manera que en ocasions confonia la mare de Henry amb la de l’Edward!


He llegit ací i allà que el nostre autor parla de la fragilitat de la vida. A Dissabte, aquesta fragilitat es centra en l’adn, les malalties degeneratives causades per cèl·lules petitíssimes i en decisions que et poden fer canviar la vida. A Chesil, a la falta de comunicació que es produeix en les hores postcasori de l’Edward i la Florence. Aquesta incomunicació capgirarà totalment el seu futur.

La sensació que en vaig tenir jo, però, és que més que no fragilitat, caldria parlar de riquesa. El narrador mateix ens ho diu a Dissabte: “El continuen complaent l’ordenació aleatòria del món, les probabilitats inimaginables contra qualsevol condició concreta. Creia en milions de milions de futurs possibles; la selecció del pur atzar i de les lleis físiques li semblaven una alliberació de les intrigues d’un déu lúgubre”

El que jo voldria destacar-ne en aquestes línies és la part constructiva de les dues novel·les. A l’escriptura musical, la forma és fonamental. De fet, tot és forma. Una eina bàsica d’aquesta escriptura musical és prendre un element i jugar constantment amb ell. Et pot servir per crear el tot i la part. El pots trobar a la soprano, però també al clarinet baix. A la melodia i a l’acompanyament.


Em va sorprendre trobar aquesta manera de construir en les dues novel·les que conec de l’autor d’Aldershot. A totes dues hi ha un principi constructor –l’element a que feia referència adés-: una unitat (una part) que ho conté tot. És a dir, hi ha una concepció fractal. I aquesta fractalitat la trobarem a molts dels elements de les dues novel·les, si bé principalment a Dissabte.


A Chesil, l’autor fa encabir dues vides senceres en una escena que no deu durar més de deu hores (i, a més, en tan sols 139 planes!). Fins i tot hi narra el futur de la parella. I aquesta idea es repeteix fractalment en la novel·la anterior, Dissabte. Ací trobem un llibre que narra la vida d’un sol dia d’en Henry Perowne. Aquest dia, a les mans de McEwan, donarà de si: no només ens assabentem de tot el que ocorre en aquelles vint-i-quatre hores sinó que, a partir d’elles, coneixerem tot el passat i bona part del futur del nostre protagonista. A banda, Henry Perowne no podia tenir cap altra professió que neurocirurgià: és un especialista en cèl·lules (de mida imperceptible però que marquen tota una vida). Una cèl·lula que encabeix tota una vida. Un dia que encabeix tota una vida. Però, a més, l’estructura del llibre –seguint l’estructura d’una vida: episodis- està format per un enfilall d’escenes (la conversa amb el fill, la topada dels cotxes, la partida d’esquaix, la visita a sa mare, malalta d’Alzheimer...). I aquestes escenes, de nou, contenen, d’alguna manera, tot el llibre, tota la vida.

Per exemple, a l’escena de l’esquaix, McEwan li dedica més de vint planes a una partida entre el protagonista i un amic seu. És prodigiós tot el que pot narrar l’autor en aquesta escena. Val a dir que jo, que no coneixia aquest esport, vaig acabar les vint planes sense saber si es juga amb xarxa o ambsense. Vaig haver d’acudir a un especialista (que anomenarem AS) per aclarir-me que “ambsense, àlex, ambsense!”.

Dissabte: un dia que no és laborable però tampoc no és festiu. És el dissabte vital. És l’etapa dissabte. Ja no ets al dijous, encara menys al dimarts. Encara no ets al diumenge, però el tens a tocar de mà. Els seus dissabtes esdevindran diumenges.


Feia temps que no gaudia amb uns llibre com ho fet amb aquests dos. Ian McEwan escriu realment bé. De vegades acabes pensant que el millor d’un llibre –o el màxim que en pots esperar- és que la trama siga interessant. Afortunadament, de tant en tant et van apareixent –amb comptagotes- aquestes joies que et tornen l’autèntic plaer de la lectura.

A la platja de Chesil et deixa un regust amarg. Dissabte et provoca una estima immensa, intensa per la vida.


Ara em toca la novel·la escrita abans de Dissabte –una preqüela?-: Expiació. L’acaba d’editar La butxaca a un preu irrisori. Ja la tinc. Ja us en conte.