dimecres, 26 de gener del 2005

Tots els noms de la mar

Maria-Mercè Marçal



Si pogués ser gitana i endur-te’m al país
on les móres maduren al caliu de la lluna
-dins del sac ca-ta-crac, per l’ai dolç de l’abís-
d’amagat dels mussols que enllumenen la duna!

Si pogués ser flautista d’un Hamelin novell
i arrancar-te del clos, i, enllà de la carena,
amb nus de set olors confegir-te un castell
d’iràs-no-tornaràs, dins de la nit morena.

Si fos drac, o sirena, o bruixa, o serp de plata
per temptar-te, tot just obris l’ull a l’incert
i oferir-te les ales que m’ha encès el desert!
Si l’esglai no em mengés la rel i la sabata

desaria la ruda, sortiria al camí
i obriria en ventall l’arc viu de Sant Martí.

dissabte, 22 de gener del 2005

El abismo

Bé, ací hi ha un altra cosa meua encara que no ho faça massa bé....

El abismo

Un día de invierno que estaba el borde de un abismo un tanto artificial, la nieve recorría mi mirada y quemaba los viejos árboles de cera. Las nubes me lloraban, y yo, conteniéndome el secreto del porqué. Mis manos parecían estrellas en el cielo intentando arrastrar los rayos de sol que inundaban mi cara y mis dedos llenos de escarcha enrojecían de vergüenza o tal vez de frío.
Sujetando un cigarrillo que enriquecía la velada con un ambiente aún más frío, se apagaba en la tristeza de aquel suelo blanquecino. Mi boca estaba tan seca como el desierto y no me daba calor. Hice marcha atrás contando las florecillas muertas por aquel camino solitario. Cerré los ojos y al abrirlos seguía en el mismo sitio, un abismo un tanto artificial.

Autora: Nadia
Hecho el día:20.01.2005
Expuesto el día:22.01.2005


dijous, 20 de gener del 2005

Dóna'm la mà

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

La barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador discret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta,
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 13 de gener del 2005

Primera sessió de l'any

Un dimecres més, aquest del 2005, ens hem trobat a l'aula de música per fer-nos escoltar i escoltar els altres. La sessió va començar una miqueta descafeïnada ja que cap dels alumnes que hi eren presents, tret de l'Anna Muñoz, no portava text per a llegir...
Vam començar de nou amb Bukovski i la veu del profe de música, Alex Andrés, amb un poema tan cru que l'ambient es va fer, de sobte, densíssim. Després es va alleugerir perquè els poemes de Martí i Pol, tot i que també bastant tristos, que van llegir Begonya i Anna, hi donaren un altre to a la sala. Raquel, la de castellà, va participar amb dos textos de temàtica amorosa, l'un de Quevedo i l'altre de Machado, si no m'equivoque. Camilo va llegir un poema breu, just el que teniu copiat ací mateix, sota el títol "Per què tot comença?".
I al final, Nàdia Poquet ens va sorprendre una vegada més, després d'insistir molt, amb un text en prosa que havia escrit bellíssim. A veure si ens el passa i el podem postejar.
Això fou tot. Els profes de valencià que faltaven estaven reunits perquè a la tarda hi havia claustre i calia preparar alguna qüestió important. Dimecres vinent més!

divendres, 7 de gener del 2005

Per què tot comença?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere i Passarell, Jerarquies