Nadala

Vindran anys pitjors i ens faran més dolents.
Bon Nadal.

Introducció al còmic (I)

Presumptament morim quan deixem de respirar. Sembla més versemblant l'opció de morir quan perdem la capacitat d'aprendre (o d'encuriosir-nos).

Un dels factors més potents d'aprenentatge en la meua vida són els meus fills. No només les coses més òbvies -i més profundes- com ara paternitat, masculinitat, criança, autoestima, docència (crec que sóc millor profe des que tinc fills)... Els meus fills també em mouen a aprendre coses col·laterals com ara... el còmic.

De menut, jo era un tipus ben normal: sentia poca música, llegia poc i mirava pocs còmics. Només el cinema m'omplia d'una manera especial (recorde els cicles que feien en la televisió: Spencer Tracy, Hitchcock, Cary Grant...). La música i la literatura vingueren més tard. I els còmics, no fa gaire.

El meu fill major agafa la son mentre li contes un conte. Ara mateix no aguanta més d'un parell de vinyetes -fill de tabal, tabalet-. Té igual que siga un conte de text o un Mortadel·lo. Però quan era menut, no hi havia prou contes en el món! Un conte, un altre conte... no s'adormia mai. Vist amb perspectiva i amb la pel·lícula melangiosa i positiva que sempre aportem als nostres records, tot plegat tingué moltes coses positives. Una d'elles és la d'obligar-me a repetir i repetir els contes. Jo no tinc la mateixa tolerància a la repetició que els meus fills, de manera que mentre anava llegint o traduint el conte, vaig començar a fixar-me en les il·lustracions. Moltes d'elles eren rutinàries però moltes altres resultaren ser fascinants. Hi vaig descobrir tot un món de detalls pictòrics, de jocs de colors que m'encuriosiren sobremanera.

Aquestes són algunes de les il·lustracions fantàstiques que em van fer obrir els ulls a una altra manera de narrar i que vaig mirar i remirar tot estirat al llit del meu fill:

(Autoria: J. Mitxelena - La Bruixa desdentada-, Pep i Marc Brocal -Que bona!- i M. Seoane -El meu iaio és una gata-. Tots tres estan editades per Bromera. )


Recorde la nit que vaig descobrir com canviaven el color de les parets a Mortadel·lo. Encara avui no n'entenc la funció però em va fer descobrir un llenguatge nou, un llenguatge amb una entitat pròpia.

Musiqueries, del Dani Miquel

Fa un parell de divendres vaig anar amb la família a la presentació de Musiqueries , un llibre-cd de Dani Miquel el cantacançons. Es tracta d’una autoedició. Normalment quan llegeixes autoeditat tremoles. No és aquest el cas. El llibre en qüestió mesura uns vint per vint i el cd ocupa un lloc fonamental de la portada. Tot ell és una autèntica bellesa. Unes tapes ben dures donen pas a unes fulles d’un gros especial i amb un disseny gràfic realment preciós. És un plaer passar aquestes fulles pesades amb tot de colors, imatges i fotos sobre un fons crema: una bonica mescla d’estima pel passat i disseny actual que actua com una perfecta descripció del que és aquest espectacle del Dani Miquel. El llibre s’inicia amb un cd en directe d’una de les actuacions i acaba amb totes les partitures i les lletres -també molt bellament editades-.


Jo esperava la típica presentació amb l’editor, el dissenyador, etc. I confiava que, com a premi per empassar-nos les xapes, l’autor ens cantaria alguna coseta amb el seu estil entranyable i divertit que tan fàcilment s’encomana. Però anava errat. La presentació d’un llibre-cd d’uns músics no pot ser una altra cosa que una actuació. I en aquest cas es tractava d’un autèntic espectacle protagonitzat pel mateix Dani Miquel flanquejat pel Rafa Solves i Josep Alcover (a aquest últim, curiosament, l'havia conegut jo a Torredembarra, en la inevitable diàspora dels profes valencians).

Les cançons de l’espectacle arrepleguen la tipologia habitual de les cançons tradicionals i infantils: aquelles en què el cantant fa un vers i el públic el repeteix (Dalt d’un pi, Jo tinc una perereta miquel), les acumulatives (La masereta, Toca-li el peu a la margarideta), les viatgeres: aquelles en què un personatge va passant d’un país/animal/personatge a un altre (La princesa ratolina), les onomatopeiques (El micalet de la seu, La pelitrúmpeli)...

En alguns moments de l’espectacle del Dani Miquel apareixien a l’escenari xiquets que feien algun joc tradicional o bé sonava en off una cançó popular interpretada per algun iaio o iaia de la ribera. Però hi hagué un moment que em va captivar: un home va irrompre a escena muntat en una bicicleta amb tot de volaorets. I els volaorets que no podien parar perquè l’home no deixava de giravoltar els músics...

No és aquest un d’aquells espectacles en què els pares i mares simplement acompanyen els infants. Sincerament, jo hi tornaré. Prendré la paternitat com a excusa per tornar a veure el Dani Miquel. I és que hi hagué moments en què em vaig emocionar. A l’espectacle hi hagué una autèntica comunió entre músics i públic. I no només perquè Dani Miquel jugava a casa. Els infants i els pares/mares, així com el munt de iaios i iaies que hi anaren, coneixien les cançons. Això pot semblar poc important si no has assistit a un concert semblant al llit del túria (a la fira alternativa) i no has vist com els xiquets urbanites no saben de solsolets, ni són pobres músics de carrer i ni tan sols coneixen la veritable història del micalet de la seu. A l’alcúdia, en canvi, hi hagué un moment màgic en què tot el món coneixíem i cantàvem les cançons habituals de la nostra terra, de la nostra llengua en un ambient entranyable d’una gran bellesa i amb una normalitat corprenedores.

El meu nom és Den

L’altre dia un amic que m’estime molt em confessava que a pesar dels intents que havia fet, mai no li havia arribat a agradar llegir còmics. Com que és persona desproporcionadament humil per als mèrits que acumula, es demanava si potser era això degut a alguna mancança en el seu procés d’instrucció, i em demanava si jo podia imaginar-me quina era la pauta iniciàtica que s’havia perdut i que, potser, podia revelar-li.
He de reconèixer que no és molt freqüent que em formulen preguntes que no estic preparat per a respondre. Per covardia, potser, un va construint-se un medi vital que s’adapta a les respostes conegudes i que no fa massa preguntes, una mena de saber-ne ja prou que resulta protector i que permet a l’ego mantindre’s a recer de les incerteses que hi ha enllà fora, com en aquell poema de Kavafis tan trist en què es lamentava dels murs bastits que el separaven del proïsme. La narrativa i el cine del segle XX ja havien relatat la corprenedora laboriositat amb què els europeus hem interposat, entre nosaltres i la fam, els pilons de la seguretat psicològica: el benestar, el turisme i el polvo de dissabte. Abans, hi va haver uns quants alemanys que es deien quasi tots Friederich i que advertien dels perills que l’oblit dels ideals vitals, que ells identificaven amb els aristocràtics grecs, podien suposar per a la integritat psíquica de la persona. Però encara que hem acabat sent Tersites asseguts enfront de l’estanc de Pessoa, som també potencials contenidors dels Aquil·les, els Hèctor. Dels Conan.
És curiós que molts còmics tinguen com a tema aquesta funció compensatòria de la ficció heroica. D’alguna manera, el mateix Watchmen n’és una variant. Tanmateix, hi ha una novel·la gràfica que va tindre molt de ressò en els setanta del segle XX, i que ara resta relativament oblidada i que em sembla molt il·lustrativa: el Den, dibuixat per Richard Corben i escrit per Jan Strnad. En ell, David Ellis Norman, un jove escarransit i amb ulleres, és transportat a Neverwhere, una realitat paral·lela, on s’encarna en un home en possessió d’un cos poderós i d’un destí heroic.


D’entrada, no sembla massa diferent d’un Conan, però l’esperit del temps, els revisionistes i lisèrgics anys setanta post vietnam, atorguen a Den una personalitat més complexa i dividida que la del guerrer cimmeri, que no era gens susceptible de trobar-se vulnerable o deprimit. Robert E. Howard va concebre el seu bàrbar com una mena d’heroi nietzschià la conducta del qual no està subjecta a cap altre principi que el de la pròpia supervivència i l’exercici de la voluntat de poder.
En aquest sentit, la gratificació immediata que provoca el còmic no té, per a mi, cap competidor. És possible llegir en una vesprada el Watchmen sencer o tres o quatre volums de La espada salvaje de Conan. Cada estiu, a la casa que tenim a Cirat, em llig tot el Flash Gordon d’Alex Raymond. No podria fer el mateix amb el Tirant o amb El senyor dels Anells. No amb el mateix plaer.
Parlant amb aquell amic, se m’ocorregué que el còmic i, en general, la literatura fantàstica, són contenidors de missatges arquetípics ben simples: el bé acaba triomfant sobre el mal sempre, la perseverança, la generositat, l’altruisme obtenen, a la fi, recompensa. I possiblement jo necessite que m’ho estiguen recordant perquè, si no, se m’oblida. I un ésser humà que no sap això és potencialment perillós. Gràcies als déus, tenim la cultura popular, a Moebius i als Beatles.

Crisi? What crisi?

Mentre continua arribant Manel…
Podia ser la crisi la que que empeny el personal a fer llargues cues al carrer en busca d'un plat de calent… però no. És el convit que fan els clavaris de la festa del Santíssim Crist de Benifaraig, Horta Nord. Són olles d'arròs amb fesols i naps que, en aquesta contrada s'anomena arròs junt.

El meu record

M’he pres la llibertat, espere que no li importe, de continuar la història del nostre Amadeu. I és que el relat m’ha retornat a aquella època en què jo, xiqueta de poble, també traginava pels llocs més característics de Quart. Al poble també tenim llavadors, ací més coneguts com llavaners. Dos exactament. I és clar,formen part de la meva vida. Si hi havia dues coses que m’entusiasmaven quan era petita era anar els dissabtes pel matí al llavador amb la meua iaia, la Vicenta.
El meu poble tenia i encara conserva aquests dos llavadors de l’any 1912. El més gran estava construït amb pedra calcària amb dos files de lloses de pedra de roig, supose que com la majoria dels llavadors, encara que el sostre, obligatòriament, ha estat rehabilitat. La meva iaia em contava que antigament existien dos trams de sèquia, abans d'arribar al llavador, destinats a ser abeurador per a animals i un altre tram per a omplir els recipients per a ús domèstic. Allí igual es rentava els plats o les cassoles del dinar de cada dia que el vestit de la primera comunió. Quines coses! A l’altre costat del poble estava i encara està un xicotet llavador que sempre s’ha conegut com el Portal, per la forma de la coveta del Betlem que es posava cada any per Nadal. Allí, l’Àngels es banyava per l’estiu sense cap problema ni fàstics, com un samaruc baixava fins la sèquia major on mon pare, el gran batallador, em socorria.
Això sí, cada poble, un llavador. No sé si es trobaran en el Catàleg de llavadors valencians, però sens dubte els llavadors vallencs contínuen en ple apogeu. Encara tinc una tia de mitjana edat que passa hores i hores rentant roba en el llavador.

Però la cosa no acabava ahí, després de la migdiada obligatòria passava llargues vesprades de conversa incessant amb el meu iaio Julià i els seus octogenaris companys en la premsa. La premsa sempre ha estat dins del meu cor. He passat hores i hores dia rere dia. Allí em vaig obrir el cap amb nou anys, em vaig xafar el dit als deu, em va eixir el famós bony del front als onze i em van donar el primer bes amb tretze. Però sobretot, allí passava llargues estones amb el meu iaio, la seva boina i el seu gaiato. El meu estimat iaio. Sabeu la de l’avi Ciset, doncs sempre m’ha sonat que estava escrit per a ell, per al Julià.





La premsa, que data del segle XVIII, sempre ha sigut un lloc singular. Curiosament la ubicació originària d’aquesta màquina era davall la casa familiar, on s’utilitzava per premsar vi i oli. Hui en dia es conserva el torn de premsar que tant de condiment va donar al poble.

Aquest dos llocs complien la funció d'aquella època: les dones a la xafarderia del llavador; els homes a contar rondalles a la premsa. No sé perquè, però jo sempre, supose que inevitablement, passava més estones a la premsa amb tots els iaios, que al llavador.

Cada vegada que passe, de tant en tant, per allí, retorne a la meva estimada infància. Amb Amadeu he tornat a recordar aquells dies i m’he acabat de convéncer que la infantesa en el poble m’ha donat la llibertat i la felicitat que tot xiquet estima.

Llavador

Quan era menut i estiuejava a Cirat, a l'Alt Millars, hi havia dos llocs que alhora m'intimidaven i m'atreien intensament: el forn i el llavador. Eren dos llocs singulars per la seua arquitectura i per la funció social que acomplien: contràriament al mercat i la plaça, a cel obert i a la vista de tothom, o la taverna i l'abeurador dels cavalls, normalment reservats als hòmens, aquest llocs eren autèntics gineceus, on la presència masculina estava vedada o, si més no, molt limitada, i on les dones gaudien d'un espai d'expressió i relació propi sense ingerències ni vigilància.
Al forn, que només obria un o dos dies a la setmana, construït al llindar del poble, a la vora d'un tallat amb molt de desnivell, s'hi accedia a nivell del carrer per una porteta amb gatera que donava a un replà amb barana des del qual, com si fos un balconet, ja tenies una visió angular de l'espai exempt i bigarrat del que s'esdevenia allà baix. Per moments, hi devia arribar a haver un centenar de dones enfeinades al voltant de grans taules d'obra amb taulell de fusta, enfarinat el gris blavós dels davantals, grosses i primes, xerraires i callades, els braços cepats o eixuts enfonsant-se en immenses boles de massa groguenca o repartint calbots als xiquets entremaliats que corrien enjogassats entre elles. Treballant i compartint afectes i desafectes entre elles, potser confidències i maledicències.
Al forn només hi havia una funció encomanada a un home: l'agutzil s'encarregava d'encendre'l i posar-hi llenya, i de manegar la post per a ficar-hi i traure els pans. De tant en tant, m'imagine que d'una manera funcionarial i desafectada, pegava dos crits per a posar ordre i fer valdre la seua condició de representant conjunt de l'autoritat municipal i patriarcal, el gall que cantava conscient que el seu cant allà no imposava gaire respecte. Vaig créixer i el forn deixà de funcionar. Ambdues coses m'havien de privar de la dimensió eròtica de l'assumpte: els nens perden l'accés privilegiat al gineceu a partir del primer pèl púbic, i la davallada demogràfica i l'augment del nivell de vida no devia fer sostenible el manteniment del servei. A més, hi havia també un forner que tenia la seua pròpia fleca i allà compràvem el pa.
Mentre el forn era el yang, el llavador era el ying, deliciosament fresc a l'estiu, cobert i ventilat a totes les orientacions amb finestrals allargats i rematats en un arc que aspirava vagament a l'elevada categoria del mig punt. Un corredor estret anava entre les parets i la bassa rectangular del centre, de mig metre de profunditat, on l'aigua fluïa permanentment. La post inclinada de pòrtland per fregar-hi la roba tenia un tosc relleu de ratlletes o puntets per procurar tracció i fricció. Les dones es vinclaven a sobre arromangades, brandant daurades pastilles de sabó d'oli com pilotes d'handbol i el fregar enèrgic encomanava el seu voleiar a les faldilles, els genolls nus, el tou de la cama cobert de vell, la pitrera de la bata banyada apegada a la pell, el bombolleig blanc entre els dits, l'aroma de net escampant-se entre les figueres paleres que creixien a la banda de fora.

Si estigueu interessats, hi ha un Catàleg dels llavadors valencians en curs de publicació. L'autor es Josep Manuel Barea i Gimeno i jo tinc el primer volum, que recull els llavadors de les comarques del nord. Es traca d'una d'aquestes publicacions de l'autor difícils de trobar perquè no deu tindre una distribució regular. Tot i el seu deficient tractament tipogràfic, està molt dignament editat amb abundor de fotografies, no sempre correctament impreses, i d'altre material documental molt interessant.
Hi apareix el llavador de Cirat, que a Cirat li diuen el lavadero. La deixadesa de les successives administracions municipals ha consentit la seua degradació fins a l'estat previ a la ruïna en què es troba actualment. Les bigues estan corcades, el lluït de les parets s'escrostona i la teulada amenaça d'assolar-se qualsevol dia. Cada dia que puge a Cirat m'acoste passejant i, si la llum ho permet, li tire alguna foto.

Prímula

Li diuen flor del cucut
a la gentil primavera,
perquè aixís que el sent cantar
en son coixí se desvetlla.
Estira els dèbils bracets
de ses fulles verdes,
per fer enllà lo llençol
de la geladora gebre.
Obre sos ulls blavejants,
son capcironet aixeca,
com pastoreta gentil
que ha fet un son sobre l’herba.
Mira al seu entorn,
a ses companyes desperta,
que s’alcen ací i allà
constel•lant tota la terra.
Tremola encara de fred,
mes tota s’alegra
al sentir com al cucut
li ha respost l’oreneta,
entonant un càntic nou
amb una tonada vella:
-Lo bon temps és arribat,
beneïda primavera.

Jacint Verdaguer (de Brins d’espígol)

Sempre he gaudit d’aquestes flors. No sols per la seua bellesa sinó per l’època en què esclaten. El nom de prímula ve de la primavera i significa primera verdor. En alguns llocs també s’anomena flor del cucut que és l’ocell que desperta la prímula del son invernal. A més, i aprofitant que a classe estem endinsant-nos en el món de la recitació poètica, he triat aquest poema tan vital de mossén Verdaguer. Verdaguer, en aquest poema, descriu l’esclat de la primavera, l’arribada del bon temps. Igual que aquest despertar primaveral, el meu esperit a hores d’ara es transforma en una flor coratjosa. Us regale una llegenda que vaig llegir al voltant d’aquesta flor. Ja sabeu, companys, les llegendes solament són això, llegendes.

Una llegenda relata que un acomodat camperol va jurar que l'origen de les seves riqueses radicava en tres arbres que creixien en un pujol darrere de la seva casa. Cada any, a l'arribar el solstici d'estiu, pujava al pujol i dipositava un ram de prímules als peus de cada arbre. Aquest ritual ho va practicar any rere any, i en arribar l'hora de la seva mort, va reunir entorn del jaç als seus tres fills i els va fer jurar que seguirien oferint el ram de prímules a “les seves tres dames verdes”. Els dos fills majors van fer cas omís del consell del seu pare perquè consideraven que havia perdut la raó. Però el fill menor va seguir el ritual i cada any, la vespra de Sant Joan, va dipositar un ram d’aquestes flors als peus dels arbres. En assabentar-se els germans majors van creure que el germà menut s'havia tornat boig com el seu pare i per a acabar amb aquesta superxeria un d'ells va agafar un destral i va tallar un dels arbres. Al poc temps va morir misteriosament. A l'any següent, el menut va oferir de nou dos rams de prímules als arbres que quedaven en peus i, el seu germà muntà en còlera i tallà l’altre arbre. Sense saber com ni perquè, va seguir la mateixa sort que el seu germà i va morir misteriosament. El germà petit va continuar duent el ram a l'únic arbre que quedava i conten, qui van anar testimonis d'això, que va viure molts anys i mai li va faltar de res.

Temps de barbamecs

No acostume a consultar el santoral. No estic avesada a invocar cap ésser pur i beneit, ni tan sols en casos d’ofec extrem. Passe els fulls de l’agenda sense parar esment en els ens gloriosos que van donant noms als dies. Confesse que sóc ignorant de totes aquelles estampes curulles d’erudició, beateria i saviesa popular. Admet que desconec, impiament, quin sant se celebra, tret que aquest baixe del tabernacle i, descoronat i arremangat l’hàbit, balle en la revetlla del carrer. M’acuse d’ignorar quin patum passeja a la processó si no tinc dispensa o butlla laboral; o si una dona major, del poble, no em regala cap exquisidesa gastronòmica en forma de pastisset o coca beneïda.
Això no obstant, reconec també que, de l’hagiografia, m’interessa, i molt, la part més profana d’aquelles pacients i sofertes figures. Les vestidures, els ornaments, els símbols que els representen, les passions més quotidianes que arrosseguen. La seva aferrissada presència al refranyer. Admire la cura d’anar escolant les hores i els mesos, i de mesurar el devenir en un temps orfe d’aparells meteorològics i rellotges, on les tasques estacionals i la durada del dia s’avenien als noms d’aquests vellets venerables, la majoria d’ells, amb capa i barba.
Aquest darrer element, que al llarg de la nostra cultura ha simbolitzat saviesa, virilitat, jerarquia, o fins i tot, excentricitat, acompanya la imatge de molts sants. No sols com a referent dels atributs esmentats, sinó com a bonhomiós embolcall que arrecera el pit del fred hivernal.
Avui, sant Vicent Màrtir o de la Roda —torturat i mort, abocat a un femer i respectat pels corbs; llançat a la mar i afonat amb una roda de molí; retornat finalment a la vora, per rebre sepultura al santuari de la Roqueta de València— li allarga la mà a sant Blai per tancar el cicle que enllaça el Nadal i la Quaresma. Just al bell mig d’aquest període s’allotgen els tres sants barbuts —Sant Pau Ermità, Sant Maür i Sant Antoni Abat— en la setmana que, tradicionalment és considerada la més freda de l’any.
Aquests tres bons homes que, a hores d’ara, ja han guardat la capa a l’armari de la sagristia, hauran d’anar pensant de rasurar el vincle que els lliga al refranyer “Quan vénen los tres Barbuts, vénen los freds cascarruts”, perquè la fredor encara no hi arriba. Amb la manipulació humana dels canvis horaris, el refranyer acaba ressentint-se i ja no sabem si el dia s’allarga un pas de puça o de dimoni. Però el pitjor és que aquests tres sants hàgen de prescindir dels baronívols elements perquè uns agosarats dilaten el forat d’ozó i col·laboren al canvi climàtic.
De tota manera, i al seu favor, apuntaré que la barba, a més de perdre tot el sentit iconogràfic d’abric, virilitat i coneixença, ja no és moda. Ara, els superherois, o santets dels nostres temps, presumeixen d’ésser barbamecs, d’anar al gimnàs i al gabinet d’estètica. Així, tots els protagonistes de La llegenda àuria hauran de lluir un aspecte més d’acord amb el temps actual, on joventut i cosmètica substitueixen els valors ancestrals d’ancianitat i saviesa. Fins i tot està pensant de fer-ho un dels candidats a les eleccions generals del proper març, i ben segur ho faria si no se li acabara de complicar la campanya amb un altre tema col·lateral.
És clar que vivim uns moments imberbes, i que ens perdonen els tres sants barbuts, el beat Ramon Llull i els qui es mantenen fidels amb les barbes al vent, en un temps de barbamecs.

No es moriran de gust?

T'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust,
ara ,insensata, t'has mort en caure per l'escala.

V.A.E.

Carnestoltes moltes voltes

P1010881
Originally uploaded by mosque.

Made in America

Josep Montoro, ja el coneixeu, el professor d'anglés, m'ha deixat aquest llibre. Amb Montoro mantinc de fa temps una relació, gairebé anual, d'intercanvi de lectures i recomanacions. Una vegada cada curs, aproximadament, ens prenim un tallat a la Conxín i surt el tema de la lectura. I m'agraden els nostres intercanvis perquè, donada la distància d'interessos, les seues recomanacions són sempre refrescants, tan allunyades de la mena d'eleccions que faig d'habitud.
Jo havia sentit a la ràdio el Damon Alban, cantant i líder de Blur, que explicava l'origen de l'expressió anglesa hanging around, arran del títol d'una de les seues cançons: sembla que això ve de quan executaven els comdemnats a la forca, en la plaça pública, i els seus familiars s'aplegaven a ells i, en el moment d'ésser penjats, es penjaven ells al seu temps de les seues cames per tal de, amb el sobrepés, accelerar la mort i escurçar, així, l'agonia. Els deien els hanging around, és a dir, "aquells que pengen al voltant."
L'anècdota li va recordar a Josep el llibre Made in America, d'en Bill Bryson, un llibre d'històries ben curioses que expliquen algunes de les particularitats de la llengua anglesa que hom parla als EEUU, la pròpia America, tal i com els estadounidencs anomenen el seu país. Me l'ha deixat i jo li he passat els de Sànchez Piñol, La pell freda i Pandora al Congo.
M'ha colpit la història d'una cançó de bressol, de la qual no es tenia cap notícia des del segle XVIII: no apareixia impressa en cap recopilació ni ningú havia estat capaç de trobar el seu rastre des d'aleshores… cap mare la cantava ja, cap nadó no l'havia tornat a sentir des de feia més de dos segles. I, de sobte, un viatger britànic en Anholt, una petita illa a l'estret de Kattegat, entre Suècia i Dinamarca, la descobreix, cantada fonèticament pels pobladors escandinaus, sense entendre el sentit de les seues paraules.
Sembla que aquestes illes van ser ocupades per soldats britànics durant les Guerres Napoleòniques: els xiquets d'aquestes illes les han sentit cantar durant aquests anys, sense comprendre el sentit de les paraules, degradant, transformant la seua pronúncia d'una generació a l'altra, fins que és redescoberta per als anglòfons moderns moltes dècades més tard.
On són les cançons quan no les canta ningú? On s'amaguen?
Avui és fàcil retrobar-les entre els microsolcs dels vinils, entre els bocins de crom i plata de les cintes magnètiques, o entre els electrons de les modernes memòries flaix dels nostres reproductors d'mp3. Però, a vegades, hi ha cançons de bressol que passen segles als limbes de la cultura popular, amagades, en silenci, confiades que vindrà el dia que un xiquet o una mare se la trobarà, se la durà a la boca, inspirarà i servirà per a conhortar i amorosir, estimar i engrunsar de nou algun petitó.
Un dia ja us posaré un podcast amb la meua sogra cantant allò de

Nonooo, xixet,
Ha caigut un baquet,
S'ha trencat la cameta,
I ara està coixet.

Post scriptum
Doncs crec que ja ho tinc. Aquest tema és prou peculiar, perquè és un temps de 5/8, un ritme poc freqüent.


Subscribe Free  Add to my Page

Crec que aquest nou servici funciona millor que Castpost.

De Reis Mags, de nou

Torne amb un tema nadalenc, ara que ja s'han passat, els Nadals i els seus efectes nocius –altre dia us parlaré en un altre lloc de quilos i herpes, tema més poètic del que sembla a primera vista–. Quan a penes comencavem amb aquest bloc, ja vaig publicar un poema d'Eliot que parlava del viatge dels Reis d'Orient
Una amiga ens ha ensenyat, a mi, a ma filla Úrsula i al seu fill Marc, aquests versets que sembla que és tradició recitar al Rei per tal d'obtindre regals. Qui no els diu, no en rep cap. La meua amiga es diu Beatriu, i és originària de Massanassa, a l'Horta Sud. Diu això:

Senyor Rei, jo estic ací,
Casques i torrons són per a mi,
Palla i garrofes
Per al seu rossí.

Després, resulta que a la Plana Baixa també tenen una versió del mateix verset, però amb la important variació que la canten, i que es diu El Tirorí.

Tirorí, tirorí!
Senyor Rei, jo he vingut ací,
Casques i avellanes, totes per a mí,
Palla i garrofes,
Totes per al seu rossí.

Me l'ha ensenyat una amiga de Borriana, amb aquell accent marjalenc tant sexi.

Entremés cinegètic

La perdiu
Popular valenciana

Una perdiu he sentida amb un cant molt amorós,
canta, perdiueta, canta, no et faltaran caçadors;
perdiueta novelleta que a la muntanya cantau,
baixeu a la terra plana que els tristos aconsolau.
Perdiu, no vages de noche, mira que sóc caçador,
si te cace i te mate per a tu serà el dolor.