dimarts, 22 de gener de 2008

Temps de barbamecs


No acostume a consultar el santoral. No estic avesada a invocar cap ésser pur i beneit, ni tan sols en casos d’ofec extrem. Passe els fulls de l’agenda sense parar esment en els ens gloriosos que van donant noms als dies. Confesse que sóc ignorant de totes aquelles estampes curulles d’erudició, beateria i saviesa popular. Admet que desconec, impiament, quin sant se celebra, tret que aquest baixe del tabernacle i, descoronat i arremangat l’hàbit, balle en la revetlla del carrer. M’acuse d’ignorar quin patum passeja a la processó si no tinc dispensa o butlla laboral; o si una dona major, del poble, no em regala cap exquisidesa gastronòmica en forma de pastisset o coca beneïda.
Això no obstant, reconec també que, de l’hagiografia, m’interessa, i molt, la part més profana d’aquelles pacients i sofertes figures. Les vestidures, els ornaments, els símbols que els representen, les passions més quotidianes que arrosseguen. La seva aferrissada presència al refranyer. Admire la cura d’anar escolant les hores i els mesos, i de mesurar el devenir en un temps orfe d’aparells meteorològics i rellotges, on les tasques estacionals i la durada del dia s’avenien als noms d’aquests vellets venerables, la majoria d’ells, amb capa i barba.
Aquest darrer element, que al llarg de la nostra cultura ha simbolitzat saviesa, virilitat, jerarquia, o fins i tot, excentricitat, acompanya la imatge de molts sants. No sols com a referent dels atributs esmentats, sinó com a bonhomiós embolcall que arrecera el pit del fred hivernal.
Avui, sant Vicent Màrtir o de la Roda —torturat i mort, abocat a un femer i respectat pels corbs; llançat a la mar i afonat amb una roda de molí; retornat finalment a la vora, per rebre sepultura al santuari de la Roqueta de València— li allarga la mà a sant Blai per tancar el cicle que enllaça el Nadal i la Quaresma. Just al bell mig d’aquest període s’allotgen els tres sants barbuts —Sant Pau Ermità, Sant Maür i Sant Antoni Abat— en la setmana que, tradicionalment és considerada la més freda de l’any.
Aquests tres bons homes que, a hores d’ara, ja han guardat la capa a l’armari de la sagristia, hauran d’anar pensant de rasurar el vincle que els lliga al refranyer “Quan vénen los tres Barbuts, vénen los freds cascarruts”, perquè la fredor encara no hi arriba. Amb la manipulació humana dels canvis horaris, el refranyer acaba ressentint-se i ja no sabem si el dia s’allarga un pas de puça o de dimoni. Però el pitjor és que aquests tres sants hàgen de prescindir dels baronívols elements perquè uns agosarats dilaten el forat d’ozó i col·laboren al canvi climàtic.
De tota manera, i al seu favor, apuntaré que la barba, a més de perdre tot el sentit iconogràfic d’abric, virilitat i coneixença, ja no és moda. Ara, els superherois, o santets dels nostres temps, presumeixen d’ésser barbamecs, d’anar al gimnàs i al gabinet d’estètica. Així, tots els protagonistes de La llegenda àuria hauran de lluir un aspecte més d’acord amb el temps actual, on joventut i cosmètica substitueixen els valors ancestrals d’ancianitat i saviesa. Fins i tot està pensant de fer-ho un dels candidats a les eleccions generals del proper març, i ben segur ho faria si no se li acabara de complicar la campanya amb un altre tema col·lateral.
És clar que vivim uns moments imberbes, i que ens perdonen els tres sants barbuts, el beat Ramon Llull i els qui es mantenen fidels amb les barbes al vent, en un temps de barbamecs.

11 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Ufff! Ha pagat la pena l'espera!
Estic un poc impressionat de tan bé com escriviu tots.
M'encanten aquestes historietes de sants extretes de la cultura popular i viscudes per la gent com a explicacions del propi caràcter i de la identitat pròpia. Avui, que era festa a València per l'efemèride vicentina –o es diu vicentica– que tan bé exposes, per tot el centre hi havia dansaes i grups de dolçainers i tabaleters. Al Carrer de les Avellanes, com si fos el Corpus, hi havia per terra tot de fulles de boix i altres herbàcies verdoses que enxisaven amb la seua flaire els vianants. Això sí, no en feia ni un cabellet de fred. Ans al contrari, ma filla i jo ens hem calcinat, vestits d'hivern i amb oratge de Falles.

Àlex Andrés ha dit...

Aquest cap de setmana passat es feia sant antoni a Massalfassar. el mateix cap de setmana fan la benedicció dels animals i la "sortija". Que no coneixeu la bonica tradició massalfassina de la "sortija"? Se us nota.

consisteix a penjar conills i gallines vius d'un fil que creua el carrer de vorera a vorera i fer una cordà just baix. Farà uns anyets hi hagué una denúncia i hi aparegueren els del seprona. (ja sabeu tots l'estima de la guàrdia civil pels animalets). El cas, em diuen, és que ara ho fan amb animals de plàstic.

típica coherència catòlica!

Professor Howdy ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Olga ha dit...

AmatZeus, gràcies per regalar-nos paraules que destil•len flaires primaverals i, sobretot, gràcies per facilitar, junt amb Begonya, el moment més dolorós del part.
Àlex, besets per a tu i per a Massalfa. Encara sort que algunes tradicions canvien tot i que haja d’intervenir la GC o el plàstic.

Àngels ha dit...

Olga, m'ha encantat el teu escrit. És un luxe el lèxic tan acurat que utilitzes. La veritat és que ja et conec per l'escriptura ja que personalment no he tingut el gust, encara. Tanmateix em quede bocabadada de com escriviu, és impressionant.

Al meu poble, Quart de les Valls, celebrem altre sant quasi desconegut, Sant Pelegrí el dels malats i, és tot un ritus, encara que res a veure amb el Sant Antoni de Massalfassar. Les dones amb el prims plens de floritures per tots els costats, repartiment de dits dolços per a tot el poble, tots discutint per l'olla que reparteixen, això sí, ací la diputada va aconseguir que per la vesprada em deixaren fer algo cultural ja que és el dia que hi ha més gent pel poble...Veient-ho de fora és...?? Quedeu convidats,l'1 de maig!!!

Olga ha dit...

Hola Àngels, ja ens coneixíem a través del BLOG. Ara vull agrair-te les paraules tan amables que m’has dedicat i per descomptat que, per sant Pelegrí, pelegrinarem a Quart. No em vull perdre eixe prim delitós. Abans però, gaudirem d’alguna estoneta per conéixer-nos personalment. Ha estat una llàstima no haver aprofitat el viatge a Granollers... De segur que hi haurà més oportunitats.
Besets.

Begonya Mezquita ha dit...

Volia afegir ací, en aquest espai dedicat al calendari religiós/pagà segons es mire, els quatre dijous de berenar que celebren a Sagunt. El primer fou ahir i l'últim inaugura la Quaresma. La gent del poble compra la pataqueta i se la menja en companyia dels amics. Jo recorde que anàvem al castell i era bonic perquè els dies eren més llargs i s'agraïa el sol de les cinc de la vesprada com un bé diví. Crec que això dels quatre dijous és una celebració que fan només a Sagunt, no?

MAVI MEZQUITA ha dit...

Felicieu-vos, llegiu-vos, estimeu-vos. Amb la vostra generació s'acaba el gust per les paraules ben escrites. Un altre llenguatge està al carrer, que de vegades fa mal a la vista, la veritat. Però ahí està, és la realitat, és el present, el futur?
Ja sou història
Que vos en donen

Begonya Mezquita ha dit...

El llenguatge del carrer és una cosa ben diferent del llenguatge nostre. La llengua és tot un conjunt de registres i varietats. No ho has estudiat? En tant que diversa, una llengua assoleix els distints graus de riquesa i vivacitat. Tu no ets d'aquest món. Ara bé, sé que en aquesta darrera etapa de llargs escrits i llardosos comentaris estem una mica insuportables, je le sais, ma soeur. Què hi farem, l'era digital és lo que tiene...

Olga ha dit...

Mavi, Begonya, no discutiu. El llenguatge està per damunt de modes. Accepta arcaismes i neologismes. Adreça tendències tan diferents, des de la Renaixença, com la popular i la culta; o la heavy i la light dels anys vuitanta. La llengua ha superat dictadures, prohibicions, represions, meyspreus, autoodis... És una supervivent.
La parole no morirà.

Àlex Andrés ha dit...

No estic d'acord amb tu, mavi. Jo escric a la paraula i també visc al carrer. I estic convençut que la propera generació farà el mateix. no tothom, és clar.

em recorda una discussió amb un amic de l'institut quan jo tenia vora els vint anyets (el diminutiu em delata). Jo li parlava de la bellesa de la literatura i ell em contestà que preferia viure a llegir. Que no visc jo quan estic llegint?

M'agrada molt això de participar en un bloc on pots ajuntar al mateix article dotorejar i vagarívol.

Que ens donen!