dimecres, 9 de gener de 2008

El desert

Ha estat un company de treball el que m'ha deixat ensinistrada amb el tema escollit. Un dels viatges amb què sempre he somiat: el desert. Fèlix passà els Nadals allí i, ha estat durant un esmorzar que m'ha fet endinsar-me, amb gran enveja, en aquest paisatge. Recorde i reproduesc un magnífic poeta, Salvador Jàfer. Fa un temps vaig trobar, per casualitat, un escrit d'assaig-poesia d'aquest autor sobre el desert que em va arribar més enllà de mi. Com algú pot li pot treure tan de sentit a un lloc tan abrupte? Després d'açò em vaig interessar més, fins que em van recomanar un llibre magnífic de Moussa Ag Assarid, En el desierto no hay atascos. Aquest tuareg , amb una vida excepcional i increïble, fa una comparança magnífica entre la nostra "civilització" i la del desert. Un autodidacta que ha posat el cor en una tasca per a visitar, http://www.caravaneducoeur.com/?langue=espagnol. Heu arribat a pensar mai tot el que pot arribar a suggerir un paisatge com aquest?


Vaig nàixer a 15° 24' del Tròpic del Cranc, en una vall de les terres mitjanes, és a dir mediterrànies, de la Catalunya del Sud, abans l'Orient d'Al-Àndalus, i molt abans encara territori dels ibers contestans, que adoraven la deessa mare primigènia sobre els turons i els cims de les serres. Ha passat ja més de la meitat raonable de la meua vida. He somiat, he estimat, he escrit, he plantat alguns petits jardins que el temps ha assecat o ha trasformat en coses inexplicables que ni jo mateix sabré on són ni on rauen. El desert és ara el meu espai, onsevulga que siga, el desert pur i nítid, amb la límpida arena a tot sol, a tot vent, a tot home que passa, a tot déu, a tot ésser que hi cerca el seu refugi, el seu cel protector. Els deserts m'absorbeixen, em convoquen, m'estimen, em criden al seu centre sense centre i em perd en un espai daurat, sense límits. Deserts d'arena, de quars, de granit, de diamant, de roca viva, deserts d'austeritat, deserts de contricció, deserts de penitència, deserts de purificació, deserts que són plens de vida, de plantes minúscules i insectes sagaços, de camellers i beduïns espectrals, de caravanes perdudes a meitat del viatge a Tombuctú, deserts dels països on algun dia he vagat: els deserts del Marroc, els deserts de Tunísia, de Jordània, de Síria, del Iemen... El desert és el meu país, la meua ment, els meus somnis, la meua idea de perfecció, la meua aspiració, allò de més humà i més viu que posseesc ara, és tot el meu món, la meua terra promesa, la meua terra de redempció, la vastitud dels meus desitjos, la calma de les meues tempestes, la immensitat de Déu, els horitzons del meu cor. Com un miratge de paraules he construït aquest desert perquè el lector es descamine, s'hi extravie, perda el seny enmig de tanta arena, de tanta vida soterrada, de tant de mineral, de tanta pedra magnètica. Hi ha estepes, pampes, tundres, sabanes, erms, ermots, ermassos i solituds. L'acció és fugir, desertar, escapar-se, abandonar, ésser pròfug, trànsfuga, atleta dels grans espais, transgressor, pirata de l'arena, somiador de Còrdoves llunyanes, de jardins perduts en els atzucacs d'Al-Àndalus, en les nits platejades de Sevilla, amb la frescor de les sèquies de València. Així és el meu cor: ample, profund i solitari com el més immens desert.


La vida es dissol com un núvol de pluja,
Com la llum d'un capvespre amerat de colors.
Per la Terra d'Enlloc, en el desert d'Enlloc,
He navegat mil dies, he ataüllat mil fars.
La vida se m'esmuny com uns llavis distants.
I l'amor que esperava on amaga els seus estris?


Salvador Jàfer, El Desert
Carcaixent. Edicions 96

9 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Aquest quadern de poesia de Jàfer pertany a la col·lecció Razef, la mateixa on ara s'ha publicat Una illa, d'una servidora. El desert fou mereixedor del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Quina meravella, el paisatge i les paraules que ens has regalat aquesta nit, Àngels. "Es meu desert, sempre es meu desert, ses plantes signifiquen".
Salvador Jàfer és un gran poeta, no hi ha dubte, que el temps servarà al seu redós.

Begonya Mezquita ha dit...

Disculpeu, volia aclarir que la cita de les cometes és dels Antònia Font, no fotem!

Àngels ha dit...

Bego, per cert que gràciexs per haver escrit un poema com "Pel camí més llarg", m'han transportat a la meua infantesa, aquella en la que no hi havien preocupacions, en què gaudiem els germans amb les coses més petites del dia a dia. M'ha arribat, com tot allò que escrius.

Jo també pense que Salvador Jàfer és un grandíssim poeta, mai m'està de més llegir-lo i rellegir-lo. Petonets!

Àlex Andrés ha dit...

D'un altre desert:

"Catedrals amb dormideres i dones,
se tanquen ses portes,
i, dedins, jo sé que ja som a Rússia
i tocant sa veritat
d'una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s'aguanten."

Olga ha dit...

I d'un altre, encara:

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Jordi de Sant Jordi

Amadeu Sanz ha dit...

Ei, que jo també vaig ser al desert, al Sahara, allà pel 1990, al sud d'Algèria, just abans de la guerra civil que va fer perillós tornar-hi més durant tants d'anys. Us pose uns enllaços a unes fotos d'aleshores.
Jo, abans de prendre l'única revolta que hi havia després de 1000 quilòmetres de recta
L'oasi de Tarit
Prop de Timimoun, sopant amb uns amics

Àngels ha dit...

Quina meravella de comentaris. Em doneu l'alé suficient per continuar cap avant amb La paraula nostra. Gràcies Olga i Àlex per continuar amb aquest paisatge tan evocador. Amadeu, ets un continu aprenentatge. Qui m'anava a dir a mi que el meu admirat profe de literatura catalana continuaria ensenyant-me més i més coses al llarg de la vida. Molts besets!!

Àlex Andrés ha dit...

Absolutament brutal la primera foto de monsieur Amadeu. On eren els pegamoides? ;)

Amadeu Sanz ha dit...

Àngels, a mi m'agrada molt haver-te retrobat i poder compartir amb tu altra etapa del camí. Ara ja no som profe i alumna, sinó companys que anem fent junts. Gràcies per estar per ací i per posts tan estimulants com aquest. Hem de veure'ns més.
Àlex, els pegamoides venien al cotxe de darrere, amb problemes amb l'sprai de la laca. A veure quan coneguem al Joan.