dimarts, 15 de gener de 2008

Les tribulacions del jove Törless


L’estiu passat vaig visitar Torí, una preciosa ciutat on viu Ivan, el meu cunyat. Un dia, després de fer les meues obligacions diàries (passejar pel Po, llegir Pavese) vaig passar una bona estona dotorejant les prestatgeries d’Ivan. Hi havia un llibre que, com aquell qui diu, em fitava. Un d’aquells llibres enormes que em criden tant l’atenció. No us passa a vosaltres? M’atrauen els llibres enormes. Com a pur objecte. O pel repte. Bé, el llibre del qual us parle era El hombre sin atributos (L’home sense qualitats). No havia sentit mai a parlar ni del llibre ni de l’autor, el Robert Musil.

Vaig desar el llibre en algun racó del cervell on romangué discret fins que farà un parell de mesos vaig trobar Les tribulacions del jove Törless, una novel·la del mateix autor però d’unes dimensions abordables per mi en aquest moment. Les meues lectures actuals no poden sobrepassar les 250 planes, a tot estirar. Bé, una etapa.

Es tracta d’un llibre difícil tant pel que conta com per la forma. Sempre que es parla d’aquesta novel·la, es diu que tracta de la violència, de la dominació. La mateixa contraportada de l’edició de l’Enciclopèdia Catalana ens diu que avança els totalitarismes del segle XX. Musil ens conta la història d’uns adolescents dins d’una acadèmia militar de tombant segle vint. El llibre, de fet, és del 1906. La trama ens relata una sèrie d’abusos i humiliacions que pateix un alumne per part d’uns altres. Però amarat de reflexions sobre la condició humana, l’adolescència, la potencial brutalitat dels humans... En tot cas, és d’aquells llibres on l’acció és menor que la filosofia.

Avui dia estem, malauradament, acostumats a tot tipus d’humiliacions, violències i liderats i aquesta narració no ens sorprendrà per la cruesa dels fets concrets. El que és realment corprenedor és com ho viu Törless i com ho explica Musil. Ací és on trobarem la grandesa d’aquesta novel·la. És d’una fredor que glaça la sang.

Just tres dies després d’haver acabat el llibre emeteren a la televisió la pel·lícula sobre la nostra novel·la (Volker Schlöndorff, 1966). Però no em va agradar gens. Tenia massa recent el llibre. L'errada fou meua. La cinta es centra en l’acció (ja he dit que no ocupava més del 30 o 40 per cent del text). On eren totes les reflexions filosòfiques?

Vaig veure que no. Que el llibre no m’havia “tocat” només per la narració de les humiliacions i per la reflexió sobre la línia, transparent de tan fina, que separa una persona d’obrar bé a obrar malament. El que més m’havia interessat a mi no era la reflexió sobre els liderats i la dominació. Eren els pensaments i la descripció de l’adolescència com una etapa de dubtes i indecisions. I per damunt de tot d’esperes. L’inquiet Törless es passa tota la novel·la a la recerca d’allò intern desconegut, tot esperant que eixa potencialitat que nota a dins seu es materialitze en alguna cosa. Gairebé diria que en qualsevol cosa.

Aquesta vida silenciosa m’oprimia, m’assetjava pertot, i alguna força m’empenyia a mirar-la amb fixesa en tot moment. Em feia por la idea que tota la nostra vida podria ser així i que jo només seria capaç d’experimentar-ne, de tard en tard, fragments i miques..., ah! tenia un por terrible... estava a punt de perdre els sentits...

I la narració de Musil és perfecta. Ho conta tot amb un estil indecís, vagarívol. Hi ha molts moments que no saps on vol anar a parar. Et perds. Igual que li passa a Törless. El narrador et fa viure dins del cap desassossegat de Törless.

Tot i això, he de reconéixer que al llarg de tota la novel·la m’assaltava el dubte de si, potser, el text se li estava anant una mica de les mans al també jovenet Musil (26 anyets). Törless mateix ho diu a la fi del text:

“...potser encara no he après prou coses per expressar-me correctament, però intentaré de descriure allò que sento.”

Qui parla? Törless només?

Hi ha un altre moment boníssim: quan el protagonista està prenent cafè amb un amic. Resten en silenci. I de sobte Törless comença a sentir un odi brutal cap al seu amic. Un odi ple de fàstic. Un odi d’una virulència sorprenent. A la fi de la descripció d’aquest episodi, Törless nota com, de sobte de nou, se li passa. I continua xerrant amb el seu amic. Crec que descriu una vessant de l’adolescència d’una manera sublim.

Ara s’havia reclinat a la finestra i observava Beineberg, que feia una cigarreta. I sentia de nou aquella estranya aversió per ell que de tard en tard l’escometia. Aquelles mans fosques i primes [...]un retorçament dels membres i una deformació de la columna vertebral [...] I justament en les mans, que era de fet allò més bonic de Beineberg, s’hi concentrava l’aversió més gran. [...] Beineberg havia agafat un diari, i ara Törless podia mirar-se’l detingudament. Ben cert, no hi havia en ell gairebé res que pogués disculpar, ni que fos relativament, la sobtada aparició de tal associació d’idees. Amb tot, malgrat la manca de tot fonament, la repulsió cap a Beineberg creixia. Encara no havien passat deu minuts de silenci entre ells dos, que Törless ja sentia per ell la repugnància més gran. [...]

Beineberg va aixecar els ulls del diari, després en va llegir en veu alta un fragment qualsevol, va deixar el diari i va fer un badall.

En trencar-se el silenci va esvanir-se també la violència que corsecava Törless.

···

Us en transcric uns fragments més:

De l’art

Allò que de tant en tant es desperta en nosaltres quan alguna melodia solitària i voluble ens passa pel davant i no s’atura i, de lluny estant, amb moviments que ens són estranys, pinça el fil vermell i delicat de la nostra sang i l’arrossega.

Sobre la vida i la mort dels pensaments

Perquè amb el pensament passa una cosa molt curiosa. Tot sovint no són sinó casualitats accidentals que vénen i se’n van sense deixar cap rastre al darrere. Els pensaments tenen els seus moments de vida i de mort: podem tenir, en un moment donat, un coneixement genial d’alguna cosa, però aquest coneixement se’ns pot marcir entre els dits, com ara una flor. La forma queda, però els colors i l’aroma hi falten [...] el valor lògic de la frase queda inalterat, però la frase, sense parar, només la superfícies del nostre interior, i no sentim que tal cosa ens enriqueixi. Fins que, d’una revolada i tal vegada al cap de molts anys, ens adonem que, en aquest interval, no hem sabut absolutament res d’aquell pensament, encara que ho sabéssim tot des d’un punt de vista lògic.

I un que em va agradar molt perquè, a més del que diu, la forma em recordà uns versos de l’Ausiàs. (La col·locació en versos és meua)

Musil:

I així com aquests enamorats caminen de costat,

D’igual manera jo faig amb mi mateix camí

A través de totes aquestes coses viscudes.

Ausiàs:

Així com cell que ·n lo somni ·s delita

e son delit de foll pensament ve,

ne pren a mi que ·l temps passat me té

l’imaginar, qu’altre be no ·y abita

(de l’edició crítica d’Amadeu Pagès)

···

Vaig trobar la resposta als neguits del jove Törless farà dues setmanes. Pobre Törless. Desconeixia la quarta carta que Rainer Maria Rilke enviava tres anys abans (1903) a Franz Xaver Kappus:

ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà les respostes”


(Tots dos llibres estan editats a Proa butxaca. El de Musil està traduït per Jordi Llovet i el de Rilke per Antoni Pascual.)

3 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

De la bellesa de les armes al temps de les preguntes, passant per la poesia de March i els records d'altres guerres. L'hivern porta ecos de mirades atentes.

Amadeu Sanz ha dit...

Havia vista la pel·lícula d'Schölondorf fa molts anys i em va remoure fins al moll de l'os, fins al punt que vaig ajornar la lectura de L'home sense qualitats fins el dia d'avui… En aquell moment no em venia de gust tan de patiment existencial. Però llegint el teu articlet se'm revifen les ganes d'agafar-me'l. La veritat és que ara a mi, en aquesta etapa, contràriament a la teua, papi, només m'abelleixen els llibres grossos. Deu ser una mena de retrogolafreria infantil, però els llibres prims no em posen i, digueu-me agosarat, una novel·la que no arribe a les mil pàgines em sembla gairebé insubstancial.
Així i tot, les vicissituds del jove Törless a l'internat –quasi escric a l'internet– tenen molt bona pinta.
Salut, company, i gràcies per recordar-nos i fer-nos tan abellidora la lectura de Musil.

Juanra ha dit...

Descrius molt bé les sensaciones que produeix la lectura d’aquesta obra. És veritat que el que veritablement resta a la memòria no és la trama del tipus “bildungsroman”, sinó la enriquidora experiència intel•lectual derivada de les constants reflexions filosòfiques. És un d’aquells llibres de lectura àrdua però gratificant.
El context en què vaig llegir la novel•la (una assignatura de literatura alemanya) afavorí una estructuració temàtica de les novel•les relacionades amb la joventut i l’escola. A més de “Les tribulacions…” varem llegir “El profesor Unrat” (1905) de Heinrich Mann (sí, el germà de Thomas), novel•la inspiradora del clàssic del cinema “El Ángel azul” de Joseph V. Sternberg (amb la Dietrich com la Lola), i “El gato y el ratón” (1961) de Günter Grass (desconec si hi ha traducció al català d’ambdues obres). Juntament amb el text que comentes, aquesta última va ser la que més m’agradà (també hi ha pel•li, per cert). La recomane especialment, perquè suposa “una vuelta de tuerca” a la temàtica de la novel•la d’aprenentatge, amb una mica de realisme màgic ubicat en un context bèl•lic.