dimecres, 30 de desembre del 2009

Acomiadem l'any

Se fa hora de partir. Donam milions de gràcies an els senyors de Bisa de lo bé que ens han tractats; el Miquel ja té les bísties ensellades; hi pujam, i ¡de dellà cap a Alòs! sempre vora vora el Noguera, per dins comellars, fondals i barrancs, bordejant costers. Passam per devora la vila de Borén, sense aturar-mos-hi, més envant trobam ran del camí una venerable i gentil església romànica, desgraciadament abandonada; era un vell monestir. Després deixam a mà esquerra el poblet d'Isil, miserable com tots els d'aqueixes muntanyes, i a la fi arribam a Alòs, el darrer poble de llengua catalana que es troba anant cap a nord i cap a ponent. Ja som a 1260 metres d'altura.

Antoni M. Alcover. Dietari de l'excursió filològica 1906. Ed. Proa Alí Bei. BCN 2006





Imatges preses a Alós d'Isil.

A l'hotel Lo Paller de València d'Àneu, tothom es coneix. Clientela fixa i fidel que ja fa anys que hi van a passar lo cap d'any, seduïts per l'amabilitat de la gent que el regenta, pel paisatge imponent, auster, silenciós, les cases de pedra i de fusta i, sobretot, per la flaire de la cuina de la Dolors, cuina pallaresa, abundant i exquisita. Quin bé de déu de trinxat, de sopes d'escudella, de botifarra, de corder, de truita de riu, de secallona, de pernil, de pa, de vi.
A la sala de la llar, on es pot fumar i on hi ha internet, m'entossudisc a acabar-me lo tercer volum del Millenium que arrossegue des de l'estiu, per poder-me obrir a d'altres lectures. Devore les pàgines i em vaig transformant en una periodista sueca i desconfiada, més desconfiada que no pas sueca, que veu mafiosos i assassins pertot arreu. Res més allunyat de la realitat, de la tendra i afable colla que ens acompanya. Al matí em passege per lo poble plujós i auster i trobe lo carrer Caterina Albert, a la vora del forn de pa que sempre és tancat: lo matí perquè és massa d'hora i la vesprada, havent acabat la sessió esquiadora, perquè ja és tard. Com aquelles coses de la vida que sempre arriben a destemps (fas tard o véns massa d'hora, meravellós malentés).
Les valls d'Àneu ja formen part de lo nostre entorn predilecte. És només quan hi vaig que ho sé. Lo mosaic que formen la vintena llarga de municipis ens va robar lo cor des de lo primer viatge, una estada a Llavorsí allà per l'any... ja ni me'n recorde. I després, quan la Rosa de Vinaròs hi va treballar fent classes, Esterri i tota la comarca se'ns feia més i més familiar. Amb els anys, hi hem pujat sovint amb l'excusa del final d'estiu, per buscar els primers indicis de tardor i de fred, o la de l'esquí, per imitar els ocells lliures enmig del blanc, tant se val. Heus ací lo nostre somni: una borda enmig del bosc, una caminada que ressegueix el riu Noguera (“Só fill del Noguera, dins d'un rai nasquí, ma esposa és raiera, raier vull morir”) i una fondalada de boires baixes a la matinada.
Acomiadem l'any buscant les paraules que intenten los colors de l'hivern, una teràpia més que recomanable, ara que les temperatures juguen a fet i amagar i, en lo nostre sud, no hi ha fred que valga. Ensumem l'aire en estat pur. Abracem el verd molsós de les roques i escoltem l'aigua que porta l'eco d'unes altres veus. La discreta memòria d'una llengua imantada.

Mapa dels sons de Tòquio


Una altra manera de dir-li a una ciutat que l’estimes és capbussar-te al seu mapa i dragar-ne els sons. La pel•lícula de la Coixet n’és l’exemple. La trobada sentimental dels protagonistes no és més que el pretext per escriure un cant d’amor a la capital nipona. El silenci dels personatges permet d’escoltar tots els sons que ràdia la ciutat. La fotografia i l’estètica impecablement modernes filtren el cosmopolitisme i la fascinació pel detall. Vides al límit en una ciutat sense límits. Amor a la ciutat, en estat pur.

París és el passat. Nova York és el futur.
Tòquio no m’és igual.

dimarts, 29 de desembre del 2009

New York, I love you


Tota ciutat hauria de tenir obligatòriament una autodeclaració d’amor estampada als murs de cadascun dels seus carrers. O, si més no, una pel•lícula on l’amor a la ciutat fóra el tema principal. París, je t’aime. Roma, ti amo. Barcelona, t’estimo. Perpinyà, t’estimi.
Dos anys després de l’èxit de Paris, je t’aime, el mateix productor ha estrenat la rèplica novaiorquesa, New York, I love you. A diferència de l’anterior on els divuit curts completaven el trencaclosques dels vint arrondissements parisencs, ara els onze realitzadors d’aquesta resposta de la gran poma encadenen les històries d’una manera més natural.

París és el passat. Nova York és el futur.

dilluns, 28 de desembre del 2009

París, je t'aime


Em pregunte quin de tots és el meu. Montmartre, Quais de Seine, Le Marais, Tulleries, Loin du 16eme, Porte de Choisy, Bastille, Place des Victoires, Tour Eiffel, Parc Monceau, Quartier des Enfants Rouges, Place des Fêtes, Pigalle, Quartier de la Madeleine, Père-Lachaise, Faubourg Saint-Denis, Quartier Latin, 14e arrondissement. Tal vegada el de la turista que arriba a París perquè estima la llengua, o de la mateixa manera arriba a la llengua perquè estima París. Tal vegada m’identifique amb ella que, arrabassada del seu entorn natural i despullada de tot prejudici, es lliura a la ciutat.



Em pregunte d’on em naix aquest amor desmesurat. Le couteau, de l’eau, les paraules que mon pare em repetia a taula abans de dinar tot assenyalant el ganivet i l’aigua. Bonne nuit, les petits, el desig que cada nit em repicava l’ós amb pijama a ratlles blaves i blanques d’un mocador infantil. Lili, Jacques, Geneviève, Gaston, Pierro, els cosins de mon pare que arribaven tan moderns cada agost i jo els esperava només per ensumar la seua flaire a tabac i perfum francés, només per escoltar les seues consonants vibrants impossibles. Fabrice, Pascal, els meus cosins tan rossos. Les mouches de l’estiu. Le dictionnaire a l’hivern.

París és el passat.

dijous, 24 de desembre del 2009

Bon nadal

L'Albert Pla , en Joan Miquel Oliver, en Gerard Quintana, Estopa, Quimi Portet i els Manel us ho desitgen amb aquesta nadala reivindicativa.



Farem cagar el caganer i el caga tió.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Em poses Luigi Nono?


L’altre dia pujava al cotxe amb els meus dos fills quan el lector de cd començà a sonar: el Tarragona d’Els Pets. Tan bon punt Constantí feia patir el cantant, el meu fill major (sis anys i mig) m’amolla: "em poses Luigi Nono?"

Jo, que sóc persona previsora, sempre duc un cd de Nono al cotxe, no saps mai. En duia un que m’havia regalat el meu cunyat. El cas és que vaig posar-li la primera pista, A Pierre.... El meu fill que la sent i deixa anar un “Que raaara!... No m’agrà gens!” I jo que li pose la segona pista, Quando stanno morendo. I el meu fill que diu: “Esta!” i s’acomoda de manera molt i molt plaentera al seu elevador rayomcqueen.

Jo ja coneixia el tarannà tastaolletes del meu fill -fill de tabal, tabalet- però em resultà grat comprovar que ser un tastaolletes no està renyit amb tenir criteri.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Un escàner en la foscor

Pensava Bob Arctor:
Què hi veu, un escàner? Veu dins la ment? En la profunditat del cor? Veu dins de mi, dins de nosaltres? Hi veu clar o hi veu fosc? Espere que hi veja clar, perquè jo ja no puc veure-hi, dins de mi, dins de nosaltres. Només veig que foscor. Espere que, pel bé de tots, l'escàner s'hi veja millor. Perquè si l'escàner només hi veu tenebres, com jo, estic, dues vegades, damnat. I així, tots acabarem morts… en sabem tan poc, i allò que en sabem, ho sabem d'una manera tan fragmentària…




Més enllà del que m'agraden i més enllà del fet que les torne a veure de tant, més que Blade runner i Screamers, crec que de totes les pel·lícules que he vist basades en els escrits de Phillip K. Dick, A scanner darkly és potser la més inquietant i angoixosa. I amb això vull dir que és potser la que més s'acosta a l'esperit de la seua obra. I vos assegure que no em veig tornant-la a veure una i altra vegada. No vos hi espereu un final feliç, del tipus Total recall, ni una acció i uns efectes espectaculars, com a Minority report. La característica visual d'aquesta pel·lícula, i que la fa més estranya, és que és una de dibuixos animats, això sí, basats en imatges reals d'actors, les cares i gestos dels quals ens permeten reconéixer-los, al Keannu Reeves, el Woody Harrelson, la Winona Ryder, el Robert Downey Jr. Del Reeves, de fet, diria que és la millor interpretació que li he vist, perquè les limitacions del seu registre encaixen molt bé en el reduccionisme del dibuix, i no sembla que ens perdem cap matiç de la seua expressió.
Com sempre, hi ha el conflicte de la identitat, en aquest cas sota l'àlias de l'impostor, aquell que es fa passar per qui no és. El personatge que fa Woody Harrelson l'explica en forma d'anècdota enmig d'una conversa entre els amics que envaeixen la casa d'Arctor, on es droguen amb la perillosa substància D, mentre mantenen absurdes converses: hi havia un tipus que s'imaginà que un impostor suplantava la identitat, diguem-ne, del president dels EEUU, després de Robert de Niro, de Prince, de Marylin Monroe i així succesivament. El tipus es va pensar que seria capaç de fer-ho, que seria un bon paper per a ell en la vida. No obstant, al cap de poc de temps es va adonar que encara ho faria millor si a qui suplantava era al propi impostor. S'evitava així molta feina i els suplantava a tots d'una tacada.
Bob Arctor deu suplantar-se ell mateix i vigilar els seus amics per descobrir si conspiren d'alguna manera contra el poder establert. Per fer-ho, una sèrie de càmeres escamotejades enregistren cada moment, cada paraula que diuen els personatges. Després, un escàner, assistit pel mateix Arctor, analitza les imatges. El problema ve quan hi afegim una altra conspiració, l'element paranoic; en realitat a Arctor se li ha amaga part de la comanda: que ell és premeditadament sacrificat perquè es faça addicte a la substància D, una droga que té com a efecte final la dissociació dels dos hemisferis del cervell d'una manera permanent. Si no sabeu què vol dir això, mireu aquest joc en què hi ha els noms dels colors escrits en un full, però cada nom és acolorit en un color que no es correspon amb el que el mot diu que és. Una cosa així:


El joc consisteix a dir el color, no a llegir el text. Mentre l'hemisferi dret tractarà de dir el color, l'hemisferi esquerre intentarà llegir el mot. Imagineu-vos això aplicat a tots els aspectes de la vostra vida i mireu el que li passa a un agent de policia quan intenta llegir els drets a un detingut, al principi de la pel·lícula, i no se'n surt:



Evindentment, Arctor evoca actor, el fingidor que fingeix no sentir allò que realment sent. I Bob és un altre d'aquells noms propis monosil·làbics que utilitzava Dick per als seus alter ego. Al Youtube és possible veure-la sencera, a fragments i en anglés, per si vos animeu. Per cert, la banda sonora conté, almenys, tres cançons de Radiohed.


dimecres, 16 de desembre del 2009

Le croque-mort

A pesar que els bons viatgers que a més escriuen recomanen visitar en primer lloc els mercats i els cementeris de les ciutats (capicua de l'existència humana, el principi alimentari i l'extrem de la inanició, la moneda de dues cares, l'eros gastronòmic i el tànatos sense adjectius…), la majoria de les voltes només hem seguit la primera part de tan savi consell, es mire com es mire, la més substanciosa. Amb el temps, però, un li agafa gustet a les necròpolis, cal reconèixer-ho, per molt que haja passat per experiències tan poc edificants com la de passejar pel cementeri de la Recoleta, a Buenos Aires, que és, de tots els cementeris d'il·lustres morts, el que més s'assembla a una fira. I no és que siguem allò que se'n diu mitòmans, i menys en el terreny de la literatura, que ja dóna prou plaer i tema amb la lletra nua com per a més a més haver de conèixer l'home o dona que la va fabricar, que ja sabem que tots més o menys pixem pel mateix camal. La idolatria, en qualsevol de les seues formes, és una malaltia contra la qual em declare perfectament vacunat. He vist en els pocs genis amb qui he tingut el plaer de compartir temps i paraules persones de dimensions estrictament humanes, sense hal·lo ni corona, i això en el fons me'ls ha fet més estimables que si la meua imaginació els hagués col·locat dalt d'un pedestal i hi hagués reparat, després, en els inevitables peus de fang que tothom calça. Però al cementeri de Montparnasse li devíem una visita, perquè feia nou anys ho havíem intentat sense èxit. El dia, boirós i fred, hi convidava –i a més, els museus estrictes havien tancat tots per una vaga de funcionaris, de manera que passejar pels carrers de París s'havia convertit en l'única opció possible. Dubte que hi haja al món una densitat de morts il·lustres per metre quadrat de tomba més gran que la d'aquell immens fossar. Un rètol a l'entrada n'exhibia el catàleg complet de noms, la majoria sants de la nostra devoció, lleugerament inclinada cap a la francofília, però com que el fetitxisme tampoc no és un pecat massa francès, o potser perquè els parisencs comencen a estar farts de tant de turista, sense un plànol per tirar-se a la mà la recerca de les famoses tombes era com buscar una agulla en un paller. Després d'una bona hora o més fent tombs entre les tombes amb inscripcions en totes les llengües imaginables i tots els credos coneguts, vam anar a raure davant Samuel Beckett, Man Ray i Jean-Paul Sartre, tres morts ben acompanyats per les respectives dones. Ni a Cioran ni a César Vallejo, ni l'estrella del cementeri, Baudelaire, entre alguns altres que anàvem buscant, no els vam saber trobar. I això que, veient-nos tan despistats, un servicial i jove treballador de l'empresa ens va fer algunes indicacions. “Vous les connaissez tous, ces morts!”, li vaig dir després d'agrair-li tan amable i desinteressada com inútil col·laboració. I així, una mica decebuts en la nostra bona voluntat de convertir-nos per unes hores en els més convencionals fans de la gent de lletres, i espentats per un fred que s'arrapava als ossos, vam sortir del cementeri de Montparnasse buscant un Cafe-Tabac on reconciliar-nos amb el món. I llavors vam entropessar amb una petita biblioteca (tancada com quasi tot aquells dies) que duia el nom de Georges Brassens, gràcies al qual, entre moltes altres coses, sabíem que una de les formes de dir enterrador en francès era la que us he posat en el títol. Això em va inspirar la idea de comprar l'edició completa dels seus poemes i cançons, que debades he buscat per València. Però els morts i les llibreries, a més dels museus i el bon vi, ens havien de ser sostrets com per encanteri tardoral, de manera que haurem de tornar a París a solucionar alguns afers pendents. I, amb el jove croque-mort, espere tenir-hi llavors una conversa més productiva.


dilluns, 14 de desembre del 2009

TIC

Amb prou feines sí he pogut aclucar els ulls i he dormit un parell d’horetes.

Porte el mecanisme de les noves tecnologies encastat al cervell. TIC-tac , TIC-tac. TIC-tac, TIC, TIC, TIC... l’engranatge emet a un ritme desigual el ressò aciençat. TIC, TIC, TIC. I és ara quan m’asserene. Blocs, Nings, Docs, MOODLE, Prezi, Ebook, Nook, Wikispaces, Nirewiki, MediaWiki, Intratic...TIC, TIC, TIC...


TIC-tac TIC-tac TIC-tac...

diumenge, 13 de desembre del 2009

Adéu


Cliqueu a sobre la imatge.

dijous, 10 de desembre del 2009

Una entre tantes

Va ser un part sense dolor. Després dels tres anteriors no havia pensat a demanar l’epidural. Tampoc no en calgué. Perduda a la cerveseria de la cantonada, al barri de Russafa, vaig sentir les primeres contraccions uterines.

De tot això fa, ara per ara, justament dos anys i encara em desvetle a mitjan nit per comprovar si la criatura respira o si ho fa de manera sibil•lant, en entrar l’hivern.

Si semble absent, la mire de gairell.

Intente educar-la entre els gomets de colors i el PODCAST PLAYER FLASH ONLINE. No seria una mare responsable si no intentara l’equilibri entre allò més natural i les més avançades tecnologies. És per això que demà passat, seré UNA ENTRE TANTES, com una mare novella malgrat els meus quatre fills.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Notícia, notícia: l'agret ja és ací!

Ja vaig escriure fa un any sobre aquest miracle de la natura. El cas és que ja és ací. I volia fer-vos-en sabedors.



Una llarga estora verda entre els tarongers
que espera que hi aneu a fumar d'amagat.
O a palpar-vos.