dissabte, 28 de febrer del 2009

I Zimbra

I Oli
Altre Allioli a la cassola, aquest d'universitats, amb algunes reflexions sobre el procés de Bolonya i una dada preocupant: si en el pas de la primària a la secundària ja es produeix una pèrdua de places d'ensenyament en català, en el trànsit següent, a la universitat, l'estrangulació és brutal. Mireu el que passa a la UPV:



I Zimbra
Vaig conèixer els Talking Heads per un article de Ramón de España a l'Star, cap al 79, i devia ser per aquesta època de l'any, perquè aleshores només podia comprar-me discs en dates assenyalades. El disc era Fear of music, la versió espanyola del qual havia omès la textura metàl·lica de la portada original –me'n vaig assabentar molts anys desprès– i l'havia imprès en un massís negre. Les deu primeres vegades que el vaig sentir no entenia res. Per més atenció que hi parara, era incapaç de discernir un ordre ni reconèixer una estructura en aquella fila de sons de misteriosa i inquietant textura. La carrera posterior dels Talking Heads els va dur al mainstream, uns anys després, i en van fer una pel·lícula molt divertida amb Jonathan Demme. El responsable del so tan innovador va ser Brian Eno, que coneixia pels seus experiments amb Robert Fripp i per l'invent d'una estètica musical que, passats els anys va tindre un èxit insospitat per a una tendència d'avantguarda: l'ambient. Molts músics i bandes pop i rock han recorregut a Eno perquè els fera els seus cèlebres treatments, com ara els U2 de The Joshua Tree. En aquella època, anterior a l'era digital, Eno feia servir dues cintes magnètiques amb cadascuna de les quals feia un bucle –que consistia en agafar unes tissores i tallar la cinta per on pensava que devia anar el principi o final de la frase musical, i enganxar-la, crec recordar, però no em feu massa cas, amb acetona. Cada bucle i, per tant, cada frase, tenien una llargària diferent de manera que anaven encreuant-se, acostant-se o allunyant-se, i creant uns interessants efectes sonors de desfasament (phasing). Ara és molt senzill de fer amb els seqüenciadors, però aleshores era una tasca intuïtiva, de prova i error, que produïa unes delicioses i impredictibles troballes. Crec que va ser Eno també qui va introduir la màquina amb el nom més patafísic: l'excitador aural, audible en els cors d'Air, un dels temes de Fear of music. Vos recomane vivament aquesta versió de l'I zimbra, amb Adrian Belew, entre d'altres.
Ara, Eno i Byrne s'han reunit de nou per a fer un disc junts: Everything that happens will happen today, i l'han penjat a internet perquè tothom puga compartir-lo i, fins i tot, descarregar-se un MP3.

divendres, 27 de febrer del 2009

Peixos



…des del 27 de febrer de 1961, sense reeixir-me massa a respirar aquest aire enrarit que teniu a la superfície.

My tongue, every atom of my blood, form'd from this soil,
this air,
Born here of parents born here from parents the same, and
their parents the same,
I, now fourty-eight years old in perfect health begin,
Hoping to cease not till death.

dijous, 26 de febrer del 2009

Carmelina, carmesina


Haver vist el món des dels teus ulls encuriosits, dona entre tants homes. Heroïna d'una guerra, despentinat instint. El món des de la teua mirada discreta, mans que inventaven somnis. Dona rebel, un rostre en blanc i negre, el teu silenci.

La sang se'm clivella

Voldria viure
entre la mar i una badia
algunes nits així,
amb gust de menta;
quan l'enyor de tanta cosa
em despentina l'instint,
i em prem la carn, i me la deixa
olorosa de tu.
Mira com llance
inútilment els somnis.
Mira també,
escampades pel llit,
les filagarses d'aquells moments perduts...
No sé si ploraré demà,
perquè la pena
és massa fonda avui
per a arrencar-la
estella a estella.
Però tot està a punt:
l'artèria, oberta;
les mans, enceses; el cos,
tens i expectant...
i tot és a tant a punt,
que la sang se'm clivella!

(Carmelina Sánchez-Cutillas. Llibre d'amic e amada. Ed. Torres, 1980)

dimarts, 24 de febrer del 2009

Qu'est-ce que c'est?


Arribe a casa, després d'una dura jornada de treball i revise les notícies del dia. Com deia la trinca, qu'est-ce que c'est, ce merder? Doncs això. Quin merder! Trac foc pels queixals! Ni la secta del Gran Drac en fa de tan grosses.
Diuen que ho anuncia per sorpresa. Senyor Font de Mora (com deu sonar el seu nom en xinés, vosté que sap tant de llengües?), a hores d'ara ja no ens solplén les. Ja no cal ni que en parlem. Haurem de posar fil a l'agulla i passar directament a l'acció, amb plataformes o sense.

dissabte, 21 de febrer del 2009

Un cafè a Aquitània

Dimarts buscava a les prestatgeries de casa un llibret breu per poder llegir en els tres o quatre viatges en metro que tenia per davant a causa d'uns bolos al centre de València. I m'hi vaig trobar una delícia: el Discurs de l'Aquitània i altres refinades perversitats del Joan Perucho. Cent pàgines que apleguen una sèrie de textos gastronòmics, inclosos un escrit preciós sobre el cafè així com un brevíssim escrit on descobrirem que Anatole France afirmava que les Belles Arts "són cinc, a saber: Pintura, Escultura, Poesia, Música i Arquitectura, la branca principal de la qual és la pastisseria".

Ací teniu, mai millor dit, un bocí del seu viatge a Aquitània:

"Vaig emprendre el viatge a Aquitània suggestionat per les ressonàncies misterioses del seu nom. Tot jeu en el passat, i Aquitània és a les cròniques antigues com oculta per una boira que segueix el curs dels rius, i amb cérvols que els governadors romans de les Gàl·lies caçaven, més enllà de les estacades dels campaments de frontera, just un dia després de llegir exaltadament la Vida dels dotze Cèsars. [...] Aquitània es troba també en les guerres interminables amb els anglesos i, sobretot, en l'estampa romàntica d'un cavaller cavalcant a les landes al costat de l'orla de l'escuma. L'oceà és ara d'un gris de plom. El cavaller ens apar pensatiu i trist, refrenant de tant en tant el seu corser, amb la copa voleiant al vent."

Així que pugueu: empasseu-vos-el.

La crisi del crèdit: una excel·lent visualització

Un dels efectes positius de la crisi, si és que és possible dir això, és la quantitat de persones intel·ligents i formades que dediquen el seu talent i els mitjans al seu abast per a explicar i denunciar els mecanismes perversos que l'han provocada. D'entre les moltes que he vist, aquesta, de Jonathan Jarvis és de les més elaborades i visualment potents. És llarga, i en inglis pintinglis, però paga la pena i crec que s'entén prou bé.


The Crisis of Credit Visualized from Jonathan Jarvis on Vimeo.

divendres, 20 de febrer del 2009

Registre


La meua amiga més íntima estrena lloc a internet. La foneria Font Font ha creat un minisite dedicat a la DIN, amb qui passe més temps que amb ma filla. El lloc és menudet però els ha quedat molt endreçat i amb enllaços interessants, com ara l'entrevista amb Albert-Jan Pol publicada per Encore Magazine.

dijous, 19 de febrer del 2009

Exercici



Ella (en tercera persona) volia canviar de vida. Fer un tomb a l’ensopiment i enlairar-se al trapezi. N’estava tipa dels exercicis diaris a peu de pista. Uns jocs malabars sense cap dificultat acrobàtica que li permetien d’arribar a fi de mes, això sí, amb prou feines, però que de cap de les maneres no l’obligaven a desplegar la destresa de les seues ales. S’engelosia dels equilibris perillosos sobre la corda, al llom dels cavalls, i sobretot, al cel de la carpa, que els seus companys brodaven a cada funció.

Aquell capvespre (temps allunyat del present), acabat l’espectacle, va haver de fer el cor fort per emplenar el farcell amb els platerets xinesos, els pals i les pilotes que el temps havia anat descolorint. Havia resolt definitivament no veure el món des del banyó de les xanques que la lligaven a terra. Tenia un desig aeri.

Els somnis entre llençols la sostenien, volàtil, i la llençaven contra els núvols. Diluïda entre el vapor i la vanitat, va escoltar l’alarit sometent del rellotge despertador. La decisió ferma de canviar la seua vida començava a pesar; per primera vegada va emmudir aquell soroll estrident d’una manotada i continuà dormint fins que li vingué de gust llevar-se. Per pura dèria de portar la contrària al seu costum es va alçar de l’altra part del llit i ho va fer amb el peu que no estava avesat a fer aquell primer contacte matinal. Va prendre un bany, en compte de la dutxa ràpida i freda que cada dia la despertava. No va voler desdejunar-se café amb llet i torrades. Prengué un suc i cereals. Volia fer coses diferents i ho estava aconseguint.

La remullada calenta de la banyera no l’havia deixada desempallegar-se de tot l’abaltiment. El suc li havia deixat els llavis ensucrats i li va venir una set insuportable. Va engolir un bon glop d’aigua i de sobte deixà de sentir aquell desig d’aire. Tot plegat, deixà de sentir. Va fer el darrer badall.

S’havia ofegat en un got d’aigua. (Estranyesa)

dilluns, 16 de febrer del 2009

La poesia de Razef canvia de cara

Divendres es van presentar a la llibreria Railowsky les novetats de la col·lecció Razef de poesia que dirigeix Maria Josep Escrivà des d'edicions 96. Els volums 13 i 14 de la col·lecció, que estrena cara nova, pertanyen a Li Bai i a Pere Císcar respectivament.



Els poemes de Li Bai, l'home que, diuen, va morir ebri de lluna, han estat traduïts per l'Eduard Verger i en podeu llegir algun si voleu. Fou el mateix traductor qui va insistir en la idea que aquesta mena de poemes, senzills aparentment, requereixen una lectura pausada, quieta, potser íntima, per poder vuere-hi tant d'univers contingut, tanta bellesa. L'Eduard, que estudia xinés per fugir del neguit, o alguna cosa semblant, va gosar fer una lectura en xinés original (no sé pas de quina zona exactament, si del nord o del sud) que sonava d'allò més bé.
L'altre volum, A plec dispers, és una entremaliada proposta de Pere Císcar, l'home de Bellreguard que va nàixer l'endemà de morir Franco. Joganer amb les paraules, el poeta talla i enganxa allà on vol, troba la clau de volta dels mots i es deixa anar amb la forma, la fonètica, el ritme. El poema assoleix la gràcia quan, finalment, tot plegat té, també, sentit. La presentació va anar a càrrec de Joan Navarro. Llegiu què diu el Pere al seu aplec de versos:

LE TOMBEAU DE LINDA LOVELACE
Si darrere la tempesta
la muda del cel resta
amb tons ben cridaners
i un fum de perfumats
es beu el matiner
collidor de la valència
si amb joia manyfesta
el conill s'engul de grat
pardals sense anestèsia
per què no em salpes Stella
la cinquena extremeitat?
vinga va, berena-me-la!

Creix aquesta col·lecció amb propostes actuals, de dos en dos volums, un de traducció, l'altre no.

diumenge, 15 de febrer del 2009

René Char: hermètica transparència

Conec poc la poesia de René Char (1907-1988) i només a través de l'antologia bilingüe francès-castellà Común presencia que fou publicada per Alianza Editorial en 1986 i 2007 sobre la base del llibre que el mateix autor va composar en 1964 i augmentà i revisà en 1978. En Commune présence Char reorganitzà poemes procedents de tretze llibres atenent criteris vagament temàtics en seccions de títols nous aliens a l'ordre cronològic de producció i publicació. Ací es troba, doncs, el que el poeta considerà l'essencial de la seua creació poètica. Vinculat en els seus inicis amb el grup de Breton i Eluard, abadonà aviat la parròquia surrealista. Molt relacionat amb el món de la pintura, fou amic d'artistes com Picasso, Braque, Miró o Matisse. És molt coneguda també la seua correspondència amb Heidegger, que el tingué per un dels millors poetes del seu temps. La imatge que tenim de Char ens parla d'un poeta del camp, dels cicles de la natura i els espais oberts, practicant exquisit del poema en prosa i penseur de la naturalesa de l'art poètic, sobre el qual dóna motius d'inspiració inesgotables. Resistent actiu durant la Segona Guerra, l'acompanya una certa fama d'hermètic. Del seu poema “La bibliothèque est en feu” traduïm: “El poeta no reté allò que descobreix: una vegada transcrit, ho perd tot seguit. En això rau la seua novetat, el seu infinit i el seu perill”. Hermètic? Només que els poemes demanen infinites lectures, ja sabem. El poema que proposem al lector pertany a la secció Les frères de mémoire i fou publicat en el llibre Premières alluvions. M'ha captivat la senzillesa de la seua dicció i la disposició narrativa, que fan que l'impacte d'imatges certament contorbadores produesca un gran efecte en el lector. De la tête de mort a la pomme i d'ací al poème. Una transparència, hermètica si es vol, que deixa obert i recreable el misteri. L'escissió entre el poeta i el món, el pou fosc i pregon d'on naixen els poemes. Per exemple.

Je me voulais événement
Je me voulais événement. Je m'imaginais partition. J'étais gauche. La tête de mort qui, contre mon gré, remplaçait la pomme que je portais fréquemment à la bouche, n'étais aperçue que de moi. Je me mettais à l'écart pour mordre correctement la chose. Comme on ne déambule pas, comme on ne peut prétendre à l'amour avec un tel fruit aux dents, je me décidais, quand j'avais faim, à lui donner le nom de pomme. Je ne fus plus inquiété. Ce n'est que plus tard que l'objet de mon embarras m'apparut sous les traits ruisselants et tout aussi ambigus de poème.

Jo em volia esdeveniment
Jo em volia esdeveniment. M'imaginava partició. Era maldestre. El cap de mort que, contra la meua voluntat, reemplaçava la poma que portava sovint a la boca, només per mi era percebut. M'apartava per mossegar correctament la cosa. Com que hom no passeja, com que hom no pot aspirar a l'amor amb una fruita així entre les dents, jo optava, quan tenia gana, per donar-li el nom de poma. Ja no em van molestar més. No fou sinó més tard que l'objecte del meu tràngol se'm va aparèixer sota els traços regalimants i igualment ambigus de poema.

Nota Bene: Aquest escrit fou publicat per primera vegada a la revista Caràcters número 46.


Ací teniu una divertida fotografia del poeta en companyia de Picasso i titulada "Resistència en totes les formes", de 1965

Crisi? What crisi?

Mentre continua arribant Manel…
Podia ser la crisi la que que empeny el personal a fer llargues cues al carrer en busca d'un plat de calent… però no. És el convit que fan els clavaris de la festa del Santíssim Crist de Benifaraig, Horta Nord. Són olles d'arròs amb fesols i naps que, en aquesta contrada s'anomena arròs junt.

Olles d'arròs junt

J'aime bien toute sorte de mots

Un any després de l'art&co, missatgera de mots i d'imatges, heus ací una tria personal de l'allau d'obres que enguany, ja van per la 28ena edició, he vist als pavellons 6, 8 i 10 de la fira de Madrid. Obres de Tàpies, Plensa i Aguirregoikoa, entre d'altres.






En unes hores arriba el Manel. Jo en faig d'emissària-comissària (per això de l'exposició de fotos).

divendres, 13 de febrer del 2009

El Nabí, sencer

Lectura íntegra del Nabí, de Josep Carner, en la commemoració del 125é aniversari del seu naixement. En vídeo i en podcast.
L'he descobert via Carneriana, el bloc que l'hi dedica Jaume Subirana.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Zentrum für Europäische Wirtschaftsforschung


U
Ja està en impremta i a punt de distribuir-se l'Allioli extra per al 8 de març, Dia internacional de les dones treballadores. Són, a penes, huit pàgines però que portem preparant des d'abans de l'estiu passat: quasi un embaràs, que se sol dir. En aquests extres, com va ser el dels 25 anys de la LUEV, és on tinc més llibertat per experimentar amb la maquetació i la tipografia, i eixir-me'n, un poc, de la DIN i la relativa rutina de l'Allioli ordinari. Moltes de les fotos també són meues. Si voleu fer-hi una ulladeta, ací està, en primícia absoluta:



Dos
Un dels casos més obscens de profecia auto complida és el que ens ofereix l’anomenat índex de confiança en l’economia dels empresaris alemanys. Com ja deveu saber, és un dels indicadors que els gurus de la macroeconomia fan servir per als seus pronòstics i va, més o menys així: si la mitjana de l’empresariat alemany pensa que l’economia millorarà és que l’economia millorarà. Val també a l’inrevés, com en la llei de Murphy: si cau l’índex de confiança dels empresaris alemanys, malament.
D’ordir l’acudit s’encarrega el Zentrum für Europäische Wirtschaftsforschung, ZEW per als entesos, presidit per l’eminent Wolfgang Franz, com aquell doctor Franz de Copenhage, el dels invents del TBO, el mateix que fa poc més d’un any deia que la crisi era un problema dels Estats Units i que, si de cas, només afectaria a les exportacions alemanyes per la pèrdua de poder adquisitiu dels consumidors estatunidencs.
L’índex de confiança, que es tradueix a l’anglès amb el poètic nom de Indicator of Economic Sentiment, es confegeix en base a una enquesta sobre 350 experts financers als quals se’ls demana com anirà l’economia alemanya els propers sis mesos: actualment, com era d’esperar, es troba per sota de la seua mitjana històrica, tot i haver remuntat en els darrers mesos com a conseqüència dels plans contra la crisi del govern alemany.


Les mesures consisteixen, com no podia ésser d’altra manera, en reduir impostos i flexibilitzar les recidivants rigideses del mercat laboral: ja sabeu com es resisteixen a ser despatxades les persones currants.
Com que els sentiments que puguen tindre els treballadors i les treballadores no interessen a ningú, ni sembla que tinguen cap influència en el desenvolupament econòmic, no mereixen cap institució que elabore un índex, ni una enquesta, ni que s’hi pare atenció.
Res més allunyat de mi que posar en dubte les bondats del sistema econòmic capitalista: l’edat m’ha fet realista i sé que els amos no amollaran, per ara, les regnes del carro sobre el que se sustenta la convivència –o malvivència– planetària, l’organització social i, fins i tot, la intimitat del personal. Hi ha massa en joc, molts beneficis acumulats i posats a bon recer en calcetins amagats ves i busca on. Són molts anys i molt de talent invertits en elaborar un sofisticat discurs que deslexicalitza mots com cobdícia, usura, abús, furt, i els substitueix per valors més digeribles per la cristiandat, com ara lliure iniciativa, creació d’ocupació, modernitat, progrés. Moltes les tanques alçades per protegir als millors de la visió de la misèria i la injustícia que exigeix la manera com entenen ells i elles que han de viure.
Conec persones que es passen els matins recorrent bancs que els avancen, durant una setmana, el sou de les persones assalariades en les seues empreses, mentre cobren els treballs que ja han fet. Sé que hi ha gent que malgrat no obtindre el benefici dels últims anys, aguantarà perquè li agrada la feina que fa i per responsabilitat social. Però en conec també, de deprimides, perquè enguany no podran canviar de cotxe, amb la conseqüent pèrdua d’estatus en el seu cercle social. Potser una reducció de plantilla alleugeriria la seua situació. O despatxar a dos que cobren mil euros i contractar-ne un que cobre huit cents i faça la mateixa feina.

Tres
Una petita troballa: el web Collaterages.
No sé qui ho fa, però m'encanten els collages, patafísics i humorístics quasi sempre:



Altres vegades més poètics i torbadors:




Quatre
Un dels meus darrers entusiasmes musicals: el Princess de Gang Gang Dance i el grime de Tinchy Stryder.


Encara no està a l'Spotify, però no pot tardar.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Ser accessible vol dir ser generós

Passejàvem per davant del Mercat Central de València mentre a l'OCCC la Laura Borràs xarrava sobre la Literatura i la Pedagogia en un món virtual: “Llegir en l'era digital”. El V Encontre Carles Salvador obria una finestra a la blogosfera i proposava una reflexió sobre l'articulació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació a l'aula. Es tractava de compartir experiències i d'encetar, potser, noves vies de coordinació. Nosaltres, però, havíem d'aprofitar l'avinentesa per fer una reunió express i així refrescar memòria, reconduir temes i veure què. Feia temps que no ens trobàvem, que no ens torbàvem. Calia que la nostra paraula tornara a fluir en directe i en assemblea sabàtica. En pocs minuts havíem de presentar-nos com a blocaires i explicar per què fem el que fem. Com que el més complicat era posar-nos d'acord en com aniria la cosa nostra i això ja s'entreveia pels ferros de les baranes dels antics magatzems El Siglo mentre ens féiem unes fotos per al facebook in blue, finalment hi vam entrar i vam enganxar la nostra baula a la cadena que tot just s'havia instaurat en aquella sala. Tots quatre, a l'espera del Manel que havia d'aparéixer a l'hora de l'àpat, vam dir-hi la “nostra” conscients que, mentrestant, nous blocs es creaven a la xarxa com polsim d'estrelles, milions d'internautes rimadors s'iniciaven en aquest món en constant expansió, amb vertigen, amb curiositat, amb desfici. En realitat, la nostra presència era una pinzellada de tonalitat diversa: l'interés educatiu amb què potser va nàixer ha anat canviant de fesomia i ara per ara, més creatiu que mai, caldria parlar més aviat de publicació virtual amb finalitats literàries. Ser accessibles, ser generosos i oferir aquelles propostes que ens vinculen a un pensament de caire humanista, literari, lliure i necessari en un món més aviat desvirtuat. Aquest és, ara per ara, el nostre projecte.
Ara bé, com que de directors de centres de secundària, de tipògrafs, de poetes, de pares i mares, de compositors, de mestres, d'amics, d'homes i de dones, de comunicadors, d'escriptors en fi, ja actuem cada dia, em preguntava qui de tots, què de tot som? Quan som més o menys nosaltres? En quina paraula, en quina lletra ens veiem reflectits? En la a o la o? Què volem dir i a qui ho volem dir quan publiquem a LPN?
Com que l'Isidre Crespo, mestre de cerimònies, l'home del barret, engrescador i disciplinat, volia que tothom hi diguera la “seua”, el temps volava com les paraules nostres. Vam fer un reset i vam visitar minuts abans de dinar la llibreria Carácteres, un lloc de llibres ben net i polit. Una llibreria com un vaixell, de fusta cruixent i noble. Hi vaig trobar la poesia completa d'Ingeborg Bachman i vaig fer gasto.



El dinar va transcórrer amablement, entre plats i gots ben presentats i un merlot-ull de llebre que féu les delícies dels bloquejats com nosaltres. Amb gust de xocolate i un fred de cal déu, vam reiniciar el camí cap a casa, vam posar en marxa la maquineta i vam escriure aquest post. Aquesta és la nostra notícia d'avui.

dijous, 5 de febrer del 2009

Crazy

Dissabte passat ens vam posar una pel·lícula a casa, tot aprofitant l'absència de la meitat de la nostra descendència i la calma que se'n deriva. El film, Crazy, narra els primers trenta anys de vida d'en Zac i com prova de compaginar el descobriment de la seua pròpia identitat amb la relació amb son pare, que oscil·la entre l'estima intensa i la decepció mútua.

El que m'abellia contar-vos no era tant una anàlisi de la pel·lícula, sinó una anàlisi, torbadora, de la meua mirada.

El cas és que jo no seguia en Zac, protagonista absolut, sinó son pare, amb qui no compartia gairebé res. Però aquest gairebé res va resultar definitiu per redirigir la meua mirada: tots dos érem pares.

Em faig gran, jo.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Un tast rossellonés

Em trobe absorbida pel món, al bell mig d’un embut que va engolint-me amb una força incontrolada. Faig giravoltes i tombarelles en cercles concèntrics abans de deixar-me embocar del tot. Lectures, viatges, reunions, cursets, conferències, quefers, quenofers, família, projectes... torcar la pols, aprofitar les rebaixes, feines més mundanals que no posen aturador a la força centrípeta que m’empeny al tràngol.

No importa massa la sinuositat del gir en què em veig embolicada, sempre m’acompanya una veu interior, pregona, que va dictant-me les paraules que donen veu a la meua vida. Moltes vegades voldria aturar-me per escriure-les, arribat el moment però, se’m moren ofegades sense cap esperança d’arribar a nàixer. Són avortaments diaris, a cremadent, de paraules, d’idees.

Enmig d’aquest desgavell trobe temps per a la lectura. Ara, passades les vacances nadalenques i el gener auster de butxaques escurades i panxes penitents pels abusos golafres. Ara, amb una ressaca d’excessos, tot esperant tancar aquest parèntesi abúlic d’un mes llarg i costerut, per tal d’obrir-nos una altra vegada a la festa, al tiberi, a la màscara i la disbauxa, em deture a fer un tast.

He començat l’àpat a Prats de Molló, al Vallespir, amb El dia de l’ós. I mentre arriba l’ós de les muntanyes, diumenge de Carnestoltes i apaivaga el seu apetit primaveral i sexual, acabat l’hivern, he gaudit d’una de les millors lectures, entre l’imaginari i la reivindicació. Gent que allotja militars, la submissió, la renúncia a la pròpia identitat. Judicis i prejudicis socials. La dona, Bernadette. La llengua, el català. La castració. Una magnífica metàfora entre olor de pa calent i croissants amb mantega.

Aquest aperitiu, petit i saborós m’ha fet gana i he continuat amb una altra novel•la del mateix autor, Joan-Lluís Lluís. L’aigua bruta cau sobre una ciutat en descomposició. Mentre vaig llegint també plou rere els meus vidres. Aiguafang. Un assassí, un esclau i una captaire recorren una Barcelona futurista i angoixant. Botxins, víctimes i testimonis de crims i solituds. Situacions límit sota un fenomen meteorològic que embolcalla la moralitat. O la amoralitat.

He posat la guinda al pastís. O la Cirera. L’Oskar fa xisclar. Aquest fruit, roig i dolç, l’hem de tastar, xuclar, llepar, rosegar, assaborir...jugar al joc de les rimes, cantar cançons, panteixar. Sexe.

Aquest menú d’autor, de plats petits, cuinats amb senzillesa i amanits amb un llenguatge acurat, m’ha ajudat a minvar el vertigen a què estic malacostumant-me.


dilluns, 2 de febrer del 2009

Pica'm

Mentre arriba Olga, feu una ullada al Pica'm