dimarts, 3 de febrer de 2009

Un tast rossellonés

Em trobe absorbida pel món, al bell mig d’un embut que va engolint-me amb una força incontrolada. Faig giravoltes i tombarelles en cercles concèntrics abans de deixar-me embocar del tot. Lectures, viatges, reunions, cursets, conferències, quefers, quenofers, família, projectes... torcar la pols, aprofitar les rebaixes, feines més mundanals que no posen aturador a la força centrípeta que m’empeny al tràngol.

No importa massa la sinuositat del gir en què em veig embolicada, sempre m’acompanya una veu interior, pregona, que va dictant-me les paraules que donen veu a la meua vida. Moltes vegades voldria aturar-me per escriure-les, arribat el moment però, se’m moren ofegades sense cap esperança d’arribar a nàixer. Són avortaments diaris, a cremadent, de paraules, d’idees.

Enmig d’aquest desgavell trobe temps per a la lectura. Ara, passades les vacances nadalenques i el gener auster de butxaques escurades i panxes penitents pels abusos golafres. Ara, amb una ressaca d’excessos, tot esperant tancar aquest parèntesi abúlic d’un mes llarg i costerut, per tal d’obrir-nos una altra vegada a la festa, al tiberi, a la màscara i la disbauxa, em deture a fer un tast.

He començat l’àpat a Prats de Molló, al Vallespir, amb El dia de l’ós. I mentre arriba l’ós de les muntanyes, diumenge de Carnestoltes i apaivaga el seu apetit primaveral i sexual, acabat l’hivern, he gaudit d’una de les millors lectures, entre l’imaginari i la reivindicació. Gent que allotja militars, la submissió, la renúncia a la pròpia identitat. Judicis i prejudicis socials. La dona, Bernadette. La llengua, el català. La castració. Una magnífica metàfora entre olor de pa calent i croissants amb mantega.

Aquest aperitiu, petit i saborós m’ha fet gana i he continuat amb una altra novel•la del mateix autor, Joan-Lluís Lluís. L’aigua bruta cau sobre una ciutat en descomposició. Mentre vaig llegint també plou rere els meus vidres. Aiguafang. Un assassí, un esclau i una captaire recorren una Barcelona futurista i angoixant. Botxins, víctimes i testimonis de crims i solituds. Situacions límit sota un fenomen meteorològic que embolcalla la moralitat. O la amoralitat.

He posat la guinda al pastís. O la Cirera. L’Oskar fa xisclar. Aquest fruit, roig i dolç, l’hem de tastar, xuclar, llepar, rosegar, assaborir...jugar al joc de les rimes, cantar cançons, panteixar. Sexe.

Aquest menú d’autor, de plats petits, cuinats amb senzillesa i amanits amb un llenguatge acurat, m’ha ajudat a minvar el vertigen a què estic malacostumant-me.


4 comentaris :

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Olga, hi ha una ressenya sobre una de les novel·les, Aiguafang, que ens dones a tastar al darrer númerode Caràcters, el 46.
Com sempre les teues paraules ens obrin la gana de clavar-hi cullerada. Si no fos que, també nosaltres, vivim massa atrafegats, continuem sent massa ciutadans… del tràngol.
Gràcies pels itineraris que ens trames i que no decaiga.

Manel

Olga ha dit...

Manel, jo llegiria totes tres en l'ordre que us les he servides a taula.
El dia de l’ós és una reflexió sobre l’ocupació francesa de la Catalunya nord, i de com la submissió dels ciutadans impossibilita l’alliberament. És una crítica també a la repressió social i sexual des de la pell d’una noia marginada injustament per les autoritats del seu poble: l’alcalde, el jutge, el mestre, el pare. Té ben guanyat el premi Crexells (com la meua estimada Aloma). La recomane perquè tot i ser molt curta encara t’ho sembla més de tant que t’agrada i és per això que vaig començar Aiguafang. Aquesta és més simbòlica i abstracta però també m’agrada perquè crítica, en el seu estil depurat i metafòric, les opressions, l’alienació, la manca de llibertat. La darrera, Cirera, una novel•la eròtica, és un plaer de llegir.
Són totes tres molt bones. Possiblement em quedaria amb la primera, potser també perquè per a mi va ser el descobriment de l’autor. Ara vaig a encarregar a la llibreria que em porten Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. És que quan alguna cosa m’agrada no pare. Ja em coneixeu.
Gràcies pel teu comentari.

edgar ha dit...

Olga?? no sé si ets la olga que jo crec o més aviat voldria dir l'Olga de la qual vaig en busqueda i captura per tota la xarxa... desde que acabí el batxiller no he tornat a saber de una professora que em donava ànims, m'ajudaba, em deia que era bò fent allò que m'agradaba, escriure, i que sobrethot, va confiar en mi i em va tratar més com a un amic que com a un alumne.

Pot ser gent la odie per culpa dels estudis. No es mala professora, només que hi ha gent que es ase per naturaleça...

Es troben a faltar durant tota una vida professores així. No sé com possar-me ja en contacte... la vaig poder trobar un poc per una amiga. Carolina, una nena rubia de quart de la eso... però ja no sé com avançar...

Olga ha dit...

Edgar? El meu Edgar? Què t’ha passat? No m’ho puc creure! T’has deixat l’ortografia de banda! Si la teua prosa era impecable!

M’alegre molt d’haver-te retrobat. Ja saps on sóc físicament i virtual. Si no pots passar-te per la Vall, ho fas per aquest bloc. T’espere.

Et dec alguna sessió de l’Antònia Font.