Un tast rossellonés

Em trobe absorbida pel món, al bell mig d’un embut que va engolint-me amb una força incontrolada. Faig giravoltes i tombarelles en cercles concèntrics abans de deixar-me embocar del tot. Lectures, viatges, reunions, cursets, conferències, quefers, quenofers, família, projectes... torcar la pols, aprofitar les rebaixes, feines més mundanals que no posen aturador a la força centrípeta que m’empeny al tràngol.

No importa massa la sinuositat del gir en què em veig embolicada, sempre m’acompanya una veu interior, pregona, que va dictant-me les paraules que donen veu a la meua vida. Moltes vegades voldria aturar-me per escriure-les, arribat el moment però, se’m moren ofegades sense cap esperança d’arribar a nàixer. Són avortaments diaris, a cremadent, de paraules, d’idees.

Enmig d’aquest desgavell trobe temps per a la lectura. Ara, passades les vacances nadalenques i el gener auster de butxaques escurades i panxes penitents pels abusos golafres. Ara, amb una ressaca d’excessos, tot esperant tancar aquest parèntesi abúlic d’un mes llarg i costerut, per tal d’obrir-nos una altra vegada a la festa, al tiberi, a la màscara i la disbauxa, em deture a fer un tast.

He començat l’àpat a Prats de Molló, al Vallespir, amb El dia de l’ós. I mentre arriba l’ós de les muntanyes, diumenge de Carnestoltes i apaivaga el seu apetit primaveral i sexual, acabat l’hivern, he gaudit d’una de les millors lectures, entre l’imaginari i la reivindicació. Gent que allotja militars, la submissió, la renúncia a la pròpia identitat. Judicis i prejudicis socials. La dona, Bernadette. La llengua, el català. La castració. Una magnífica metàfora entre olor de pa calent i croissants amb mantega.

Aquest aperitiu, petit i saborós m’ha fet gana i he continuat amb una altra novel•la del mateix autor, Joan-Lluís Lluís. L’aigua bruta cau sobre una ciutat en descomposició. Mentre vaig llegint també plou rere els meus vidres. Aiguafang. Un assassí, un esclau i una captaire recorren una Barcelona futurista i angoixant. Botxins, víctimes i testimonis de crims i solituds. Situacions límit sota un fenomen meteorològic que embolcalla la moralitat. O la amoralitat.

He posat la guinda al pastís. O la Cirera. L’Oskar fa xisclar. Aquest fruit, roig i dolç, l’hem de tastar, xuclar, llepar, rosegar, assaborir...jugar al joc de les rimes, cantar cançons, panteixar. Sexe.

Aquest menú d’autor, de plats petits, cuinats amb senzillesa i amanits amb un llenguatge acurat, m’ha ajudat a minvar el vertigen a què estic malacostumant-me.