dissabte, 28 de febrer de 2009

I Zimbra

I Oli
Altre Allioli a la cassola, aquest d'universitats, amb algunes reflexions sobre el procés de Bolonya i una dada preocupant: si en el pas de la primària a la secundària ja es produeix una pèrdua de places d'ensenyament en català, en el trànsit següent, a la universitat, l'estrangulació és brutal. Mireu el que passa a la UPV:



I Zimbra
Vaig conèixer els Talking Heads per un article de Ramón de España a l'Star, cap al 79, i devia ser per aquesta època de l'any, perquè aleshores només podia comprar-me discs en dates assenyalades. El disc era Fear of music, la versió espanyola del qual havia omès la textura metàl·lica de la portada original –me'n vaig assabentar molts anys desprès– i l'havia imprès en un massís negre. Les deu primeres vegades que el vaig sentir no entenia res. Per més atenció que hi parara, era incapaç de discernir un ordre ni reconèixer una estructura en aquella fila de sons de misteriosa i inquietant textura. La carrera posterior dels Talking Heads els va dur al mainstream, uns anys després, i en van fer una pel·lícula molt divertida amb Jonathan Demme. El responsable del so tan innovador va ser Brian Eno, que coneixia pels seus experiments amb Robert Fripp i per l'invent d'una estètica musical que, passats els anys va tindre un èxit insospitat per a una tendència d'avantguarda: l'ambient. Molts músics i bandes pop i rock han recorregut a Eno perquè els fera els seus cèlebres treatments, com ara els U2 de The Joshua Tree. En aquella època, anterior a l'era digital, Eno feia servir dues cintes magnètiques amb cadascuna de les quals feia un bucle –que consistia en agafar unes tissores i tallar la cinta per on pensava que devia anar el principi o final de la frase musical, i enganxar-la, crec recordar, però no em feu massa cas, amb acetona. Cada bucle i, per tant, cada frase, tenien una llargària diferent de manera que anaven encreuant-se, acostant-se o allunyant-se, i creant uns interessants efectes sonors de desfasament (phasing). Ara és molt senzill de fer amb els seqüenciadors, però aleshores era una tasca intuïtiva, de prova i error, que produïa unes delicioses i impredictibles troballes. Crec que va ser Eno també qui va introduir la màquina amb el nom més patafísic: l'excitador aural, audible en els cors d'Air, un dels temes de Fear of music. Vos recomane vivament aquesta versió de l'I zimbra, amb Adrian Belew, entre d'altres.
Ara, Eno i Byrne s'han reunit de nou per a fer un disc junts: Everything that happens will happen today, i l'han penjat a internet perquè tothom puga compartir-lo i, fins i tot, descarregar-se un MP3.