dilluns, 2 de març de 2009

El ventre del poeta

Ha pintat estrelles a la natja del vent
amb aquell deix de versos que li dicta el viure
alè de prímula encimbellada,
rodamón de l'aire.
Assaona el tacte aquest ventre dúctil,
caramel de milers de llengües verticals
a pocs centímetres de l'abisme circula
una mirada que encercla el meu destí
que no sé dir ni tocar perquè ha estat pedra
del riu més salvatge, atrinxerat als meus porus,
saturnal domini d'una vida.
Sons del capvespre ens arriben ara
vestits de dissabte plujós,
masturbacions que són núvols al ventre
de pas obert per la finestra del poeta
que mira i no mira si no sent
un esplèndid orgasme, mil o cent,
quan atura la cintura d'innocent
penyal vora la mar, incandescent.
El ventre del poeta no s'atura
travessa veloç les matinades
cap a noves escomeses, peus desvetllats
devora les pàgines de l'alba
mentre en silenci sua els llençols
i un murmuri humit tanca la porta.
Sospira cansat el dia, s'esfulla
el ventre i s'obre el cor, s'adelera el deliri
de noves albes per iniciar camins
a la vora d'un miratge,
aquest cel plomís que ens deixa
endevinar nous dies de llum.
El teu ventre, poeta d'hiverns i de records,
somni fidel com el temps d'ecos insomnes,
esdevé vol de papallona blanca
a recer del sol que crema himnes i banderes.
Una sola petjada a la meua platja cerques
més horitzons lluny de ciutat
on hi ha cançons que expliquen més albes
i el fum evoca un deix d'amorosida flama.

3 comentaris :

Olga ha dit...

Uf, vaig dir jo.

Amadeu Sanz ha dit...

jo bufe també.

YBloom ha dit...

Què xulo!!