diumenge, 29 de març del 2009

Joan Cage

dissabte, 28 de març del 2009

Llepolia

De menuda no em feia gens el dolç, en canvi a mesura que passa el temps vaig tornant-me més i més llépola. Ahir vaig saber que Joan Miquel Oliver havia tret un nou disc. Amb el títol de Bombon mallorquin i tants mesos a dieta d’Antònia Font, avui ja me l’he comprat. Us podeu fer una idea de la meua golafreria, una i una altra vegada, i una altra després, porte tota la vesprada escoltant aquest disc amb gust de xocolata i crocanti gelat. Polo de llimona i final feliç.

dijous, 26 de març del 2009

Tot esperant la primavera

Porte un parell de dies amb ganes de denunciar un robatori: al meu poble ha desaparegut la primavera. Precisament vinc ara de la comissaria on he deixat constància dels fets. Me n’he tornat a casa amb els càrrecs fets però el funcionari, que ha pres nota de tot, m’ha assegurat que no podien fer gran cosa per resoldre el cas. Jo, molt civil, he mostrat el document que acredita el dia de la seua arribada cada any, el vint de març. Per si la cançó de Serrat era insuficient com a prova, he afegit unes fotografies del terme del meu poble on es veu clarament el cos del crim i les armes delictuoses: camps de tarongers arrencats, terra i més terra rogenca, tot el terme assolat, feixes d’argila i pols. Ni un arbre, ni una flor que s’espolse el pol•len. I al bell mig, unes caterpillar construction excavator.

Asseguda a la cadira de la sala, abans de donar testimoniatge, he repassat un per un els arguments de la meua declaració.

Porte uns quants dies esbalaïda, tot esperant la primavera. Com qui espera Ulisses acabada la guerra troiana, o qui espera Godot enmig d’un camí d’absència de tot. L’he esperada ben desperta amb ulls i braços oberts per si em pillava descuidada. He notat els símptomes, la pujada de temperatures, la llum solar més clara i duradora, fins i tot l’astènia que m’apega els llençols al cos nit i dia... Tinc, com Estellés, a punt totes les coses però ella no acaba d’arribar.

He aterrat per solars erms d’horts abandonats afectats per programes d’actuacions integrades (PAI). Baldament he buscat pels marges on entre les pedres no es deixaven veure les malves ni els boixacs ataronjats, no hi ha rastre de vegetació. No hi ha cama-roges, ni verdolagues. Tampoc no hi ha olivardes que atreguen les papallones, ni roselles que anuncien l’arribada. No hi ha notícies dels lletsons, ni dels agrets. Només una terra seca i clivellada.

La vesprada s’ha fet llarga i el funcionari de policia m’ha deixat un diari de dimarts passat. Ni mai que ho hagués fet! Abstreta de rastellar horts i pentecostes granades, m’he detingut en una notícia que m’ha corsecat: la nau del Greenspace a València tanca. Un altre espai verd fagocitat pels programes d’actuacions integrades (PAI-PAI).

Demà divendres ens acomiadarem d’un dels pocs llocs on podíem gaudir de música i cultura en directe. Una nau de futur sense despús-demà. Només una taca en quatre anys, el Cabanyaloween censurat. I moltes, moltes nits de marxa. I una, la millor, cosint i cantant.



He escrit la denúncia amb bolígraf verd, per si de cas.

diumenge, 22 de març del 2009

Poemes i cançons a Barcelona



Com a bons valencians, tan bon punt van començar a esclatar els primers trons fallers, i aprofitant el parèntesi escolar, ens vam escolar discretament cap a Alcoi, primer, i Barcelona per acabar-ho de rematar. (No dic que els altres no siguen bons valencians; dic que també nosaltres ho som, que cony, si bé d'una manera radicalment distinta i sovint incompatible.) A la ciutat dels ponts teníem la cerimònia anual dels nostres Premis. I a Barcelona, on per primera vegada en molts anys ens allotjàvem en un cèntric hotelet, l'excusa (si és que mai calen excuses per visitar-la) excitant d'un recital a quatre mans, les del cantant Hugo Mas i les d'un servidor, al restaurant L'Horiginal, establiment que allotja les activitats de L'O.R.I.N.A.L (no se m'espanten, o sí: Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries, comandat pel ventríloc, músic i agitador poètic Josep Pedrals). La vespra de Sant Josep, doncs, vam enfilar el carrer Ferlandina, davant del MACBA, que teníem molt a prop de l'hotel de la Plaça Universitat. Vam exposar a Hugo el pla d'acció, incerta pel format poemes-cançó que havíem triat i per la novetat del local on s'havia de perpetrar, i un colp fixat i després d'unes proves de so, ens vam entaforar al bar L'Almirall, un clàssic de la Barcelona de caoba situat enfront d'una llibreria anarquista anomenada Rosa de Foc –o a l'inrevés. (Espere que no ens perdrem amb tants punts de referència. L'avidesa pel detall de l'homo viator és incontenible, com un plànol vivent i sense nord.) En aquella barra tan nàutica vam fer algunes ablucions amb rom Cacique que ens ajudarien a aclarir la gola i a armar-nos amb l'indispensable esperit o rosa de foc. De primer, i mentre esperàvem l'ordre del comandant Pedrals, ens trobem amb la sorpresa d'altres valencians fent fugina, la Rosa Escrivà, la Mercè Sarrió i el neobarceloní i poeta Albert Garcia. Començ dubitatiu amb uns poemes que ja tenen, déu meu, més de trenta anys, però que he decidit mostrar perquè el respectable es faça una idea aproximada de la meua trajectòria, i amb l'encara maldestre joc de posar-se i llevar-se ulleres. Sort que la veu i la guitarra de n'Hug escalfen una mica l'ambient amb un parell de temes. Reprenc la recitació, ara pels camins dels dos darrers llibres, on em sent més lleuger, si bé una mica desbocat en els comentaris que instintivament enginye per rebaixar la tensió i provocar el distanciament. Acabada de recitar la “Cançó de l'alba”, s'arranca Hugo amb el tema homònim, amb el qual aconsegueix un equilibri emocional perfecte per enfilar l'últim tram, el dels quatre poemes de Lletra per a un àlbum amb què acabe la meua intervenció. El meu col·lega fa, per cloure la vetlada, el “Daltabaix d'una sextina” i una versió respectuosa i personal d'”El meu poble Alcoi” ovidià. La dosi d'alcoianisme no ens ha semblat en principi excessiva, tot i que l'absència de tertúlia posterior podria indicar dues coses: que ens n'hem passat una mica amb el rellotge i/o que hem descarregat massa voltatge poètic. Gràcies al bon quefer de Ferran, l'amfitrió de Balaguer, en un tres i no res està parada la taula per sopar amb Cristina, Begonya, l'amo del local i en Pedrals, aplec que a les postres s'eixampla amb la presència dels ja esmentats Rosa i Albert, de dos amics del cantant i amb la visita (la nit, com veieu, va anar de sorpresa en sorpresa) del Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles i el Ramon Guillem, acabats d'arribar d'una reunió de l'AELC al carrer de La Canuda. S'han fet ja les xicotetes i decidim estirar una mica la nit a l'Almirall, poc, que Barcelona és molt feinera i va tancant les portes dels seus bars més de pressa que no caminen les nostres cames. I de la resta de successos i succeïts de la setmana antifallera a Barcelona ja us en donaré, potser, notícia un altre dia. Dels de l'Horiginal, ací en resten penjades dues fotos de Begonya com a testimoniatge:

dissabte, 21 de març del 2009

PePenitent



Cavallers de l’Ordre contra la Insídia i de mà en pit, és arribada l’hora de reflexionar i, contra natura de la llum solar que allargassa el dia, de cloure’s en l’oració. Haureu de desempolsegar les vostres vestes, vestir els balcons amb llençols morats, encendre les atxes i resar.
Haureu de fer PePenitència pels vostres pecats i, a contracor, fer donació d’armilles blanques, pantalons i jaquetes austríaques, esportives, barbours, jaquetes fantasia i cinturons de pell, esmòquings orangemarkets, conjunts ideals foreveryoungs, metres i metres de baptista suïssa, de tela per entapissar. Cal tapar tots els forats.
Resareu en anglés o en xinés, tant us fa. Jo, de la Congregació selenita estant, no ho faré per vosaltres

PePecrucis


Sufocades les flames falleres i agranades les cendres, comença a escoltar-se el soroll de les baquetes contra els tambors. Ahir, al districte marítim de València, una banda de percussió anunciava la proximitat de la setmana santa marinera. Al meu poble, cada dia i cada nit durant tot l’any, ens ho recorda una banda de cornetes i tambors que, amb marxes marcials, va martellejant les oïdes infidels.

Entre festa i festa, recorde la romeria accidentada de fa uns dies i recorde el balcó capicasalí on no pogué accedir la premsa. I pense en la setmana santa penitent. I pense en el via crucis, que amb totes les catorze estacions espera el nostre honorablementrenosacabededemostrarelcontrari president de la Generalitat.

divendres, 20 de març del 2009

Canyes i fang



El fang del fons del llac i els canyars per on rellisquen les anguiles van ambientar i van donar títol a una de les novel•les més conegudes d’un escriptor de la literatura espanyola nascut a València.

Aquest mateix fanguissar ha estat el solatge on el nostre honorablementrenosacabededemostrarelcontrari president de la Generalitat ha anat arrossegant-se. Diumenge passat, aferrat a la canya i amb els peus encara plens de tarquim, es deixà veure a la romeria de Castelló. Tot i que anava arrecerat per un seguici de fartets i samarucs, no va poder aturar els crits d’alguns romers que, indignats, també volien tenir com ell un sastre amb nom de torero.


Qui té anguila per la cua
i fe cega en el pepé,
bé pot dir que res no té

dijous, 19 de març del 2009

De finestres i balcons (II)


Que m’agrada mirar els balcons no és cap novetat. Ja us havia comentat la meua dèria un altre dia. Ara bé, n'hi ha alguns que són difícils de mirar i que, any rere any s’omplen de gom a gom amb gent de molt de pes i de molta sospita.

Hi ha balcons on s’estén la roba neta, i on ,després d’ensabonada, s’asseca al sol. Hi ha d’altres però, on la bugada és tan gran i els draps són tan bruts que per més perborat que continga el detergent mai se n’allibera de les taques. Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen! I sense picador!

Cada any per sant Josep la mateixa roba estesa, això sí, més descolorida i estovada: un president del PartitPopular a qui li agrada visitar València perquè recorda quan hi va fer el servei militar, un honorablementrenosacabededemostrarelcontrari president de la Generalitat, una amfitriona, folklòrica i eufòrica, de veu rogallosa. I moltes taques que amagar.

Llàtima que el sant haja de suportar l’homofonia del seu hipocorístic amb el nom d’un partit corrupte. Llàstima que els capicasalins no puguen estendre roba neta al balcó del seu ajuntament. Llàstima que jo no hi puga mirar.

dilluns, 16 de març del 2009

La volta al món


Feu una ullada a aquest altre gràfic interactiu de Good magazine: una selecció dels viatges i questes històriques, literàries, imaginàries que els humans s'han agosat mai a mamprendre. Hi falten alguns i, potser, cadascú en podríem suggerir algun altre. Però la selecció, un poc esbiaixada cap al bagatge simbòlic de l'àmbit anglosaxó, paga la pena una estoneta. Punxeu ací.

Interessos creats

Un vídeo que m'ha encatat de la revista Good. Es tracta d'una d'aquelles animacions on es visualitza, amb un humor àcid, el significat de xifres la magnitud de les quals, molt sovint, se'ns escapa si no ens donen un criteri per a interpretar-les.



Descobert via Paper Papers, un bloc molt recomanable, per altra banda.

Quatre mil·lilitres de Necopen

Avui, Úrsula ha pres el seu primer antibiòtic farmacèutic, comme il faut. Una dosi de 4 ml. de Necopen 100mg/5ml.
Fins ara ens havíem resistit els pares i Amparo, la pediatra, a administrar-li més química de la que fos estrictament necessària. I ho havíem pagat amb algunes nits de vetlla i ansietat. Tanmateix, avui hem trencat amb el tabú de la puresa farmacològica. En condicions normals, amb una setmana escolar per davant i trenta-nou de calentura, s'hagués quedat a casa a base d'homeopatia, sucs, pròpolis o citrobiòtic. Tanmateix, demà marxem a Almeria, un inmenso coral es tu hermooooosa bahía, així que, per tal d'accelerar la sanació de l'angina i, amb el consentiment de la pediatra, li ha caigut el seu primer antibiòtic, just abans de la primera comunió i poc després del dinové amor. Ens havíem pogut sostraure a l'ansietat del rendiment escolar, però no ens hem pogut estalviar l'ansietat de l'expectativa del descans i el solellet, lluny de les Falles.



Salut.

Comunidad

Fems

diumenge, 15 de març del 2009

a Alcoi, poesia i cançó


Albert Garcia i Hernández, poeta guanyador amb el llibre Magatzem de perfils.


Eugeni Reig, autor del llibre El valencià en perill d'extinció.



Àngels Jordà i Vicent Romans, de la Coordinadora Alcoià i Comtat pel valencià.


Eva Dénia trio, provant veu i instruments abans de l'actuació.

Terra de migjorn, vespres de primavera. Celebrem el XXVIè premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez i el XVè premi Joan Valls i Jordà per l'ús i promoció del català. Al centre cultural Ovidi Montllor, un centenar de persones escoltem les lletres de Brassens en la veu d'Eva Dénia. Un any més, la paraula resisteix els embats del temps.

dimecres, 11 de març del 2009

Argelès/Bram

El meu avi odiava els feixistes i els francesos. Als segons mai no els perdonà que, tan bon punt havien creuat la frontera, els reberen tancant-los en camps de concentració. El meu avi recordava la seua estada a la platja. I el fet d'eixugar-se, al febrer, amb llençols mullats.

Tot el que està relacionat amb els camps d'Argelès o Bram em resulta dolorós i intrigant. Talment com la novel·la d'Agustí Bartra El crist de 200.000 braços que vaig llegir fa un parell d'anys i que, des d'ací, us recomane.

Fa unes setmanes llegia al Público sobre l'edició dels diaris que Agustí Centelles va escriure als mateixos camps. Acompanyava la notícia una foto d'uns presoners republicans tot fent exercici. Mirava les cares i hi veia el meu avi.

dimarts, 10 de març del 2009

Ni rastre de núvols

Al Villar, allà on treballe, encara es pot sentir el ban pels altaveus de l'ajuntament quan han de comunicar alguna cosa d'interés general per a la població. Segons el tema, una cançó diferent. Avui sonava el Titi i la veu de Ximo el corbellica, l'agutzil, anunciava notícies sobre la falla de la coordinadora de persones discapacitades. A mi, que arribava al curro, la veu del Titi (vés quin nom!) m'insinuava que, un any més, les falles folles arribaven amb el vent de març. Hores més tard, ja a València, aquesta ciutat de llum i avingudes engalanades d'una ànsia d'abundància, d'una fal·lera fallera, d'una dèria i una histèria, he agafat el 6 que m'ha dut a casa des de l'avinguda de la Constitució. A la pantalla de l'autobús, una mena de tele que va oferint imatges i novetats de tota mena, apareix la previsió de l'oratge per a demà: ni rastre de núvols. Ni rastre. Doncs això. No m'aguardeu que, com els núvols, jo tampoc hi seré.

diumenge, 8 de març del 2009

No vull ésser milionària



Ahir vaig veure la pel•lícula més oscaritzada d’enguany. Tinc per costum no veure’n cap d’aquestes cintes que es presenten enjoiades de premis i, sobretot, cap d’aquelles que porten adossats els homenets novaiorquesos daurats d’espasa entre les mans. Ahir però, malgrat els guardons rebuts, em vaig decidir de veure-la perquè algú em va dir que amb el film Slumdog millionaire hom havia colat un gol ben gran al cinema ianqui, i jo, curiosa com sóc, és clar que no em volia perdre la repetició dels vuit gols a la moviola. Em va animar també el fet de tractar-se d'una pel•lícula britànica del director de Trainspotting, de la qual conserve un bon record.

En eixir de la sala de projecció comence a destrenar la història i a evocar les imatges i, de vegades, totes plegades, resten en mi eternalment. Aquest no és el cas. D’una banda entenc els premis atorgats: els americans encaixen la denúncia de sistemes corruptes i podrits quan es tracta de països exòtics i llunyans, i més si l’embolcall són tres nens d’ulls grans i somriure net. D’altra banda entenc també que l'argument és de gust acadèmic, tradicional i farcit de tòpics: amors predestinats, lluita per la supervivència. No m’emociona.

Sota les referències a Dumas, dos dels tres mosqueters, intenten obrir-se pas mentre juguen amb el bé i el mal. Lluny d'empatitzar amb el protagonista, ho faig amb el germà dolent. Al primer, bo i passiu, la sort, la planeta, li somriu. L’altre lluita, encara que en un combat equivocat.

Em declarava caïniana, tot oblidant el tercer mosqueter, la dona. Ara, però ja no em declare res. He llegit que aquesta setmana els nens actors estan deprimits en haver deixat d'aixafar la catifa roja del teatre Kodak i que la nena, de retorn a casa, no vol llevar-se la roba que portava a la cerimònia dels premis. Els milions s'esvaeixen. La felicitat també. Els guardons inflats esclaten en les cares d'aquelles criatures.

No tornaré a veure una pel•lícula oscaritzada ni encara que me la recomanen. I això inclou les d’Allen.

divendres, 6 de març del 2009

Llibres vells (i II)



Aquesta és la joieta de què us parlava el Manel.

dimecres, 4 de març del 2009

Llibres vells

No es pot dir que siga cap perdiguer dels llibres vells. Les meues visites a aquests temples de la memòria es poden comptar amb els dits (inclosos els dels peus) i han tingut lloc sobretot en els magnífics parèntesis d'oci que proporcionen alguns viatges i certes passejades pels carrers vells de les ciutats. Amb l'edat, però, reconec que furgar entre aquestes nobles andròmines se m'està convertint en passió. Si la carn vol carn, deu ser que la vellesa vol les coses velles, o que el del llibre és territori on envellir no és cap ignomínia, ans més aviat al contrari, com si només la pàtina del temps proporcionés veritable esplendor i vida als llibres. De fet, tots aquests supervivents del temps, joves plens de pols, d'estralls i fongs més o menys invisibles, tenen algun interès, el de la raresa, el de ser exemple de l'art de la impressió, el del simple testimoniatge històric o l'excel·lència literària, i a vegades tot plegat. Ni perdiguer ni bibliòfil –i per tant les despeses en aquest apartat se'm fan raonablement suportables–, les meues recerques paren atenció preferent en les edicions de poesia del passat segle, sobretot la impresa en els anys 40 i 50. I en els llibres de Joan Valls, que ja van sent molt rars de trobar. Si aquest cuquet dels llibres vells se m'ha despertat tan relativament tard és potser perquè he viscut sempre envoltat per ells i no m'ha calgut buscar-los a fora. La biblioteca del pare, encara no del tot apamada, continua sent una font de sorpreses en llibres –ai las!– cada colp més vells. Com a lector, em reconec selecte, asistemàtic, voraç i cul de mal seient, qualitats o vicis que no són imcompatibles. Rarament complete la lectura d'un autor, per molt que m'agrade, ni em centre en un sol gènere. Llevat de la poesia, que és aliment diari, tinc èpoques més sensibles a l'assaig i d'altres en què m'atrapa amb major força la narrativa. Optimista malgrat tot i confiat en la pròpia intuïció, no em deixe dominar mai per l'ansietat perquè estic convençut que són ells, els llibres, els qui al capdavall acaben trobant-te a tu, de manera que l'únic que has de fer és cultivar la teua disponibilitat. Per exemple entrant, de tant en tant, a llibreries de vell.
La cosa va començar fa uns vint-i-cinc anys. Hi havia la Fira del Llibre Antic instal·lada a l'Avinguda del Regne de València i en una de les barraques vaig trobar deu exemplars de la novel·la Jaque al amo amb què mon pare havia guanyat en 1963 un important premi per a metges escriptors i que havia estat publicada per l'editorial LYE de Barcelona. Amb mil pessetes me'ls vaig endur tots, més content que un gínjol.
D'ençà que visc a Russafa, la visita a la Fira del Llibre Antic que posen a la Gran Via, sovint entretenint les urgències del meu gos Panxampla, s'ha convertit en un ritual ple d'amenitats. Es veu que enguany, que he estat molt matiner, la bona sort ha volgut donar-me unes quantes alegries. El primer dia me'n vaig tornar a casa amb un exemplar de la primera edició del Llibre de meravelles de 1971, que feia molts anys que havia desaparegut de la meua biblioteca (i en bones mans estiga!), Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona, de Josep Maria Llompart, en la col·lecció Balanguera de 1974 i amb un ex-libris de l'amic Toni Mestre, i dos llibre meus, Erosions i Els dies contats, signats per l'autor a una amiga (com és lògic, la necessitat pot més que l'amor). De la segona visita provingué La catacumba, d'Emili Rodríguez-Bernabeu, de l'any 1974 i amb dedicatòria del poeta, i el tresor més inesperat: l'edició dels divuit poemes que conformaven Poemes sense títol, datats en 1975 (els meus primers o segons balbucejos poètics, als 17 anys) i que van ser premiats en un concurs convocat per la Diputació d'Alacant. Jo havia sabut de l'edició d'aquell llibre, que es complementa amb poemes de Francesc de Paula Seva i Sala, José Cantero Casado, Mª de los Ángeles Sevilla Mora i Blanca Andreu Fernández Albalat –just és consignar-ho ací, per bé que llevat del primer, que m'acompanya en l'antologia Migjorn de 1977, ho ignore tot dels altres–, però ni tan sols l'havia vist mai. Trobar-se, 31 anys més tard, amb un fantasma com aquest entre les mans no passa cada dia, però així són les llibreries de vell i les nostres històries amb els llibres. Aquell volumet, fet encara amb la gràcia de la linotípia i el format i la maquetació sòbria i elegant que llavors s'estilava, fou editat per l'Instituto de Estudios Alicantinos, precedent de l'actual Juan Gil-Albert, i porta un colofó més dens que la majoria de poemes: “Este libro se acabó de imprimir en los Talleres Tipográficos de Sucesor de Such, Serra y Cía., Avenida de Orihuela, 51, Alicante, en el mes de Agosto de 1978, al cuidado de la Sección de Publicaciones del Instituto de Estudios Alicantinos, integrada por Vicente Mojica Benito, el P. Francisco Espinosa, Juan Mateo Box, Gaspar Peral Baeza, Enrique Llobregat Conesa, Manuel Martínez Blasco, José A. Cía Martínez, Gregorio Hernández Rodríguez y Rafael Azuar Carmen”. Deo gratias, doncs, i fins a la propera.

dilluns, 2 de març del 2009

El ventre del poeta

Ha pintat estrelles a la natja del vent
amb aquell deix de versos que li dicta el viure
alè de prímula encimbellada,
rodamón de l'aire.
Assaona el tacte aquest ventre dúctil,
caramel de milers de llengües verticals
a pocs centímetres de l'abisme circula
una mirada que encercla el meu destí
que no sé dir ni tocar perquè ha estat pedra
del riu més salvatge, atrinxerat als meus porus,
saturnal domini d'una vida.
Sons del capvespre ens arriben ara
vestits de dissabte plujós,
masturbacions que són núvols al ventre
de pas obert per la finestra del poeta
que mira i no mira si no sent
un esplèndid orgasme, mil o cent,
quan atura la cintura d'innocent
penyal vora la mar, incandescent.
El ventre del poeta no s'atura
travessa veloç les matinades
cap a noves escomeses, peus desvetllats
devora les pàgines de l'alba
mentre en silenci sua els llençols
i un murmuri humit tanca la porta.
Sospira cansat el dia, s'esfulla
el ventre i s'obre el cor, s'adelera el deliri
de noves albes per iniciar camins
a la vora d'un miratge,
aquest cel plomís que ens deixa
endevinar nous dies de llum.
El teu ventre, poeta d'hiverns i de records,
somni fidel com el temps d'ecos insomnes,
esdevé vol de papallona blanca
a recer del sol que crema himnes i banderes.
Una sola petjada a la meua platja cerques
més horitzons lluny de ciutat
on hi ha cançons que expliquen més albes
i el fum evoca un deix d'amorosida flama.