diumenge, 29 de març de 2009

Joan Cage

7 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

O Carles Santos, per allò de la terra... M'encanta!
Quina etiqueta li posarem, al post? Música, fotografia, art?

Olga ha dit...

El Joan promet. Jo el veig fet un Michael Nyman i amb molt de futur.
Una interpretació musical amb fil narratiu: presentació, plantejament, nus, desenllaç a quatre mans i salutació final.
Aplaudiment del públic.
I el pare, extasiat.

La millor interpretació que he escoltat de La flauta màgica.

Príncep de les milotxes ha dit...

Si el Joan és el petit, amb ell em quede; del Carles Santos que vaja a pixar al riu que passa per Girona; amb tota seguretat que els núvols plouran i serà capaç de fer una Simfonia incolora aquàtica by Karles Çantos, per variar.
Bluf!! !! !! Quines pedres de molí s'ha d'empassar aquesta postmodernitat!

Begonya Mezquita ha dit...

Havia llegit John i no pas Joan i per això potser no captava el joc i proposava el de Vinaròs, en fi (crec que no n'hi ha per tant, milotxa!). No degueren deixar-me bé la vista amb l'operació, o potser la pluja intensa d'aquests dies ha entelat fins la pantalla del meu ordinador. Doncs això, Joan Cage, ara sí.
Per cert, Àlex, ja m'han dit que vau triomfar a Elx amb els versos i el tango del March!
Salut.

novesflors ha dit...

Quina preciositat!

Olga ha dit...

Milotxa està que se n'envola. Està visceral contra els mites i contra el món. Calma, príncep.

Príncep de les milotxes ha dit...

Jo sóc massa simple, no arribe ni a equació... amb l'aroma d'un lliri blau i La nit transfigurada- posem per cas de Schönberg- en tinc prou.
No m'agrada que em compliquen la vida, que em dirigisquen la mirada amb modes literàries, pictòriques o musicals...