diumenge, 29 de març del 2009

Joan Cage

Penjat per Àlex Andrés a les 19:39  

7 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

O Carles Santos, per allò de la terra... M'encanta!
Quina etiqueta li posarem, al post? Música, fotografia, art?

8:33 p. m.  
Olga Gargallo ha dit...

El Joan promet. Jo el veig fet un Michael Nyman i amb molt de futur.
Una interpretació musical amb fil narratiu: presentació, plantejament, nus, desenllaç a quatre mans i salutació final.
Aplaudiment del públic.
I el pare, extasiat.

La millor interpretació que he escoltat de La flauta màgica.

10:27 p. m.  
Príncep de les milotxes ha dit...

Si el Joan és el petit, amb ell em quede; del Carles Santos que vaja a pixar al riu que passa per Girona; amb tota seguretat que els núvols plouran i serà capaç de fer una Simfonia incolora aquàtica by Karles Çantos, per variar.
Bluf!! !! !! Quines pedres de molí s'ha d'empassar aquesta postmodernitat!

11:46 p. m.  
Begonya Mezquita ha dit...

Havia llegit John i no pas Joan i per això potser no captava el joc i proposava el de Vinaròs, en fi (crec que no n'hi ha per tant, milotxa!). No degueren deixar-me bé la vista amb l'operació, o potser la pluja intensa d'aquests dies ha entelat fins la pantalla del meu ordinador. Doncs això, Joan Cage, ara sí.
Per cert, Àlex, ja m'han dit que vau triomfar a Elx amb els versos i el tango del March!
Salut.

7:11 p. m.  
novesflors ha dit...

Quina preciositat!

7:15 p. m.  
Olga Gargallo ha dit...

Milotxa està que se n'envola. Està visceral contra els mites i contra el món. Calma, príncep.

7:39 p. m.  
Príncep de les milotxes ha dit...

Jo sóc massa simple, no arribe ni a equació... amb l'aroma d'un lliri blau i La nit transfigurada- posem per cas de Schönberg- en tinc prou.
No m'agrada que em compliquen la vida, que em dirigisquen la mirada amb modes literàries, pictòriques o musicals...

11:35 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge ( Atom )