diumenge, 22 de març de 2009

Poemes i cançons a Barcelona



Com a bons valencians, tan bon punt van començar a esclatar els primers trons fallers, i aprofitant el parèntesi escolar, ens vam escolar discretament cap a Alcoi, primer, i Barcelona per acabar-ho de rematar. (No dic que els altres no siguen bons valencians; dic que també nosaltres ho som, que cony, si bé d'una manera radicalment distinta i sovint incompatible.) A la ciutat dels ponts teníem la cerimònia anual dels nostres Premis. I a Barcelona, on per primera vegada en molts anys ens allotjàvem en un cèntric hotelet, l'excusa (si és que mai calen excuses per visitar-la) excitant d'un recital a quatre mans, les del cantant Hugo Mas i les d'un servidor, al restaurant L'Horiginal, establiment que allotja les activitats de L'O.R.I.N.A.L (no se m'espanten, o sí: Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries, comandat pel ventríloc, músic i agitador poètic Josep Pedrals). La vespra de Sant Josep, doncs, vam enfilar el carrer Ferlandina, davant del MACBA, que teníem molt a prop de l'hotel de la Plaça Universitat. Vam exposar a Hugo el pla d'acció, incerta pel format poemes-cançó que havíem triat i per la novetat del local on s'havia de perpetrar, i un colp fixat i després d'unes proves de so, ens vam entaforar al bar L'Almirall, un clàssic de la Barcelona de caoba situat enfront d'una llibreria anarquista anomenada Rosa de Foc –o a l'inrevés. (Espere que no ens perdrem amb tants punts de referència. L'avidesa pel detall de l'homo viator és incontenible, com un plànol vivent i sense nord.) En aquella barra tan nàutica vam fer algunes ablucions amb rom Cacique que ens ajudarien a aclarir la gola i a armar-nos amb l'indispensable esperit o rosa de foc. De primer, i mentre esperàvem l'ordre del comandant Pedrals, ens trobem amb la sorpresa d'altres valencians fent fugina, la Rosa Escrivà, la Mercè Sarrió i el neobarceloní i poeta Albert Garcia. Començ dubitatiu amb uns poemes que ja tenen, déu meu, més de trenta anys, però que he decidit mostrar perquè el respectable es faça una idea aproximada de la meua trajectòria, i amb l'encara maldestre joc de posar-se i llevar-se ulleres. Sort que la veu i la guitarra de n'Hug escalfen una mica l'ambient amb un parell de temes. Reprenc la recitació, ara pels camins dels dos darrers llibres, on em sent més lleuger, si bé una mica desbocat en els comentaris que instintivament enginye per rebaixar la tensió i provocar el distanciament. Acabada de recitar la “Cançó de l'alba”, s'arranca Hugo amb el tema homònim, amb el qual aconsegueix un equilibri emocional perfecte per enfilar l'últim tram, el dels quatre poemes de Lletra per a un àlbum amb què acabe la meua intervenció. El meu col·lega fa, per cloure la vetlada, el “Daltabaix d'una sextina” i una versió respectuosa i personal d'”El meu poble Alcoi” ovidià. La dosi d'alcoianisme no ens ha semblat en principi excessiva, tot i que l'absència de tertúlia posterior podria indicar dues coses: que ens n'hem passat una mica amb el rellotge i/o que hem descarregat massa voltatge poètic. Gràcies al bon quefer de Ferran, l'amfitrió de Balaguer, en un tres i no res està parada la taula per sopar amb Cristina, Begonya, l'amo del local i en Pedrals, aplec que a les postres s'eixampla amb la presència dels ja esmentats Rosa i Albert, de dos amics del cantant i amb la visita (la nit, com veieu, va anar de sorpresa en sorpresa) del Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles i el Ramon Guillem, acabats d'arribar d'una reunió de l'AELC al carrer de La Canuda. S'han fet ja les xicotetes i decidim estirar una mica la nit a l'Almirall, poc, que Barcelona és molt feinera i va tancant les portes dels seus bars més de pressa que no caminen les nostres cames. I de la resta de successos i succeïts de la setmana antifallera a Barcelona ja us en donaré, potser, notícia un altre dia. Dels de l'Horiginal, ací en resten penjades dues fotos de Begonya com a testimoniatge:

6 comentaris :

Olga ha dit...

Jo em pensava que València esclatava de gent, però veig que a Barcelona hi havia un bon nombre de valencianetes i valencianets. Quant de bo per allà, xe! I quina llàstima no haver pogut escoltar la teua poesia i els acords de Mas.
En fareu un altre per ací pel sud?

Olga ha dit...

Preciós el teu poema dedicat a l'Ovidi.

Vent d Cabylia ha dit...

Hola, era jo el de la càmera. Precisament d'ací poc enllaçaré al meu blog eixe poema dedicat a Ovidi, juntament amb un parell més, que ja podeu trobar al youtube.
Un plaer. Salutacions!

Pere ha dit...

Això s'avisa! Nosaltres hi vam ser just el dia d'abans...
Tot i que he de reconéixer que superar la coincidència de trobar-nos a la Plaça del Diamant just el dia que feia cent anys del naixement de la Rodoreda és ben difícil.

Salutacions.

Jose Manuel ha dit...

Enhorabona, director!

novesflors ha dit...

Bé, anava a demanar-ho però ja veig que no cal perquè Vend d Cabylia ho ha penjat al youtube i tan aviat com puga ho veuré. Gràcies.