divendres, 14 d’agost del 2009

La flor i la pedra. Quatre variacions

1.
De tot el soroll privades,
la flor i la pedra sumen
l’equilibri d’un univers sencer.

2.
La flor i la pedra saben
els secret que amaga aquesta
insistència de pluja.

3.
De la flor i de la pedra
és l’espai insistent,
infinit, que ara toques.

4.
Adherides a l’ombra,
flor i pedra recorren la quietud
que la llum casual intueix.


The Auld Byre, Renmure, Arbroath, Angus.
Scotland, 14 d'agost de 2009

dijous, 13 d’agost del 2009

Un poema d'Andreu Vidal



Dialeg dels morts

Ara que dorm
el sol dins l'ocea, mira les flors
cobertes de rosada; son

d'un negre viu, brillant, fertil,
com si la nit
tingues a ambdos extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Son com ulls

que tremolen. Totes les coses
del mon tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...

Poema extret de l'Obra poetica i altres escrits d'Andreu Vidal, editat a Edicions del Salobre, Mallorca 2008.

Les flors de la imatge viuen al jardi de la casa escocesa en que passem uns dies. No puc deixar d'observar les gotes d'aigua que els fan companyia, gotes que no cauen, que hi resten, com perles, damunt les fulles i les flors.

Disculpeu l'absencia d'accents. El teclat que ara faig servir no en te.

dimecres, 12 d’agost del 2009

crec que era de felicitat



Una altra de les nostres paraules.

dimarts, 11 d’agost del 2009

CCOO, poca vergonya

L'estiu apaivaga la marxa postejadora. Mentre ens dediquem a altres menesters, viatgem, prenem el bany i el sol, recarreguem bateries, trobe aquest article de l'amic Francesc Esteve. Poca vergonya tenen, aquests de CCOO!

dissabte, 1 d’agost del 2009

Filomena, adéu



No seràs mai com l'ombra
coloma de pau i de tendresa,
àngel que travessa l'aire
eternament ballant
rere el teu orgue de maneta
coronada amb tota la llum que escampa
la tarda amena
pel jardí del temps,
eternament en el serení vacil·lant
dels teus passos.


Manel Rodríguez-Castelló. Lletra per a un àlbum, 2005.


Sabíem que la mort havia d'arribar, tanmateix, el traspàs de Filo, ens ha imprimit una pàtina de tristor a la pell difícil de desmaquillar. Tenia 84 anys i en feia més de deu que l'Alzheimer havia esborrat de la memòria les paraules i les estampes d'una llarga vida: l'alegria de ser mare de sis fills i la història d'amor amb aquell metge que vingué de Madrid, Don Manuel, i que les coses de la guerra, aquella que vam perdre, van ser causa de la seua unió. La infantesa a la segona casa de l'Oliveral (o era de Castellar?) des d'on acompanyà la seua germana quan fou abanderada de la República i des d'on perseguia l'home de l'orgue de maneta fins als afores del poble, mentre ballava i ballava al ritme d'algun passodoble. Els estius a la platja del Verger, envoltada de criatures i de cunyats, nebots, amics, dona valenta i treballadora. Quanta gent que l'ha estimada perquè es va fer d'estimar, aquella mirada tan dolça i el seu somriure amable, la valencianeta de l'horta.
Unes notes de piano, el primer moviment de les variacions Goldberg, de Bach, les paraules del seu fill Manel, l'enteresa de la resta de la família, i una multitud d'amics la vam acomiadar ahir al poble on va viure durant més de quaranta anys, Alcoi.
Se n'ha anat com era, carinyosa i discreta, l'equipatge carregat d'estima per donar i vendre, ensenyant-nos a viure a qui l'hem coneguda, també des de la inconsciència dels últims anys.
Ens queda l'eco de la seua veu repetint versos i lletres antigues, el coratge amb què va dur endavant un projecte de vida feta a la seua mida i la lliçó de fer front al riu cabalós de la vida.