dijous, 13 d’agost de 2009

Un poema d'Andreu Vidal



Dialeg dels morts

Ara que dorm
el sol dins l'ocea, mira les flors
cobertes de rosada; son

d'un negre viu, brillant, fertil,
com si la nit
tingues a ambdos extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Son com ulls

que tremolen. Totes les coses
del mon tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...

Poema extret de l'Obra poetica i altres escrits d'Andreu Vidal, editat a Edicions del Salobre, Mallorca 2008.

Les flors de la imatge viuen al jardi de la casa escocesa en que passem uns dies. No puc deixar d'observar les gotes d'aigua que els fan companyia, gotes que no cauen, que hi resten, com perles, damunt les fulles i les flors.

Disculpeu l'absencia d'accents. El teclat que ara faig servir no en te.

2 comentaris :

Susanna ha dit...

Molt bo el poema d¨Andreu Vidal,
Begonya. I també la foto. Ara em ve al cap un altre també molt bo,
que comença així:
Amb circell d´or m´he anat esca-
nyant cada artèria,
cada obscur nervi arbrejant dins
la carn,
un per un, he capolat els meus
ossos,

El recordes?

Begonya Mezquita ha dit...

M'ha agradat moltíssim aquest poeta. Gràcies pel comentari, Susanna. Gràcies per la visita, desconguda lectora.