dimecres, 30 de novembre del 2005

Unes fotos de Sagunt

Com li havia promés a Anna al seu blog, vos enllace un parell de fotos que tenia de Sagunt.




En aquesta segona podreu reconéixer el nostre estimat institut :P

N'afegisc una més:



Vos recomane que la visiteu, l'Anna, a la seua pàgina, El ratolí i l'au que té unes fotos del castell ben xules també.

dimecres, 23 de novembre del 2005

25 de novembre: aturem la violència!



LA DONA DE LOT
Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap arrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.

Wislawa Szymborska
Un gran nombre, 1976

Tot seguit, més fotos de l'acció del grup de teatre:



dilluns, 21 de novembre del 2005

De la bloggermania als EDUBLOGS



"Més lluny, heu d'anar més llunydels arbres caiguts, que ara us empresonen.I quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos."
http://www.uoc.es/humfil/ct/Hiper_educatius/itaca/itacallachhtm.htm

Hola amics, com sabeu s'està posant molt de moda açò dels blocs. Esperem que la gent descobrisca que és molt més que una novetat passatgera i que ens pot servir com a eina didàctica i de difusió d'idees.
La Universitat de València així ho ha entés i ha creat aquest premi de blogs educatius: http://www.uv.es/refutura/edublogs
Amadeu i els altres ja em comentareu que us sembla.

divendres, 18 de novembre del 2005

PER MOLTS ANYS!




Sabeu que ja tenim un any? El novembre del curs passat vam començar, tímidament tot s'ha de dir, aquesta singladura blocaire, agitadora i plena de contradiccions com algú ha dit. Com qui no vol la cosa, la cosa nostra, la paraula nostra ja ha fet uns quants quilòmetres de via. No és moment de fer balanços, ni resums, ni romanços, que m'ix la vena nyonya (begonyonya) i no hi ha cristu que em puga aturar. Deixeu-me, però, que en nom de la colla (ja en som nou en plantilla!) cante una cançoneta lleu i plana: PER MOLTS ANYS QUE AIXÒ NO HA FET MÉS QUE COMENÇAR!!! Amb bont vent i amb les veles ben obertes plantem cara a la vida. No ha d'haver-hi lleis ni decrets que puguen esborrar el nostre nom, escrit amb arrels antigues, pedres d'un murs ben vells, el nostre poble, la nostra gent, la nostra llengua, la nostra paraula.

dimarts, 15 de novembre del 2005

Insaciables Ganes d´Escriure


Insaciables ganes d´escriure,
d´escriure la meva poesia.
La saliva corre per la boca
joganera, i em recorda,
que he nascut per escriure.
De tant en tant ,
he de soterrar-me enmig del vers,
i volar...
Ja feia temps, i tant que feia temps,
que no enyorava la poesia.
Les paraules que he escrit son sinceres,
i dites amb el cor.
I els sentiments s´han quedat a casa seva,
amb ell.
Però potser avui encara queda un record,
o l´olor dels seus besos al meu coll,
o les mirades sense vore res,
l´inconfudible plaer d´estimar-te.
Potser queden tantes coses,
que no les puc recordar .
Mentre escric tancada a l´habitació,
Pense, que potser som els amants bojos d´un poema d´Estellés.
I de tant en tant mire enrere,
Veig que les cosses van com van.
A qui camina i fa caminar
estima i vola.

dilluns, 14 de novembre del 2005

La paraula és nostra

Camine pel carrer, a cada pas que done hi ha un xicotet impuls que em convida a donar un altre pas endavant, i ho faig, no pare ni un segon de caminar, ni tan sols per a pensar on vaig, no tinc un fat que m’obliga a anar cap a una direcció concreta ni tampoc tinc una idea que m’ajude a fer-me arribar a un lloc que es troba en qualsevol lloc de no sé on... Camine per caminar, no és perquè m’agrade ni em deixe d’agradar, camine perquè trobe la necessitat de fer-ho, el meu pas no és ni lent ni ràpid, és un pas que s'hauria de definir concretament en una paraula que no existeix, estic plenament convençuda que no existeix, no es troba a cap diccionari, ni tampoc l’utilitzen les persones per tindre una comunicació que no coneixen aquests llibres. És una paraula nova, una paraula que em fa parar aquest camí que jo he creat i que per suposat té una experiència pròpia que em fa créixer l’ànima una vegada més. Fins i tot puc arribar a sentir-ho, és curiós, note com puc dominar coses que mai no m’havia parat a pensar, coses que pot ser no es troben a la vida de moltes persones, només perquè no ho busquen, però estan ahi, jo ho he trobat, puc sentir una estona de silenci massa buit i no m’agrada, necessite introduir unes paraules que en ser escoltades facen que els altres s'adonen que hi ha alguna cosa més que la rutina de cada dia, que l’oïda i no l’escoltada, que quan veig i no mire... Tot açó ho tinc jo, puc dominar-ho, la paraula és meua, tu també pots fer-ho, la paraula és teua, la paraula és nostra!

Avui m’he sentat una altra vegada a escriure, aquesta vegada no volia fer-ho com ho he fet vegades abans, volia donar les gràcies a companys i companyes que m’han donat l’oportunitat de moltes coses, de les quals destaque l’oportunitat d’escriure lliurement i que amb l’ajuda de vosaltres s’ha fet públic per tal que la gent puga llegir-ho i sobretot puga conscienciar-se de com està el món. Així que he decidit escriure dirigint-me a "La paraula és nostra". Però necessite aclarir que "La paraula és nostra" sou vosaltres, cada persona que m’ha donat l’oportunitat de fer aquest camí.
Només us demane que no pareu de caminar mai i que encara que enmig del camí hi haja cent obstacles heu de tombar-los i continuar endavant. Només em queda donar-vos les gràcies i espere que us agrade!


PAULA PEÑA MANZANARES

dijous, 10 de novembre del 2005

Imatges dels actes d'ahir

Com ja sabeu, ahir van tindre un intens dia bloguístic: al matí vam participar a l'homenatge al desaparegut, ara fa un any, company nostre Paco Salinas, en el qual els membres del nostre bloc, hi vam tindre una bona part. Ací teniu un parell de fotos:

A la primera, veiem la intervenció de Julián Ruíz, a qui sempre és un plaer escoltar, amb la seua veu tranquil·la i sàvia, amb aquell accent nordafricà, i els alumnes que van llegir un conte de Paco.





A la segona, em vaig flipar amb el piano de l'Àlex –també em vaig flipar amb el clarinet del Paco Resurrección, però la foto no va eixir bé per la falta de llum–.





Després de dinar fesols, bajoquetes i xipirons, la Begonya i jo vam anar al Centre Cívic del Port per a participar en les VI Jornades d'Animació Lectora, on la nostra exposició va tindre una encoratjadora acollida per part de les assistents: era un poc impressionant que, en tota la sala, només estiguérem Toni Navarro, Manolo Civera i jo en representació dels hòmens. No sé quina interpretació socio-sexual té això, però era ben curiós :O

Ací està la Begonya, molt aplicada, mentre es prepara la intervenció a la Biblioteca del Centre Cívic:




I ací una vista de les assistents a l'acte, amb Begonya i Toni davant, Manolo Civera darrere, i totes les xicones omplint la sala :)



Adéu, boniques i bonics.

dimecres, 9 de novembre del 2005

T.V. puag!

A l'igual que el text, ''Matrícula'', aquest text esta escrit per Paula Peña, una companya nostra del Clot del Moro de Sagunt. Esperem tant ella com jo que vos agrade.


T.V. puag!

Ei! Hola, hola, hola, hola!!!
Benvinguts a la realitat del segle 21.
Avui a començaments de l’any 2005 vos presentem un aparell imprescindible per a la vida de l’ésser humà: la televisió!, més coneguda com "La caixa tonta". Aquest aparell té una forma quadrada d’ací el nom de "caixa", el de tonta és una història molt llarga, tan llarga com la seua programació.
Al començar el dia podem gaudir de multitud de sèries de dibuixos animats, a més de les notícies dels informatius més matiners i com no, sèries que comencen a emetre’s a partir de les 7 de la matinada, de segur que moltíssima gent s’alça a eixa hora per tal de vore coses com aquestes...
Allà les 10, ja comencen les sèries en més "morbo", que són "Los vigilantes de la playa", "El club Megatrix", amb una ampla programació per tal de passar el matí sense alçar-se ni tan sols per prendre un got de llet, i unes altres moltíssimes més que no m’abellix anomenar. Ah! I com no, per acabar de despertar-se ja tenim la MªTeresa Campos o a qualsevol presentador/a disposat/ada a presentar-nos al "corrillo" de "periodistes" com ara els exconcursants de "Gran hermano" o al Lequio, que no se si us heu adonat que quan una persona comença a parlar la resta agafen la mateixa marxa dient les mateixes bogeries o ficant-se amb el del costat perquè s’ha liat amb la cosina del 3er, és a dir , que cadascú parla d’una cosa però tots al mateix temps, en això consisteixen aquest tipus de programes, o si no, per si no teníem prou, comenten la gala d’O.T. (Operación Triunfo) Operació triomfes??? Jo crec que no... No se n’adonen, que les coses a la tele duren molt poc, i que el que volen aconseguir la meitat de la gent que entra aquí és això, triomfar en la gran pantalla, si almenys tingueren allò que anomenem talent i gràcia. Bo, no vull perdre més temps parlant d’açò, encara ens queda molta programació per davant.
Al migdia, tornem a tindre informatius. Segons la cadena que poses el presentador/a posarà una cara o una altra, per exemple, si poses "Tele5" el presentador mirarà més cap a la dreta, però en canvi, si poses "TV3" el presentador/a mirarà cap a la direcció contrària on mirava el de "Tele5", açò són motius polítics només...
Be, una vegada ja t’has assabentat del que passa al món pots veure un d’aquests programes que tant agrada a la gent com: "Aquí hay tomate", "A tu lado"... Aquests programes són essencials en la vida d’una persona, tu no pots eixir al carrer sense saber qui és "la Rociíto " ni aquesta xica que ara mateix no se com dir-li perquè s’ha canviat tantes vegades de nom, com es dirà aquesta setmana? No se... Abans s’anomenava "Tamara" ,si! La filla de la Seisdedos, dona el mateix... Aquesta no té massa importància...
Ara, el que si que no podem deixar passar són les telenovel·les, ara, al segle 21 si que s’està posant de moda, això de: "Marcelo! Porqué me hisiste eso? Yo que te entregué mi alma, mi vida y mi corasón y a si me lo pagas? Acostándote con la hermana del sobrino de Don Gabrielo, como pudiste? Serdo, que eres un serdo!", i ací és com comença una història que no acaba mai, el millor de tot és quan passa quelcom d’açò, que és cada 2 per 3, posen una musiqueta que ja t’avisa que alguna cosa no massa bona va a passar i així es passen les dues hores i mitja que dura, musiqueta amunt, musiqueta avall. Després de tot l’estrès que dona, per exemple vore, "Pasión de gavilanes" passem a vore un altre "corrillo" per descarregar tensions, ací es fa el mateix que al "corrillo" del matí ,i del dia anterior i fins i tot t’anticipen el que faran demà, que és exactament el mateix que han fet sempre... L’IMBÈCIL.
També fan programes com: "Allà tu", "Quieres ser millonario", i coses d’aquestes de guanyar diners, com sempre... Com tot el que fa aquesta gent, tot, tot, tot, qualsevol cosa per tal de guanyar diners, si no que li ho pregunten al "pozí" si, aquest home que està mellat que no para de contar la seua vida al "cuñao" i que cada cop que diuen qualsevol cosa mostren l’únic pinyo que els queda a la seua dentadura, açò si que és viure de la imatge, no com el "Beckham" que ha de depilar-se i tornar-se "metroxesual" per eixir a la gran pantalla, i que em dieu de la Victoria? Si, la dona del "Beckham", que cada vegada que baixa de l’avió en arribar a Espanyacanyaca diu que fa olor a embotit, no xiqueta no... Estàs molt confosa... Espanya no fa olor a embotit, Espanya al que fa olor és a unes altres moltes coses més... Si, fa olor a "politicutxos", fa olor a feixisme i a unes altres coses que estaran amagades, com el teu xalet de no sé quants mil milions i que de segur que fa més mal olor que quan baixes de l’avió i arribes a Madrid, farà olor a publicitat, farà olor a diners fàcils que guanya el teu marit per fer-se dues fotos un cap de setmana i que de segur hauràs guanyat tu fent com si cantares en eixe grup de cinc xiques anomenades les "Space Girls" ooooh! les xiques de l’espai, quin nom més artístic! Enhorabona pel vostre fracàs, era d’esperar... Aquesta dona la caixa tonta que tindrà no serà exactament una caixa, sinó que serà una gran pantalla de plasma que, avui al segle 21, es porta prou.
Doncs ja hem passat la vesprada, ara falta vore la gala d’O.T. i després la pel·li de la nit, cine sense interrupcions! Que guai! Però hi ha un problema... Estava pensant que demà fan una d’aquestes que m’agrada molt, però també fan un homenatge a la gran actriu Ana Obregón, hooooooo! Doncs ja està, ho tinc tot pensat, veig la gala de l’Obregón, no siga cosa que faça una de les seues i m’ho perda i si m’ho perd jo demà de què parlaré amb les meues companyes? Ja ho tinc! Posaré a gravar la pel·li, que fort! Però quan la veig, si no tinc ni un moment per posar-la? Potser em done temps a vore-la als descansos de "Frijolito" ,sí, això faré...
Ja veus, la nostra vida depèn totalment de la programació d’aquest aparell, el millor de tot i per si no teníem prou, ara pots posar-te el digital plus o antenes d’eixes que solucionen la vida a la gent només connectar-la, només cal vore l’anunci d’aquest producte, que per cert, el dia que anuncien açò i no mencione la paraula futbol estaré disposada a comprar una caixa d’antenes parabòliques, ja li agradaria al meu pare... Ja me'l veig tot el dia gitat al sofà, que si la copa Davis, que si la Champions, que si els Play Off, si fera tant d’esport com el que contempla a la caixa tonta tindria un tipet... Ja li agradaria a ell, que fera efecte des de la pantalla, no t’estranye que al 2010 ja hagen inventat qualsevol cosa d’aquestes, t’imagines? Ja em veig l’anunci: "Instala ya tus abdominales en el estómago con tan solo apretar una tecla del mando a distancia, si eres uno de los 15 primeros en hacer este pedido te regalamos la cinta métrica para conocer el resultado que da el maravilloso "abdompower", te cambiará el físico, te cambiará la vida! (puedes pagar contra reembolso o con la tarjeta de crédito de compra del corte inglés)".
Bo, doncs supose que ja he presentat aquest aparell imprescindible en la vida de l’ésser humà, (referint-me a la caixa tonta, no a l' "abdompower") i ara, si em disculpeu, vaig a vore la programació que fan a partir de les 12 de la nit, que mai he aconseguit vore-la, la mare sempre m'ho ha prohibit, no se per què...

PAULA PEÑA MANZANARES

dissabte, 5 de novembre del 2005

Deleitosa tiniebla

Aquest poema és el que llegirem Anna, Lara, Maria Gomis i jo al recital del proper dimecres. Espere que passeu una bona estona llegint-ho i escoltant-ho.


Deleitosa tiniebla

Fue ayer; en la mesa unos vasos
para el vino más noble y unos libros
sobre cuyos autores divagamos.
Todos muertos. Habitantes de la nada primera,
de la más dulce oscuridad.
Mas insistimos sobre ellos,
funesto oficio la lectura tardía,
y además de sus nombres recordamos
algunos versos y las siempre reiteradas
ilusiones. No aprende el poeta
su destino, y una vez más evoca
lo que sabe terrible para su propia vida.
Raza infeliz, flor cuyo perfume no excusa
de la muerte, penuria de unos labios...
Dioses sois, enemigos del hombre
y de su dicha. Engendrados para el sufrir
del hombre.
Yace el poeta entre el miedo y los siglos
que hizo posibles la locura, no contempla
a quienes escienden por la angustia
de la calle hacia su túmulo.
La oración se susurra entre las rocas,
el viento es un clamor entre los álamos
y la fuente teje y desteje los peplos
de los inmortales. Deleitosa tiniebla,
hoja de aquellos días en que os conocisteis,
estigma para el desengaño, cuando el fuego,
prendidas las justicieras teas, se aproxima
al catafalco de laurel y cipreses:
tus labios abrasados porque la vida nace.

Paco Salinas

dimecres, 2 de novembre del 2005

Homenatge a Paco Salinas

Dimecres 9 de novembre, al Clot del Moro, retrem un petit homenatge al professor de castellà, amic i poeta saguntí, Francesc Salinas. En Paco va morir l'octubre de l'any passat, de manera ràpida, trista -com no podia ser d'una altra manera- i contundent. Us propose que durant aquests dies mostrem alguns dels seus poemes a través d'aquest canal nostre, perquè els seus versos s'enlairen més enllà del paper, com petites voliaines.

CONSTANCIA DE UN LUGAR

Olor a yerba. Hay barro.
Algunas gotas caen desde la hojas
y el vaho se difumina en los cristales.

Descienden por el monte los almendros.

El silencio que llega tras la lluvia
penetra las paredes de la casa.