diumenge, 27 de febrer del 2011

Poemes de Norman MacCaig (2)


XIQUET

Agafava un cudol
i el llançava a la mar.

I un altre, i un altre.
No podia parar.

No tractava d'omplir la mar.
No tractava de buidar la platja.

Simplement els llançava,
no res més.

Com un gatet que juga
practicava per al futur

quan hi hauria tantes coses
que voldria llançar

només amollant els dits
i deixant-les anar.

SMALL BOY He picked up a pebble / and threw it into the sea. // And another, and another. / He couldn't stop. // He wasn't trying to fill the sea. / He wasn't trying to empty the beach. // He was just throwing away, nothing else but. // Like a kitten playing / he was practising for the future / when there'll be so many things / he'll want to throw away // if only his fingers will unclench / and let them go. (July 1985)


PRESSENTIMENT A L'EDÉN

És culpa meua, delicada Eva,
que siga un home que es diu
Adam?

Estic viu i enamorat.
La indolora ferida del meu costat
ha cicatritzat.

I he acabat d'anomenar els animals,
tots menys un.

Però alguna cosa no està bé. La nit
gira i gemega
en la primera de les tempestes.

Demà arribarà. Ferida,
fuetejarà l'aire.

–Fins que caurà un silenci i en ell
trobarem el creador de les tempestes,
el creador de la calma.

FOREBODING IN EDEN Is it my fault, delicate Eve, / that I'am a man called / Adam? // I'm in life and in love. / The painless wound in my side / has healed. // And I've finished naming the animals, / all but one. // But something's wrong. The night / groans and whirls / in the first storm of all. // Tomorrow will come. Wounded, / it'll thrash in the air. // –Till a silence falls and in it / we'll meet the maker of storms, / the maker of stillmess. (August 1985)

dimarts, 22 de febrer del 2011

Notícies d'Antònia

He vist una llum entre tanta foscor. Després de dos anys deserts, brolla l'aigua de la font. Torna Antònia.

M´he confitat ses mans
per si és vera que t´he d´esperar.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Mother language


Precisament avui, el Dia Internacional de la Llengua Materna em desdejune amb la notícia que el nostre conseller d'Educació vol carregar-se la llengua de ma mare. Aquest prohom de bé vol copiar el model gallec i esborrar de la nostra memòria la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Al nostre conseller li suposen "un problema" les línies vehiculars en valencià, els programes d'immersió, i és per això que vol deixar ben clar al seu programa electoral quin és el model lingüístic monocromàtic que a ell i al seu partit els ve de gust.

La notícia no m'agafa en dejú. Encara estic paint el tancament dels repetidors de TV3. Encara no m'acabe d'empassar per l'epiglotis l'altra perleta que, divendres passat, ens deixava caure el mateix conseller. Són les primeres passes per carregar-se una llei que després de vint-i-vuit anys encara no ha estat del tot acomplerta.

I tot això. Mare de pols, segrestada esperança.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Poema vegetal

Ja
no
li caben
més flors,
al pensament.


divendres, 18 de febrer del 2011

Sense senyal

Jo ja ho he fet. Què espereu vosaltres?

dimecres, 16 de febrer del 2011

Carl Honoré


La setmana passada entrevistaven Carl Honoré al 33. Aquest periodista canadenc està relacionat amb el moviment Slow (slow food, Elogi de la lentitud) i és especialment interessant el seu llibre BAJO PRESIÓN, una mirada molt documentada sobre l’educació dels alumnes avui dia. Des del punt de vista institucional però també de les expectatives dels pares i mares cap als seus descendents.

L’entrevistador li feia un resum de la vida diària d’un alumne local: s’alça al voltant de les set i mitja, entra a escola a les vuit i mitja o nou, n’ix a les 17, alguna extraescolar i després d’una horeta de deures es plantava pràcticament a les vuit de la vesprada.

La resposta d’Honoré, en un castellà magnífic, resultà demolidora: malgrat la brutal dedicació de temps a la vida acadèmica, la situació de l’Estat Espanyol en qualsevol de les llistes comparatives europees o mundials en termes educatius és lamentable. Inevitablement, va eixir l’exemple de Finlàndia que, resumint-ho molt, està fonamentat en unes línies clares: entrada a l’escola més tardana, reducció d’exàmens, reducció de deures (a més, els deures apareixen molt més tard), procés d’aprenentatge de lecto-escriptura més tardà, menys hores de classe, etc, etc. Com sabeu, Finlàndia és medalla d’or en totes les proves comparatives. Ací no pots plantejar molts d’aquests canvis. Quan m’he negat a que el meu fill acudisca a un reforç d’anglès en el temps d’esplai he hagut de patir la mirada estranyada d’altres pares i mares que sí es preocupaven pel futur dels seus fills. “Si total... continuen jugant... però en anglès”. I encara recorde una persona importantíssima de la FAPA argumentar que allò de la jornada intensiva (sobre la qual no tinc una posició gaire clara) era un invent del professorat per treballar menys. Clar, així és impossible avançar.

Hi ha més coses, per descomptat, en el model finlandés. Una d’elles, com ha apuntat altres vegades el company Amadeu, és el baix percentatge de pobresa. Ningú vol veure l’obvietat: la pobresa té una incidència clau en l’èxit de la vida acadèmica. Qualsevol mestre/a vos ho pot dir. I ningú vol veure-ho perquè les accions a prendre serien més profundes i agosarades. Però hi ha més diferències al model finlandés: major implicació de la família, menor ràtio d’alumnat, major consideració del professorat, major remuneració... Felipe González explicava una anècdota clarificadora: sopava amb un diplomàtic finlandés i aquest li confessava que el seu somni havia estat ser mestre però que no havia pogut arribar tan lluny i s’havia quedat en diplomàtic. En fi.

El futur de l’educació al nostre país, en comparació amb Finlàndia, és el següent: ampliació de la ràtio (no s’ampliarà en termes legals però es deixarà de fer la vista grossa: els grups complicats tancaran a la mateixa ràtio que la resta: no se'ls podrà dedicar el mateix temps), eliminació de grups flexibles i reforços (ja no es poran fer de dos grups, tres), augment de les hores d’aula del professorat, disminució del sou, jubilació als 67, eliminació de grups sencers, eliminació d’FP, menor dotació econòmica... Tot això afegit a la mania de fer llegir i escriure als xiquets en infantil (ja m’explicaràs), augment de dies lectius, augment d’extraescolars, introducció ja en infantil del concepte de deures, implantació d’exàmens en edats primerenques, plantilles de professorat molt mòbils (cada any canvia molt el claustre dels centres), concepció passadíssima de l’ensenyament (el mestre ho sap tot i ho vomita damunt l’alumne per examinar-lo, passats uns dies, d’aquest coneixement)... No sé si us heu fixat però sempre que ix algun informe negatiu, sempre acabem pitjor del que estàvem: el problema és sempre la falta de continguts. Nyas! Avui dia, plantejar l’educació d’aquesta manera és prehistòrica i denota no entendre ni el present, ni el futur.

Al llibre de Carl Honoré apareixen, també, les observacions i els problemes que tenen tant el professorat d’universitat com els encarregats de selecció de grans empreses: tenim la infantesa i l’adolescència amb major nombre d’hores dedicades a la seu formació de tota la història i en canvi...

dissabte, 12 de febrer del 2011

Eròtica en dissabte


Hi ha convocat un recital de poesia eròtica i s'hi aplega gent que espera un striptease com a full monty però en femení. Un recital de poesia de dones i hi ha qui seu a la primera fila de la biblioteca del Micalet per veure si alguna no mostrarà un tros de pit. Era previsible que hi plantejàrem tants dubtes sobre l'eròtica de la poesia, al remat, però, una bona excusa per trobar-nos.
Quin grau d'erotisme ha de dur imprés un poema perquè es pogués llegir en aquest recital? És més eròtic un poema poc explícit o un de ben claret?

És el mateix un recital de poesia eròtica que un recital eròtic de poesia? És la poesia a la literatura el que la pornografia a l'erotisme? Què té a veure l'eròtica amb la sensualitat, la seducció, la contenció, el sexe?
Entre tantes qüestions, la veu de cinc dones que escriuen versos. Cada tonalitat amb la seua pròpia eròtica.


Hi havia també Safo, Orides Fontela, Renée Vivien, Maria-Mercè Marçal, Anne Sexton, Maria Fullana, flors obertes al capdamunt de la taula i l'eròtica del públic que no hi cabia, els vidres entelats.
No sabria què dir-ne. No m'agrada classificar ni posar etiquetes al que vaig escrivint, però considere eròtic el que faig, sobretot, un dissabte després d'un plat d'arròs al forn, havent fet mercat al matí. Aquesta és la meua eròtica.

LA BALADA DE LA MASTURBADORA SOLITÀRIA

Al final de l'assumpte sempre hi ha la mort.
Ella és el meu taller. Ull relliscós,
fora de la tribu de mi mateixa el meu alè
et troba a faltar. Espante
als que estan presents. Estic sadollada.
De nit, sola, em case amb el llit.
Dit a dit, ara és meua.
No està tan lluny. És la meua trobada.
La toque com a una campana. M'ature
a la glorieta on solies muntar-la.
Em vas fer teua sobre l'edredó florejat.
De nit, sola, em case amb el llit.
Pren, per exemple, aquesta nit, amor meu,
en què cada parella barreja
amb una rebolcada conjunta, davall, damunt,
l'abundant parella en escuma i ploma,
clavant i empenyent, cap contra cap.
De nit, sola, em case amb el llit.
D'aquesta manera escape del meu cos,
un miracle molest, ¿podria posar
en exhibició el mercat dels somnis?
Em desplegue. Crucifique.
La meua petita pruna, deies.
De nit, sola, em case amb el llit.
Llavors va arribar el meu rival d'ulls foscos.
La dama aquàtica, dreta a la platja,
un piano en el rovell dels dits, vergonya
als llavis i una veu de flauta.
Mentrestant, jo vaig passar a ser l'escombra usada.
De nit, sola, em case amb el llit.
Ella et va agafar com una dona agafa
un vestit de saldo d'un prestatge
i jo em vaig trencar com es trenca una pedra.
Et torne els teus llibres i la teua canya de pescar.
El diari d'avui diu que us heu casat.
De nit, sola, em case amb el llit.
Nois i noies són un aquesta nit.
Es descorden les bruses. Es baixen les cremalleres.
Es treuen les sabates. Apaguen la llum.
Les brillants criatures estan plenes de mentides.
Es mengen mútuament. Estan més que saciades.
De nit, sola, em case amb el llit.

Anne Sexton.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Elles escolten i escriuen el cos

Assage versos eròtics (o erràtics) per al recital del divendres que ve. Com un joc desat al bagul, encara sense signes de puntuació, recupere ara les paraules amb una bona excusa.



mira què has fet
l'óssa menor amb restes de mel als llavis
es colga al llit
amb la recança dels matins de diumenge
amb la lletra dura
monastrell
i cabernet sauvignon

mira els pits
com s'enfilen cap al sostre
es regiren els cabells
i els llençols
i es toquen
com si mai no hagueren tocat
rierols de sang del temps al marge

mira quina olor
suor sense pauses
aixelles xopes de fred d'hivern
es deixen fer
dolçament en la penombra
mentre a fora
transcorre nu un diumenge



dimarts, 1 de febrer del 2011

Poemes de Norman MacCaig

Fa un temps vaig escriure sobre aquest poeta (Edimburg, 1910-1996) que he convertit darrerament en llibre de capçalera. Ho feia a través de la referència a un altre escriptor escocès, Andrew Grieg, un llibre del qual, dedicat a Norman MacCaig, va entretenir-me durant els bells dies a Vancouver de l'estiu passat. Doncs bé, l'últim dia de l'any 2010, a Dundee (Escòcia), amb un fred que pelava, el meu cunyat Chris em va regalar els poemes d'aquest autor en l'edició que us he reproduït ací a l'esquerra. El cas és que jugant jugant m'he animat a traduir-ne alguns poemes (la poesia és ara com ara la meua principal font d'aprenentatge de la llengua bàrbara) i avui tinc la gosadia de presentar-vos-els com a inici d'una sèrie que aniré vessant a la paraula nostra. Com que sé que la majoria de vosaltres (ai lectors i lectores inconeguts del ciberespai!) deveu estar més versats en l'anglès que aquest pobre torsimany, benvingudes seran totes les suggerències que vulgueu fer-me perquè els textos queden més ajustats a l'original i més nets i polits. De moment, doncs, ací en teniu un parell.

PATRIOTA
El meu únic país
fa un metre vuitant-dos d'alçada
i tant si l'estime com si no
moriré
per la seua independència.

PATRIOT
My only country / is six feet high / and whether I love it or not / I'll die / for its independence.


LES TRIBUS DELS HOMES
Pensen que caminen pel seu país.
Caminen cap a ell.

Ignorants del terratrèmol que ja
els infla els músculs sota els peus
o de l'espurna que devastarà un bosc sencer.

Interpreten les estrelles del capdamunt
com formes d'històries. Totes contes infantils.
Deixem que interpreten la foscor entre ells.

El seu país és aquell cap on caminen,
el de la foscor
on no escoltaran ni l'herba damunt els seus caps.

Donen naixença i assassinen. Fan
música de llàgrimes i instruments.
Odi, amor i avorriment són els seus companys.

Deixem-los assaborir-ho tot. Deixem-los estar:
aquests exiliats traductors de la realitat
que l'herba ni oblida ni recorda.


THE TRIBES OF MEN
They think they walk in their country. / They walk to it. // Ignorant of the earthquake already / swelling its muscles under their feet / or the spark that will bring down a whole forest. // They read the stars overhead / like patterns of stories. All childish tales. / Let them read the darkness between them. // Their country is the one they're walking to, / the one that's the darkness / where they'll hear not even the grass overhead. // They give birth and they murder. The make / music of tears and instruments. / Hate, love and boredom are their companions. // Let them relish them all. Let them be: / those exiled translators of reality / whom the grass neither forgets nor remembers.