Carl Honoré
La setmana passada entrevistaven Carl Honoré al 33. Aquest periodista canadenc està relacionat amb el moviment Slow (slow food, Elogi de la lentitud) i és especialment interessant el seu llibre BAJO PRESIÓN, una mirada molt documentada sobre l’educació dels alumnes avui dia. Des del punt de vista institucional però també de les expectatives dels pares i mares cap als seus descendents.
L’entrevistador li feia un resum de la vida diària d’un alumne local: s’alça al voltant de les set i mitja, entra a escola a les vuit i mitja o nou, n’ix a les 17, alguna extraescolar i després d’una horeta de deures es plantava pràcticament a les vuit de la vesprada.
La resposta d’Honoré, en un castellà magnífic, resultà demolidora: malgrat la brutal dedicació de temps a la vida acadèmica, la situació de l’Estat Espanyol en qualsevol de les llistes comparatives europees o mundials en termes educatius és lamentable. Inevitablement, va eixir l’exemple de Finlàndia que, resumint-ho molt, està fonamentat en unes línies clares: entrada a l’escola més tardana, reducció d’exàmens, reducció de deures (a més, els deures apareixen molt més tard), procés d’aprenentatge de lecto-escriptura més tardà, menys hores de classe, etc, etc. Com sabeu, Finlàndia és medalla d’or en totes les proves comparatives. Ací no pots plantejar molts d’aquests canvis. Quan m’he negat a que el meu fill acudisca a un reforç d’anglès en el temps d’esplai he hagut de patir la mirada estranyada d’altres pares i mares que sí es preocupaven pel futur dels seus fills. “Si total... continuen jugant... però en anglès”. I encara recorde una persona importantíssima de la FAPA argumentar que allò de la jornada intensiva (sobre la qual no tinc una posició gaire clara) era un invent del professorat per treballar menys. Clar, així és impossible avançar.
Hi ha més coses, per descomptat, en el model finlandés. Una d’elles, com ha apuntat altres vegades el company Amadeu, és el baix percentatge de pobresa. Ningú vol veure l’obvietat: la pobresa té una incidència clau en l’èxit de la vida acadèmica. Qualsevol mestre/a vos ho pot dir. I ningú vol veure-ho perquè les accions a prendre serien més profundes i agosarades. Però hi ha més diferències al model finlandés: major implicació de la família, menor ràtio d’alumnat, major consideració del professorat, major remuneració... Felipe González explicava una anècdota clarificadora: sopava amb un diplomàtic finlandés i aquest li confessava que el seu somni havia estat ser mestre però que no havia pogut arribar tan lluny i s’havia quedat en diplomàtic. En fi.
El futur de l’educació al nostre país, en comparació amb Finlàndia, és el següent: ampliació de la ràtio (no s’ampliarà en termes legals però es deixarà de fer la vista grossa: els grups complicats tancaran a la mateixa ràtio que la resta: no se'ls podrà dedicar el mateix temps), eliminació de grups flexibles i reforços (ja no es poran fer de dos grups, tres), augment de les hores d’aula del professorat, disminució del sou, jubilació als 67, eliminació de grups sencers, eliminació d’FP, menor dotació econòmica... Tot això afegit a la mania de fer llegir i escriure als xiquets en infantil (ja m’explicaràs), augment de dies lectius, augment d’extraescolars, introducció ja en infantil del concepte de deures, implantació d’exàmens en edats primerenques, plantilles de professorat molt mòbils (cada any canvia molt el claustre dels centres), concepció passadíssima de l’ensenyament (el mestre ho sap tot i ho vomita damunt l’alumne per examinar-lo, passats uns dies, d’aquest coneixement)... No sé si us heu fixat però sempre que ix algun informe negatiu, sempre acabem pitjor del que estàvem: el problema és sempre la falta de continguts. Nyas! Avui dia, plantejar l’educació d’aquesta manera és prehistòrica i denota no entendre ni el present, ni el futur.
Al llibre de Carl Honoré apareixen, també, les observacions i els problemes que tenen tant el professorat d’universitat com els encarregats de selecció de grans empreses: tenim la infantesa i l’adolescència amb major nombre d’hores dedicades a la seu formació de tota la història i en canvi...
L’entrevistador li feia un resum de la vida diària d’un alumne local: s’alça al voltant de les set i mitja, entra a escola a les vuit i mitja o nou, n’ix a les 17, alguna extraescolar i després d’una horeta de deures es plantava pràcticament a les vuit de la vesprada.
La resposta d’Honoré, en un castellà magnífic, resultà demolidora: malgrat la brutal dedicació de temps a la vida acadèmica, la situació de l’Estat Espanyol en qualsevol de les llistes comparatives europees o mundials en termes educatius és lamentable. Inevitablement, va eixir l’exemple de Finlàndia que, resumint-ho molt, està fonamentat en unes línies clares: entrada a l’escola més tardana, reducció d’exàmens, reducció de deures (a més, els deures apareixen molt més tard), procés d’aprenentatge de lecto-escriptura més tardà, menys hores de classe, etc, etc. Com sabeu, Finlàndia és medalla d’or en totes les proves comparatives. Ací no pots plantejar molts d’aquests canvis. Quan m’he negat a que el meu fill acudisca a un reforç d’anglès en el temps d’esplai he hagut de patir la mirada estranyada d’altres pares i mares que sí es preocupaven pel futur dels seus fills. “Si total... continuen jugant... però en anglès”. I encara recorde una persona importantíssima de la FAPA argumentar que allò de la jornada intensiva (sobre la qual no tinc una posició gaire clara) era un invent del professorat per treballar menys. Clar, així és impossible avançar.
Hi ha més coses, per descomptat, en el model finlandés. Una d’elles, com ha apuntat altres vegades el company Amadeu, és el baix percentatge de pobresa. Ningú vol veure l’obvietat: la pobresa té una incidència clau en l’èxit de la vida acadèmica. Qualsevol mestre/a vos ho pot dir. I ningú vol veure-ho perquè les accions a prendre serien més profundes i agosarades. Però hi ha més diferències al model finlandés: major implicació de la família, menor ràtio d’alumnat, major consideració del professorat, major remuneració... Felipe González explicava una anècdota clarificadora: sopava amb un diplomàtic finlandés i aquest li confessava que el seu somni havia estat ser mestre però que no havia pogut arribar tan lluny i s’havia quedat en diplomàtic. En fi.
El futur de l’educació al nostre país, en comparació amb Finlàndia, és el següent: ampliació de la ràtio (no s’ampliarà en termes legals però es deixarà de fer la vista grossa: els grups complicats tancaran a la mateixa ràtio que la resta: no se'ls podrà dedicar el mateix temps), eliminació de grups flexibles i reforços (ja no es poran fer de dos grups, tres), augment de les hores d’aula del professorat, disminució del sou, jubilació als 67, eliminació de grups sencers, eliminació d’FP, menor dotació econòmica... Tot això afegit a la mania de fer llegir i escriure als xiquets en infantil (ja m’explicaràs), augment de dies lectius, augment d’extraescolars, introducció ja en infantil del concepte de deures, implantació d’exàmens en edats primerenques, plantilles de professorat molt mòbils (cada any canvia molt el claustre dels centres), concepció passadíssima de l’ensenyament (el mestre ho sap tot i ho vomita damunt l’alumne per examinar-lo, passats uns dies, d’aquest coneixement)... No sé si us heu fixat però sempre que ix algun informe negatiu, sempre acabem pitjor del que estàvem: el problema és sempre la falta de continguts. Nyas! Avui dia, plantejar l’educació d’aquesta manera és prehistòrica i denota no entendre ni el present, ni el futur.
Al llibre de Carl Honoré apareixen, també, les observacions i els problemes que tenen tant el professorat d’universitat com els encarregats de selecció de grans empreses: tenim la infantesa i l’adolescència amb major nombre d’hores dedicades a la seu formació de tota la història i en canvi...
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada