Poemes de Norman MacCaig

Fa un temps vaig escriure sobre aquest poeta (Edimburg, 1910-1996) que he convertit darrerament en llibre de capçalera. Ho feia a través de la referència a un altre escriptor escocès, Andrew Grieg, un llibre del qual, dedicat a Norman MacCaig, va entretenir-me durant els bells dies a Vancouver de l'estiu passat. Doncs bé, l'últim dia de l'any 2010, a Dundee (Escòcia), amb un fred que pelava, el meu cunyat Chris em va regalar els poemes d'aquest autor en l'edició que us he reproduït ací a l'esquerra. El cas és que jugant jugant m'he animat a traduir-ne alguns poemes (la poesia és ara com ara la meua principal font d'aprenentatge de la llengua bàrbara) i avui tinc la gosadia de presentar-vos-els com a inici d'una sèrie que aniré vessant a la paraula nostra. Com que sé que la majoria de vosaltres (ai lectors i lectores inconeguts del ciberespai!) deveu estar més versats en l'anglès que aquest pobre torsimany, benvingudes seran totes les suggerències que vulgueu fer-me perquè els textos queden més ajustats a l'original i més nets i polits. De moment, doncs, ací en teniu un parell.

PATRIOTA
El meu únic país
fa un metre vuitant-dos d'alçada
i tant si l'estime com si no
moriré
per la seua independència.

PATRIOT
My only country / is six feet high / and whether I love it or not / I'll die / for its independence.


LES TRIBUS DELS HOMES
Pensen que caminen pel seu país.
Caminen cap a ell.

Ignorants del terratrèmol que ja
els infla els músculs sota els peus
o de l'espurna que devastarà un bosc sencer.

Interpreten les estrelles del capdamunt
com formes d'històries. Totes contes infantils.
Deixem que interpreten la foscor entre ells.

El seu país és aquell cap on caminen,
el de la foscor
on no escoltaran ni l'herba damunt els seus caps.

Donen naixença i assassinen. Fan
música de llàgrimes i instruments.
Odi, amor i avorriment són els seus companys.

Deixem-los assaborir-ho tot. Deixem-los estar:
aquests exiliats traductors de la realitat
que l'herba ni oblida ni recorda.


THE TRIBES OF MEN
They think they walk in their country. / They walk to it. // Ignorant of the earthquake already / swelling its muscles under their feet / or the spark that will bring down a whole forest. // They read the stars overhead / like patterns of stories. All childish tales. / Let them read the darkness between them. // Their country is the one they're walking to, / the one that's the darkness / where they'll hear not even the grass overhead. // They give birth and they murder. The make / music of tears and instruments. / Hate, love and boredom are their companions. // Let them relish them all. Let them be: / those exiled translators of reality / whom the grass neither forgets nor remembers.