dimecres, 28 d’octubre del 2009

Russa no

Aquell dia, a la cuina, vaig reinventar el nom del plat. Potser té raó la companya Teresa quan diu que, més que país, ara fem gastronomia.



Hem viscut per salvar-vos els mots
per retornar-vos el nom de cada cosa.


Salvador Espriu

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Darrer diumenge d'octubre, planta baixa

Abans de pujar a la muntanyeta de la patà, vam fer una paradeta als inflables que oferia el bloc tocant al monestir. Ens hi vam trobar això:


I aquest trident d'estendards envoltaven el recinte tot fent una sèrie: ara la blavera, ara la quatribarrada...


... vols dir que cal?

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Au, Amparito

Aquest text és un esborrany de fa un mes, potser més, i que publique ara tal i com està, perquè crec que ja no acabaré de donar-li una forma més polida.


La nevera està dient adéu. La vam comprar perquè era la més estreta del mercat i entrava en un racó de la cuina que semblava fet a mida. No ens importava, aleshores, la renúncia a una capacitat major, si sopàvem molt fora i dinàvem poc a casa. Era l’època que compràven la llet en packs de 200 ml., com els que compren als nens per berenar, perquè amb els de litre se’ns feia agra. Mai no ha funcionat bé del tot, ni tan sols quan era nova. Sempre ha fet aigua i s’ha embrutat amb massa facilitat. Ara la porta es despenja i per tancar cal alçar-la perquè encaixe. Em passa un poc allò que deia Faulkner que, per a la canalla, quan s’emmalalteixen els ancians ja és com si hagueren deixat de viure i que la mort, quan finalment arriba, només fa una neteja de l’atmosfera, perquè no cal eliminar allò que ja ha marxat. Si aquesta afirmació, o qualsevol altra, la fa un polític, un sospita que menteix, que s’ho inventa, o que potser un assessor apurat s’ho ha llegit en un llibre d’autoajuda. Però no sé d’on s’ho va traure això Faulkner. El cert és que al tanatori de Tarongers on jeia Amparito Boix Palanca me’n vaig recordar quan José em demanà com s’ho havia pres ma filla Úrsula, la mort de la iaia. Dos dies abans havíem estat a l’hospital, al Clínic, a petició d’Úrsula, a visitar-la. La iaia li havia demanat: “Com estàs, nena?” i ella, de sobte, li va amollar, com si la renyara: “M’he passat tot el matí plorant per si et mories”.

Amparito era una gran cantaire i se'n sabia mil facècies rimades de l'antigor. Fins i tot una vegada van vindre de la televisió a enregistrar-les. Hi havia una extraordinàriament llarga que narrava la vida de Sant Vicent, amb tot de personatges bíblics que conversaven en vers entre ells. La que més m'agradava era aquella que feia:


D'allà dalt de les muntanyes
abaixava un borreguet,
amb les potetes blanquetes
i en la boca un clavellet.
I abaixaven bous i vaques,
i gallines amb sabates,
i bous amb caparrutxet.

I per damunt de totes hi havia el Noo, nooo, xixet…, que ja havia penjat ací fa temps.






diumenge, 18 d’octubre del 2009

el Puig


A Ramon Llull només li calgué elevar-se els cinc-cents metres del Puig de Randa per aconseguir el sobrenom d’il•luminatus. A Joan Puigcercós, amb cognom tossaler, li ha calgut una mica més d’esforç per ascendir els dos mil nou-cents nou metres a sobre el nivell del mar del Puigmal per tal de rebre la inspiració divina. L’àngel amb cos de pastor que va revelar la manera com Ramon lo foll havia d’escriure el llibre contra els errors dels infidels, ahir es va manifestar en forma de cent cinquanta-quatre vots, i nou en blanc, a favor de la candidatura republicana de Puigcercós a la presidència de la generalitat.

L’ascensió als cims és un motiu recurrent entre els pares de la pàtria catalana: el Comte Tallaferro des del Canigó va aturar l'atac dels musulmans; Jaume I des del Puig va accedir a la ciutat de València; Jordi Pujol, amb cognom muntanyenc, també va triar el cim de l’Aneto per convocar eleccions.

La simbologia de la muntanya, pel que té de mare protectora, empara i encoratja molts dels homes valents per encetar croades ideològiques. Nosaltres, dones i homes de bé, direm la nostra el darrer diumenge d’octubre a la muntanyeta on el cavall de Jaume I, d'una guitza, va fer brollar l’aigua.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Sense paraules

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Bona tornada

Jo me’n vaig anar sense dir-ho. De camí cap al sud anàvem escoltant la ràdio. Algunes emissores comentaven de bestreta la pel•lícula que aquell dia s’estrenaria; d’altres espicassaven les despulles mortals d’un partit corrupte. Només una feia veure que li feia venir salivera a la boca el tedèum, tot lloant Déu i agraint que el bisbe de València consagrara la mesquita major com a catedral el dia que Jaimeprimero va entrar solemnement a la ciutat. Te Deum laudamus.

Vaig escollir d’escoltar aquella que parlava sobre la nova pel•lícula d’Amenàbar. Van penjar-li l’etiqueta de molt bona realització tècnica però carent de sentiment, sobretot pel que fa al treballs dels actors joves. No vaig voler escoltar més. Volia arribar verge a la sala de projecció. Així que vaig aguantar estoïcament el relat d’aquella altra que exaltava la regidora del partit de l’oposició (?) que, per rigorós torn rotatori, era enguany l’encarregada de portar l’ensenya. Ella va confessar el secret del seu èxit: havia assajat repetides vegades la baixada i el posterior trasllat en processó per a la qual cosa havia donat moltes voltes a un pati amb un pal de pes semblant al que sosté la coronada, tot guardant l’equilibri. Els comentaris sobre el resultat de tan delicat assumpte eren d’un embadaliment excessiu. L’enaltiment de tan elogiada fita raïa en no haver inclinat la reial senyera ni un grau en ésser abaixada pel balcó de l’ajuntament. Ho havien fet verticalment, com cal. Ja no podia més. Vaig buscar desesparadament un poc de música. In te, Domine, speravi: non confundar in aeternum.

Avui he tornat a casa, després d’un llarg cap de setmana farcit d’incursions, de les quals us parlaré més endavant, al món clàssic i racionalista, no exempt però de sentiments. Allunyada cada dia més de l’església, fent apostasia dels poders que ella abraça, convertida completament a l’hypatisme, torne. Com ho fa també avui el discòbol al British Museum, o Ricarditocosta a la seua terra després de fer el camí de sant Jaume.

Avui, al si d’una societat fanàtica, que no es qüestiona res; amb una majoria que creu, com fa més de quinze segles, en polítics parabolans; nosaltres esperem un veredicte i unes properes vacances.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Bona diada

Deia que me n'anava... Havia decidit fer pont i desaparéixer de la ciutat, de la xafogor i de l'ambient enrarit que ocupava els carrers les darreres setmanes, però al matí he anat a buscar un llibre a la casa de l'ídem i el dia s'ha convertit en una altra història ben lluny dels propòsits inicials. "Ja que estem, i l'hora que és, 'nem i dinem a l'occc". Després, una sessió vespertina de cinema, primeríssima sessió de les quatre, l'última d'Amenábar. Dues hores d'aire condicionat excesiu i una Hipàtia freda, quina llàstima i quina decepció -malgrat la llagrimeta que he deixat anar cap al final-. En acabant del cinema, qui no s'allarga a la manifestació? Quatre gats pel carrer Colom sota un cel preciós, un sol radiant, una ciutat de festa. "El Costa ha caigut! Ara cauran tots els altres" Te quiero un huevo, lolololololo, te quiero un huevo.... Ara és l'hora, ara és l'hora, fem-los fora d'una vegada per totes. Escoltem el manifest i ens fem unes cerveses mentre arriba la nit. Deia que me n'anava i encara sóc aquí. Bona diada, we are Valencian Country.