dissabte, 22 de setembre de 2007

El Clot, la DIN i jo

Com alguns de vosaltres ja sabreu, he canviat temporalment d'ofici i he passat de l'aula a la taula del maquetador o, més ben dit, al desktop de ses màquines perfectes macintosh, com rima la nostra amada Antònia Font. I ja van quatre itàliques en un paràgraf i encara no he començat a dir el de què va tot això.
Enguany estaré a la redacció de l'Allioli i me n'ocuparé de la maquetació: com coneixeu qui vos dediqueu a l'ensenyament, l'Allioli és la revista de l'STEPV-iv. La funció del maquetador de la revista és la de fer encabir els textos que la redacció i els col·laboradors produeixen dins d'un esquema gràfic determinat per una retícula espacial i un tractament tipogràfic preestablert per un dissenyador. Es tracta d'una feina artesanal, amb un marge petit per a l'experimentació i la creativitat per les restriccions que imposa la maqueta: l'èxit del maquetador consisteix que la seua tasca passe desapercebuda, mentre que el seu fracàs és que la seua intervenció siga evidenciada per les errades o incoherències que ha comés. Qualsevol lector avesat pot percebre una maqueta mal executada, mentre que algunes de les subtileses d'una bona tipografia només són advertides pels especialistes més entrenats.
Em vaig iniciar en el gust per l'art de la tipografia per culpa la professora Elena Uriel. M'havia fet càrrec de l'edició d'El Clot, la revista de l'IES Clot del Moro de Sagunt, en el seu número 12, corresponent al curs 1996-97, quan se'n publicava un número per curs, i havia rellevat Empar Calpe qui, al seu temps, si no vaig errat, havia estat el relleu de Manel Rodríquez-Castelló. Aquell primer número que vaig fer era lleig de nassos, ignorant com era de les més mínimes normes del disseny gràfic i, amb la cortesia pròpia de les relacions entre els companys de l'institut, Elena em va felicitar per la publicació i, subtilment, em deixà caure que un poquet de disseny no haguera estat malament. Així que em vaig posar a llegir i a mirar per ací i per allà i vaig descobrir aquell meravellós i estrany món de la tipografia, tan semblant en tants aspectes al de la poesia: un món petit, habitat per éssers encabotats en els detalls i les formes subtils, en les petites emocions que és capaç de transmetre una forma que és gairebé una variant minúscula d'una altra, però que pot ser tan significativa i tan diferent com ho són una catedral i una altra.
Éssers reunits en un exclusiu cercle parlant entre ells a través de l'espai i del temps a través d'un codi apte només per a iniciats, la relativa llegibilitat d'un remat, la justa distància entre els parells de lletres, l'espai m estàndard, el quadratí, la línia òrfena i la vídua. Tot allò evocava en mi qüestions tan transcendentals com la dels dàctils que havien de comparèixer en l'hexàmetre, la correcta posició dels accents en un decasíl·lab o la quantitat de cesures que podia contindre l'alexandrí. I noms com el de Tschichold, Renner o Frutiger assolien l'alçada dels Marc, Rilke, Eliot: humans ocupats en un esforç titànic per encabir l'experiència i el pensament en unes breus formes materials, sonores aquests, gràfiques aquells, però sempre amb emoció i exigència.
Així que vaig aprendre'm el QuarkXPress i em vaig fer seguidor de la religió del plom: vaig editar i maquetar El Clot durant alguns anys, fins el 2003, quan vam tancar la paradeta impresa per a, poc després, passar-nos a l'edició electrònica d'aquest bloc que, en certa mesura, és continuadora d'aquella.
Però jo volia parlar-vos de la DIN, la font que utilitza l'STEPV en el logo, publicacions –i en l'Allioli com a tal– i en la seua imatge corporativa en general. Ací la podeu vore en la capçalera de l'Allioli:


L'origen de la font DIN el podeu trobar ací. Es tracta d'una font dissenyada seguint els estàndards de normalització que va establir el Deutsches Institut für Normung –de l'acrònim del qual pren el seu nom– per ser utilitzada als senyals del govern alemany en l'administració, i molt particularment en la senyalètica de trànsit:



La versió de la font utilitzada a la imatge de damunt és la DIN 1451, de la qual podeu veure més avall un mostrari:




A alguns de vosaltres vos ha de resultar familiar el seu disseny si de menuts haveu tingut alguna vegada una coseta com aquesta:



A l'Allioli utilitzem una versió més moderna, l'FF DIN, un redisseny del 1995 d'en Albert-Jan Pool, un prestigiós tipògraf neerlandès, i distribuïda internacionalment, ara ja només en format electrònic, per la foneria Font Shop International –en l'actualitat, malgrat que els tipus ja no es fonen en plom, com antigament, les editores tipogràfiques mantenen el noble nom de foneries.

Es tracta d'un tipus molt utilitzat modernament per la seua versatilitat, llegibilitat en tots els cossos i aquell aire de modernitat que té, front a d'altres tipografies clàssiques potser més neutres o més fredes, com ara l'Helvètica o la Univers. Això ha portat a més d'un a afartar-se un poc d'ella, com podeu trobar ací.
Tornarem sobre tipografia, sobre la DIN i sobre El Clot.

7 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Que bona la "peasso" postejada! Tipografia és una paraula que dóna molt de joc i, a més, rima amb ratafia, que és un licor molt i molt bo per a la tardor que ja se'ns imposa. Tipografia, poesia...sempre fem cap al redós de les paraules...
Jo també vaig tenir un regle de lletres com el de la foto...
Ah! Aprofite el comentari per fer una crida a l'amiga Olga: envia'm o escriu ací mateix, sisplau, el teu correu electrònic perquè pugues formar part de l'equip LPN.

Ana ha dit...

A mí también me has dejado boquiabierta ante tanta erudición. No sabía de tu cambio de vida, que deseo para bien, aunque tus alumnos te echarán mucho de menos, estoy segura. Ahora, cuando me llegue a casa el ejemplar del Allioli lo miraré con otros ojos.

Anònim ha dit...

Jo, en canvi, ara sí em miraré l'allioli! Però me'l miraré com no s'ha de mirar: atenent a la tipografia i l'home de panxeta i monyo de punta (ai las! qui el pillara!) que hi ha al darrere.

Aprofite per enviar-vos mil besades.

Dallapiccola.

Anònim ha dit...

Òndia! Vàtua l'olla! He pogut penjar! He pogut penjar!

Ho havia escrit amb el convenciment manifest de la meua incapacitat xarxo-pengívola. Només pel plaer de contestar-vos, encara que sapiguera que no podrieu llegir-la. O per la necessitat.

Si sapiguéreu les vegades que ho he intentat.

Ups! M'ha entrat un dubte tecnofòbic... Si és que llegiu aquest missatge, per favor imagineu-me donant bots d'alegria pel corredor de ma casa mentre el Manel dorma i la Vera no sé on para i em veurà fent una conga i farà un somriure i jo aniré al llit pensant en la bego, el madeusinyor, i tots els tallats interioritzats al clot.

Perdoneu la xapa però he d'aprofitar aquesta escletxa oberta en la meua relació internetiana cap al meu favor.

Dallapiccola de nou!

Olga ha dit...

Amb el teu entusiasme sempre encetes noves dreceres i nosaltres t’anem al darrere. D’Antònia Font a les fonts tipogràfiques, les línies vídues i òrfenes...Tot un oceà de saviesa on capbussar amb tu. Amadeu, ets genial.

Tècnic lingüístic ha dit...

M'afegixc a les felicitacions pel comentari sobre la font DIN 1451 i per la narració del teu recorregut vital. N'esperem més, és clar.

I per aportar alguna cosa, crec que en la pantalla de l'ordinador es lligen millor les lletres sans-serif (de pal sec), i per això són les lletres més habituals.

En eixe sentit, també crec que el fons blanc de la pantalla és mal per a la vista, però es veu que això ja no té un consens extens, sobretot per a les persones que saben fregar-se els ulls o posar-se col·liris.

D'altra banda, diria que DIN és una sigla o acrònim, no un «acròstic».

I quant a les «funcicions», sens dubte, deuen ser foneries.

Finalment, com a company sindicalista de l'STAPV, gràcies per la faena de l'Allioli. I com ja dic més amunt, espere poder llegir més sobre la vida tipogràfica i maquetadora. És un plaer por habitual.

Amadeu Sanz ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris tan acollidors i, molt especialment, a Tècnic lingüístic per les teues correccions lingüístiques: en efecte, volia dir "acrònim" en lloc d'"acròstic", però no sabia això de "foneria" per "fundició".
Quant al que dius del fons blanc, a mi em passa just al contrari: se'm fa més difícil de llegir en negatiu, sobre un fons en color… Potser és qüestió d'ajustar la lluentor del monitor –cal dir-ho així?– per a què no moleste als ulls. A mí me molestava molt quant tenia un CRT, però des que tinc un LCD ja no em ploren els ulls.
T'agraisc també el comentari sobre la la legibilitat de les serif i les sans serif que, com ja saps, és un dels més apassionants tòpics de la tipografia i al qual, potser, podríem dedicar un comentari més extens en un altre article. A vegades, m'ha semblat que es tractava d'una qüestió més ideològica que no funcional, però hi deu haver estudis al respecte, sobre tot pel que es refereix a la pantalla.
Salut.