El Clot, la DIN i jo

Com alguns de vosaltres ja sabreu, he canviat temporalment d'ofici i he passat de l'aula a la taula del maquetador o, més ben dit, al desktop de ses màquines perfectes macintosh, com rima la nostra amada Antònia Font. I ja van quatre itàliques en un paràgraf i encara no he començat a dir el de què va tot això.
Enguany estaré a la redacció de l'Allioli i me n'ocuparé de la maquetació: com coneixeu qui vos dediqueu a l'ensenyament, l'Allioli és la revista de l'STEPV-iv. La funció del maquetador de la revista és la de fer encabir els textos que la redacció i els col·laboradors produeixen dins d'un esquema gràfic determinat per una retícula espacial i un tractament tipogràfic preestablert per un dissenyador. Es tracta d'una feina artesanal, amb un marge petit per a l'experimentació i la creativitat per les restriccions que imposa la maqueta: l'èxit del maquetador consisteix que la seua tasca passe desapercebuda, mentre que el seu fracàs és que la seua intervenció siga evidenciada per les errades o incoherències que ha comés. Qualsevol lector avesat pot percebre una maqueta mal executada, mentre que algunes de les subtileses d'una bona tipografia només són advertides pels especialistes més entrenats.
Em vaig iniciar en el gust per l'art de la tipografia per culpa la professora Elena Uriel. M'havia fet càrrec de l'edició d'El Clot, la revista de l'IES Clot del Moro de Sagunt, en el seu número 12, corresponent al curs 1996-97, quan se'n publicava un número per curs, i havia rellevat Empar Calpe qui, al seu temps, si no vaig errat, havia estat el relleu de Manel Rodríquez-Castelló. Aquell primer número que vaig fer era lleig de nassos, ignorant com era de les més mínimes normes del disseny gràfic i, amb la cortesia pròpia de les relacions entre els companys de l'institut, Elena em va felicitar per la publicació i, subtilment, em deixà caure que un poquet de disseny no haguera estat malament. Així que em vaig posar a llegir i a mirar per ací i per allà i vaig descobrir aquell meravellós i estrany món de la tipografia, tan semblant en tants aspectes al de la poesia: un món petit, habitat per éssers encabotats en els detalls i les formes subtils, en les petites emocions que és capaç de transmetre una forma que és gairebé una variant minúscula d'una altra, però que pot ser tan significativa i tan diferent com ho són una catedral i una altra.
Éssers reunits en un exclusiu cercle parlant entre ells a través de l'espai i del temps a través d'un codi apte només per a iniciats, la relativa llegibilitat d'un remat, la justa distància entre els parells de lletres, l'espai m estàndard, el quadratí, la línia òrfena i la vídua. Tot allò evocava en mi qüestions tan transcendentals com la dels dàctils que havien de comparèixer en l'hexàmetre, la correcta posició dels accents en un decasíl·lab o la quantitat de cesures que podia contindre l'alexandrí. I noms com el de Tschichold, Renner o Frutiger assolien l'alçada dels Marc, Rilke, Eliot: humans ocupats en un esforç titànic per encabir l'experiència i el pensament en unes breus formes materials, sonores aquests, gràfiques aquells, però sempre amb emoció i exigència.
Així que vaig aprendre'm el QuarkXPress i em vaig fer seguidor de la religió del plom: vaig editar i maquetar El Clot durant alguns anys, fins el 2003, quan vam tancar la paradeta impresa per a, poc després, passar-nos a l'edició electrònica d'aquest bloc que, en certa mesura, és continuadora d'aquella.
Però jo volia parlar-vos de la DIN, la font que utilitza l'STEPV en el logo, publicacions –i en l'Allioli com a tal– i en la seua imatge corporativa en general. Ací la podeu vore en la capçalera de l'Allioli:


L'origen de la font DIN el podeu trobar ací. Es tracta d'una font dissenyada seguint els estàndards de normalització que va establir el Deutsches Institut für Normung –de l'acrònim del qual pren el seu nom– per ser utilitzada als senyals del govern alemany en l'administració, i molt particularment en la senyalètica de trànsit:



La versió de la font utilitzada a la imatge de damunt és la DIN 1451, de la qual podeu veure més avall un mostrari:




A alguns de vosaltres vos ha de resultar familiar el seu disseny si de menuts haveu tingut alguna vegada una coseta com aquesta:



A l'Allioli utilitzem una versió més moderna, l'FF DIN, un redisseny del 1995 d'en Albert-Jan Pool, un prestigiós tipògraf neerlandès, i distribuïda internacionalment, ara ja només en format electrònic, per la foneria Font Shop International –en l'actualitat, malgrat que els tipus ja no es fonen en plom, com antigament, les editores tipogràfiques mantenen el noble nom de foneries.

Es tracta d'un tipus molt utilitzat modernament per la seua versatilitat, llegibilitat en tots els cossos i aquell aire de modernitat que té, front a d'altres tipografies clàssiques potser més neutres o més fredes, com ara l'Helvètica o la Univers. Això ha portat a més d'un a afartar-se un poc d'ella, com podeu trobar ací.
Tornarem sobre tipografia, sobre la DIN i sobre El Clot.