Le croque-mort

A pesar que els bons viatgers que a més escriuen recomanen visitar en primer lloc els mercats i els cementeris de les ciutats (capicua de l'existència humana, el principi alimentari i l'extrem de la inanició, la moneda de dues cares, l'eros gastronòmic i el tànatos sense adjectius…), la majoria de les voltes només hem seguit la primera part de tan savi consell, es mire com es mire, la més substanciosa. Amb el temps, però, un li agafa gustet a les necròpolis, cal reconèixer-ho, per molt que haja passat per experiències tan poc edificants com la de passejar pel cementeri de la Recoleta, a Buenos Aires, que és, de tots els cementeris d'il·lustres morts, el que més s'assembla a una fira. I no és que siguem allò que se'n diu mitòmans, i menys en el terreny de la literatura, que ja dóna prou plaer i tema amb la lletra nua com per a més a més haver de conèixer l'home o dona que la va fabricar, que ja sabem que tots més o menys pixem pel mateix camal. La idolatria, en qualsevol de les seues formes, és una malaltia contra la qual em declare perfectament vacunat. He vist en els pocs genis amb qui he tingut el plaer de compartir temps i paraules persones de dimensions estrictament humanes, sense hal·lo ni corona, i això en el fons me'ls ha fet més estimables que si la meua imaginació els hagués col·locat dalt d'un pedestal i hi hagués reparat, després, en els inevitables peus de fang que tothom calça. Però al cementeri de Montparnasse li devíem una visita, perquè feia nou anys ho havíem intentat sense èxit. El dia, boirós i fred, hi convidava –i a més, els museus estrictes havien tancat tots per una vaga de funcionaris, de manera que passejar pels carrers de París s'havia convertit en l'única opció possible. Dubte que hi haja al món una densitat de morts il·lustres per metre quadrat de tomba més gran que la d'aquell immens fossar. Un rètol a l'entrada n'exhibia el catàleg complet de noms, la majoria sants de la nostra devoció, lleugerament inclinada cap a la francofília, però com que el fetitxisme tampoc no és un pecat massa francès, o potser perquè els parisencs comencen a estar farts de tant de turista, sense un plànol per tirar-se a la mà la recerca de les famoses tombes era com buscar una agulla en un paller. Després d'una bona hora o més fent tombs entre les tombes amb inscripcions en totes les llengües imaginables i tots els credos coneguts, vam anar a raure davant Samuel Beckett, Man Ray i Jean-Paul Sartre, tres morts ben acompanyats per les respectives dones. Ni a Cioran ni a César Vallejo, ni l'estrella del cementeri, Baudelaire, entre alguns altres que anàvem buscant, no els vam saber trobar. I això que, veient-nos tan despistats, un servicial i jove treballador de l'empresa ens va fer algunes indicacions. “Vous les connaissez tous, ces morts!”, li vaig dir després d'agrair-li tan amable i desinteressada com inútil col·laboració. I així, una mica decebuts en la nostra bona voluntat de convertir-nos per unes hores en els més convencionals fans de la gent de lletres, i espentats per un fred que s'arrapava als ossos, vam sortir del cementeri de Montparnasse buscant un Cafe-Tabac on reconciliar-nos amb el món. I llavors vam entropessar amb una petita biblioteca (tancada com quasi tot aquells dies) que duia el nom de Georges Brassens, gràcies al qual, entre moltes altres coses, sabíem que una de les formes de dir enterrador en francès era la que us he posat en el títol. Això em va inspirar la idea de comprar l'edició completa dels seus poemes i cançons, que debades he buscat per València. Però els morts i les llibreries, a més dels museus i el bon vi, ens havien de ser sostrets com per encanteri tardoral, de manera que haurem de tornar a París a solucionar alguns afers pendents. I, amb el jove croque-mort, espere tenir-hi llavors una conversa més productiva.