diumenge, 20 de desembre de 2009

Un escàner en la foscor

Pensava Bob Arctor:
Què hi veu, un escàner? Veu dins la ment? En la profunditat del cor? Veu dins de mi, dins de nosaltres? Hi veu clar o hi veu fosc? Espere que hi veja clar, perquè jo ja no puc veure-hi, dins de mi, dins de nosaltres. Només veig que foscor. Espere que, pel bé de tots, l'escàner s'hi veja millor. Perquè si l'escàner només hi veu tenebres, com jo, estic, dues vegades, damnat. I així, tots acabarem morts… en sabem tan poc, i allò que en sabem, ho sabem d'una manera tan fragmentària…




Més enllà del que m'agraden i més enllà del fet que les torne a veure de tant, més que Blade runner i Screamers, crec que de totes les pel·lícules que he vist basades en els escrits de Phillip K. Dick, A scanner darkly és potser la més inquietant i angoixosa. I amb això vull dir que és potser la que més s'acosta a l'esperit de la seua obra. I vos assegure que no em veig tornant-la a veure una i altra vegada. No vos hi espereu un final feliç, del tipus Total recall, ni una acció i uns efectes espectaculars, com a Minority report. La característica visual d'aquesta pel·lícula, i que la fa més estranya, és que és una de dibuixos animats, això sí, basats en imatges reals d'actors, les cares i gestos dels quals ens permeten reconéixer-los, al Keannu Reeves, el Woody Harrelson, la Winona Ryder, el Robert Downey Jr. Del Reeves, de fet, diria que és la millor interpretació que li he vist, perquè les limitacions del seu registre encaixen molt bé en el reduccionisme del dibuix, i no sembla que ens perdem cap matiç de la seua expressió.
Com sempre, hi ha el conflicte de la identitat, en aquest cas sota l'àlias de l'impostor, aquell que es fa passar per qui no és. El personatge que fa Woody Harrelson l'explica en forma d'anècdota enmig d'una conversa entre els amics que envaeixen la casa d'Arctor, on es droguen amb la perillosa substància D, mentre mantenen absurdes converses: hi havia un tipus que s'imaginà que un impostor suplantava la identitat, diguem-ne, del president dels EEUU, després de Robert de Niro, de Prince, de Marylin Monroe i així succesivament. El tipus es va pensar que seria capaç de fer-ho, que seria un bon paper per a ell en la vida. No obstant, al cap de poc de temps es va adonar que encara ho faria millor si a qui suplantava era al propi impostor. S'evitava així molta feina i els suplantava a tots d'una tacada.
Bob Arctor deu suplantar-se ell mateix i vigilar els seus amics per descobrir si conspiren d'alguna manera contra el poder establert. Per fer-ho, una sèrie de càmeres escamotejades enregistren cada moment, cada paraula que diuen els personatges. Després, un escàner, assistit pel mateix Arctor, analitza les imatges. El problema ve quan hi afegim una altra conspiració, l'element paranoic; en realitat a Arctor se li ha amaga part de la comanda: que ell és premeditadament sacrificat perquè es faça addicte a la substància D, una droga que té com a efecte final la dissociació dels dos hemisferis del cervell d'una manera permanent. Si no sabeu què vol dir això, mireu aquest joc en què hi ha els noms dels colors escrits en un full, però cada nom és acolorit en un color que no es correspon amb el que el mot diu que és. Una cosa així:


El joc consisteix a dir el color, no a llegir el text. Mentre l'hemisferi dret tractarà de dir el color, l'hemisferi esquerre intentarà llegir el mot. Imagineu-vos això aplicat a tots els aspectes de la vostra vida i mireu el que li passa a un agent de policia quan intenta llegir els drets a un detingut, al principi de la pel·lícula, i no se'n surt:



Evindentment, Arctor evoca actor, el fingidor que fingeix no sentir allò que realment sent. I Bob és un altre d'aquells noms propis monosil·làbics que utilitzava Dick per als seus alter ego. Al Youtube és possible veure-la sencera, a fragments i en anglés, per si vos animeu. Per cert, la banda sonora conté, almenys, tres cançons de Radiohed.


4 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

He vist els nou minuts que has penjat al fèisbuc i ja em pica tot. M'he quedat amb la intriga de la relació que puga tindre l'home que té el cos ple de bitxos (per culpa del gos?) i l'altre que està fent una conferència i va canviant de rostre i de roba a cada instant. Ui, però em costa entendre aquest inglispitinglis. Saps què m'ha agradat, també? La idea final: la imatge com el resum del post, del procés d'elaboració, mitons rojos inclosos. Que guai!

Olga Gargallo ha dit...

M'encanta l'hiperrealisme dels dibuixos i també la banda sonora. He vist els fragments, com un trencaclosques, al Youtube. Intentaré veure-la sencera.

Olga Gargallo ha dit...

Estem d'enhorabona. Acabe d'escoltar a RNE-3 que Radiohead traurà un nou àlbum el 2010. No falta res. Droga D(ura).

Olga Gargallo ha dit...

M'agrada molt la darrera imatge del post. Porte dies preguntant-me com l'hauràs muntat. Amadeu a través del mirall.

M'agrada molt també la capçalera d'aquest hivern, com totes les anteriors. Ets un esteta.