dissabte, 26 de gener de 2008

Stepping out



Avui mire uns anys enrere i recupere una de les cançons pop més arravatadores que haja sentit mai, l’Stepping Out de Joe Jackson. De segur que l’heu sentida desenes de vegades, perquè ha passat a formar part del repertori contemporani de les estacions d’FM d’arreu el món. La vaig tornar a sentir l’altre dia en la ràdio, després de molt de temps d’haver-la oblidada, i em vaig haver d’alçar de la cadira, incapaç de contindre l’electricitat que se m’encomanava.
Heus ací la lletra, perquè la pugueu cantar mentre l'escolteu:
Now -
The mist across the window hides the lines
But nothing hides the colour of the lights that shine
Electricity so fine
Look and dry your eyes

We -
So tired of all the darkness in our lives
With no more angry words to say
Can come alive
Get into a car and drive
To the other side

Me babe - steppin out
Into the night
Into the light
You babe - steppin out
Into the night
Into the light

We -
Are young but getting old before our time
Well leave the t.v. and the radio behind
Dont you wonder what we’ll find
Steppin out tonight

You -
Can dress in pink and blue just like a child
And in a yellow taxi turn to me and smile
We’ll be there in just a while
If you follow me

Me babe - steppin out
Into the night
Into the light
You babe - steppin out
Into the night
Into the light

Podeu veure el vídeo també.


Va aparéixer a l’àlbum de 1982 Night and Day, amb el qual Jackson retornava al seu rerefons pop després de l’estranya –almenys a mi m’ho semblà aleshores– excursió pel swing que va suposar el Jumpin’ Jive de 1981. Si recordeu, abans havia estat considerat un dels tres caps visibles de la New Wave, el retorn a les arrels del pop britànic després de l’esclafit punk, junt amb Elvis Costello i Graham Parker, i havia publicat diversos discs, energètics i carregats de bon humor, amb el format bàsic de banda: un quartet amb el bateria Dave Houghton, el guitarra Gary Sandford, Graham Maby al baix i ell mateix cantant i tocant el piano. Això resultava exòtic, fins a cert punt, en el context del moment, on els teclats semblaven reservats per als grups de tecno-pop. D’aquesta època tinc l’I’m the man, altra peça on el grup llueix les pintes impressionants del temps.



Aquest trio, Costello, Parker i el mateix Jackson es caracteritzaven, a més de per l’estil, per tocar i cantar bé, i que a més se’ls notara, cosa proscrita per l’ortodòxia punk fins aleshores: si algú cantava o tocava bé, procurava dissimular-ho.
Quan aparegué Night and Day, tot això ja no importava i feia temps que Jackson no dubtava a exhibir el seu virtuosisme instrumental i vocal i a desplegar una saviesa en els arranjaments que, per a mi, el posen al costat de l’Elton John de Yellow Brick Road. Aquest bon gust per la musicalitat i una certa postura iconoclasta van fer que aviat esdevinguera la banda sonora dels clubs d’ambient gai de Nova York i València, capitals mundials del que aleshores anomenàvem la marxa. L’oferta de locals on sentir la música que ens agradava i que sentíem com a nostra es resumia, als primers vuitanta, en un únic lloc: Neura, al carrer Ambaixador Vich. Un temps després vam descobrir Pijamarama, al carrer de la palmera –Julio Antonio, crec que es diu– i, al poc, va obrir La marxa. A la resta de locals, com els del Carme, podies sentir Bob Marley, fins i tot The Police, però no tenien ni de lluny el glamour de Neura. Si hi estiguéreu, ja sabeu què vull dir: molts xics gais i algunes de les xiques més adorablement estranyes –Esperanza, Begoña, què s’haurà fet de vosaltres?–.
Stepping out té un caràcter molt peculiar i fàcil de reconèixer: el que li dóna el seu ritme quadrat, apressat, el baix a corxeres –walking, crec que es diu al llenguatge del blues i del jazz, però sense el swing característic d’aquests– i, per sobre, la veu i l’harmonia del piano, llarga, amb acords i frases a blanques, que doblen la melodia –el now, el we, el you, amb què ataca les estrofes, el car de la segona estrofa, el out dels cors, aquests sí, gronxant-se sobre la base rítmica.
Els ritmes d’Stepping out estan programats amb la Korg KR-55, una màquina de presets rítmics contemporània de la llegendària Roland TR-606. Tot i que actualment no té el glamour que el retorn del house dels 90 i l’estil de Detroit va donar als sons de la Roland, la KR-50 era ben útil: et deixava triar entre un relativament ampli catàleg de ritmes preprogramats, que abastaven des del vals a la polka, passant pel rock, el reggae o el pop, i permetia introduir variacions pitjant una tecla a propòsit: no sempre era possible fer-ho de manera sincronitzada dins del temps, però et feia un break o tocava un plateret que feia crunx. Havies d’estar ben atent i difícilment podies estar tocant la guitarra al mateix temps, per exemple. O feies una cosa o l’altra, així que normalment tocaves a pinyó amb el ritme que havies triat prèviament. A Stepping out es possible sentir alguna d’aquestes variacions.



A més, en aquells temps encara no digitals, el tempo s’ajustava amb una rodeta que no era tan precisa com seria d’esperar i que no tenia cap indicador numèric que et permetera recordar d’una vegada a l’altra quin era el temps de la cançó. D’aquesta manera, d’un assaig a l’altre, una mateixa cançó podia variar notablement el seu caràcter, depenent de l’humor del dia o de l’oratge. Per als assajos amb el grup era millor que la Roland, que si bé era més programable i versàtil, també era més intrincada i complexa i, com que tampoc tenia midi –i encara que hagués tingut, tampoc no teníem aleshores seqüenciadors–, amb un temps d’assaig limitat acabaves abans si feies servir la Korg. Crec recordar que la KR-55 en tenia, de midi, i que la sincronitzàvem amb un DX-7 i un Micro Korg per a disparar xipollejos elèctrics. Amb ella vaig enregistrar la meua primera maqueta.
El baix juraria que el toca el gran Graham Maby –a qui tinc en l’altar dels baixistes, junt amb Paul Simonon, dels Clash i Bernard Edwards, si, de Chic, ho sé, sóc així d’hortera–, però pareix una TB-303, altra màquina a la qual els 90 li van sentar bé. Maby és una màquina ell mateix: si teniu ocasió, escolteu, per exemple, el Big World, que Jackson va enregistrar en directe en una sessió de tres dies, davant un públic al qual se’l va demanar que no aplaudira ni fera cap soroll per a preservar l’atmosfera neta del disc, i amb una màquina digital de només dues pistes. Graham Maby no se’n va ni un cabellet i clava el tempo com si tocara amb claqueta. Vegeu, si voleu, el vídeo de Right and wrong, amb missatges polítics radicals. Aquell va ser un disc ben original per un altre motiu també: un doble elapé amb només tres cares, perquè la quarta, és a dir, la cara B del disc 2, és llisa, sense microsolcs, i la galeta mostra el rètol, en Helvètica: There is no music on this side. Al poc va apéreixer el format CD, que permetia ja encabir-hi una hora de música però, aleshores, si un artista volia difondre més de quaranta minuts de cançons, no tenia altre remei que anar al doble elapé.



Vaig estar uns anys sense seguir la pista de Joe Jackson. Tinc, no obstant, el Blaze of glory i el Laughter and Lust, del qual m’agradava molt el single Stranger Than Fiction, però que ja no em va enganxar com aquells meravellosos discs dels vuitanta: I’m the man, Night and day, Body and soul, Big world… No he escoltat els seus treballs clàssics posteriors –en va fer un parell, de simfonies–, però ara sembla haver-ne fet un disc nou amb la seua banda de tota la vida. I curiosament, he trobat una incursió seua en l’assaig, on tracta un tema que em resulta ben familiar.

9 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Pose aquest comentari per a rectificar. Qui toca el baix a Big world no és Graham Maby, sinó Rick Ford.

Olga ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Olga ha dit...

En llegir les teues paraules s’ha desembussat el gallet dels records i han fluït entre nebuloses algunes imatges. Recorde perfectament Neura i el seu ambient. La Marxa... Recorde cadascun dels locals que sota l’hipònim de bars, cafés, pubs, garitos, garatges...obrien les portes a la lluna de València. Recorde els carrers, els rètols que cada nit ens donaven la benvinguda, la decoració que els feia singulars i diferents dins d’una estètica progre. Recorde la gent que estava asseguda , la que ballava, la que es recolzava a la barra. Recorde la música que sonava, l’aigua de València, els licors destil•lats. Recorde totes les cançons. El que em resulta més difícil de recordar, cas estrany, són els noms: Neura, Madrid, la Marxa, la Seu, Calcatta, Cavallers, Cavallers de Neu, Negrito... i, Carme endins, molts d’altres. El nom més difícil de recordar és el d'aquell que més freqüentàvem (Trauma?). Quins noms! Neura, Trauma! Quin desori! Ens hi aplegàvem estudiants, professors, músics, poetes... i tota la fauna nocturna que, als vuitanta, ens menjàvem el món. El Carme encés.
Divendres vinent he quedat amb les meues companyes d’aventura universitària per sopar i fer una xerradeta. Potser, en un intent de superar aquest oblit tornem a buscar al barri vell, els rètols que donaven noms a somnis. Molts ja no hi seran.

Amadeu Sanz ha dit...

Vaja, no sabia que havies estat a Neura. No la trobareu ja, no. De fet, em pense que la tancaren al poc o, en el millor dels casos, es mimetitzà amb els puticlubs i topless que li eren veïns. Els vuitanta van ser un esclafit de llibertat creativa i, per sort, no ens ho vam perdre.
Que vos ho passeu molt bé les xiques.

Olga ha dit...

Estàs d’enhorabona, després de cinc anys de silenci de Joe.

Àlex Andrés ha dit...

Doncs dec ser dels únics que no coneixia la cançó. Però és molt xula.
No he conegut gairebé cap dels garitos que esmentes (només la marxa. capsa era una cosa semblant, no?) però els descrius tan bé que diria que ja hi he estat. Recordeu aquella enquesta on hi havia gent que recordava haver vist bugs bunny a disneylàndia? Impossible, clar. Doncs, a partir d'ara, jo també recordaré haver ballat amb esperanza i begoña. I haver-me fet una birra amb un pegamoide fincarogí i una alaska campera (de morvedre, s'entén).

Jo anava a Barro. Recorde una boira densíssima, impenetrable i blues a tot hora, d'una manera inexorable, excessiva (ara no el suporte, el blues).

Begonya Mezquita ha dit...

Que xulo, el vídeo! :O

Àngels ha dit...

Jo tampoc coneixia la cançó, crec que em pillà un poc xicoteta. Tanmateix, és veritat com et fa endinsar-te per aquella època que tant va marcar a tota una generació. La cançó és xulíssima. Li l'he posada a la meua cosina, ara amb 42 anys i la coneixia a la perfecció. A més s'ha quedat meravellada pel que fem en aquest bloc

Olga ha dit...

No era Trauma, sinó TATUATGE!