Irina Palm

‘Irina Palm’ narra la tràgica història de Maggie, una vídua de 50 anys que necessita, desesperadament, diners per a pagar el tractament mèdic del seu net, en perill de mort. Després de diversos fracassos en la recerca d’un treball “digne” que li permeta aconseguir els diners suficients per poder salvar-lo, troba la seua oportunitat en els baixos suburbis de Londres. Trobarà la feina en una tenda anomenada Sexy World. El que en un principi ella pensa que és un treball de neteja, es convertirà en un treball manual però d’una altra índole. I així contra tot pronòstic, Maggie es converteix en la millor “treballadora manual” d’aquell lloc. I no es tracta d’allò que penseu, us equivocareu, com ens ha passat a tots aquells que estàvem davant de la pantalla. Sens dubte es tracta d’una tragicomèdia amb un transfons nadalenc que combina transgressió, tendresa i intimisme amb un humor simpàtic i lleugerament atrevit. Personalment, crec que és una proposta intel·ligent que demostra que encara es poden fer modestes grans pel·lícules. El guió és molt original i t’enganxa des del primer diàleg. A mesura que va transcorrent la pel·lícula et planteges quin tipus de desenllaç hauran pensat, ja que és difícil endevinar què passarà. La veritat és que acaba com i quan deu acabar, d’una manera perfecta.

Però allò que m’agradaria destacar són els personatges. La protagonista, Marianne Faith, cantant i actriu anglesa, borda el paper (paga la pena veure-la en versió original ja que la seua peculiar veu et transmet molt més el desassossec que pateix). Irina Palm, nom artístic de Maggie, va creixent personalment a mesura que avança la pel·lícula; es va quedant més sola però a la vegada se sent més lliure per poder elegir a qui vol tenir al seu costat. El seu cap, el gerent del prostíbul, ens recorda aquell tirà amb un fons bondadós a qui li ho perdonaríem tot. Representa una història on les persones menys esperades són les millors. No sols això, ens endinsa, amb el seu personatge, en una història d'amor curiosa i especial, un amor poc corrent, diferent, però al cap i a la fi, l'amor…Un d’aquells papers que no t’esperes i que acaba sobtant-te és el de les “estimades amigues”. La hipocresia, la falsedat i la doble moral, tan present en els nostres dies, es veu perfectament reflectit en elles. La pel·lícula és una dura crítica a un sector de la societat cotilla i superficial, les verdaderes amigues no existeixen. Representen un món on la sinceritat està absent i un rumor val més que qualsevol altra cosa.
Està permés plorar però sobretot riure.