Temps de barbamecs

No acostume a consultar el santoral. No estic avesada a invocar cap ésser pur i beneit, ni tan sols en casos d’ofec extrem. Passe els fulls de l’agenda sense parar esment en els ens gloriosos que van donant noms als dies. Confesse que sóc ignorant de totes aquelles estampes curulles d’erudició, beateria i saviesa popular. Admet que desconec, impiament, quin sant se celebra, tret que aquest baixe del tabernacle i, descoronat i arremangat l’hàbit, balle en la revetlla del carrer. M’acuse d’ignorar quin patum passeja a la processó si no tinc dispensa o butlla laboral; o si una dona major, del poble, no em regala cap exquisidesa gastronòmica en forma de pastisset o coca beneïda.
Això no obstant, reconec també que, de l’hagiografia, m’interessa, i molt, la part més profana d’aquelles pacients i sofertes figures. Les vestidures, els ornaments, els símbols que els representen, les passions més quotidianes que arrosseguen. La seva aferrissada presència al refranyer. Admire la cura d’anar escolant les hores i els mesos, i de mesurar el devenir en un temps orfe d’aparells meteorològics i rellotges, on les tasques estacionals i la durada del dia s’avenien als noms d’aquests vellets venerables, la majoria d’ells, amb capa i barba.
Aquest darrer element, que al llarg de la nostra cultura ha simbolitzat saviesa, virilitat, jerarquia, o fins i tot, excentricitat, acompanya la imatge de molts sants. No sols com a referent dels atributs esmentats, sinó com a bonhomiós embolcall que arrecera el pit del fred hivernal.
Avui, sant Vicent Màrtir o de la Roda —torturat i mort, abocat a un femer i respectat pels corbs; llançat a la mar i afonat amb una roda de molí; retornat finalment a la vora, per rebre sepultura al santuari de la Roqueta de València— li allarga la mà a sant Blai per tancar el cicle que enllaça el Nadal i la Quaresma. Just al bell mig d’aquest període s’allotgen els tres sants barbuts —Sant Pau Ermità, Sant Maür i Sant Antoni Abat— en la setmana que, tradicionalment és considerada la més freda de l’any.
Aquests tres bons homes que, a hores d’ara, ja han guardat la capa a l’armari de la sagristia, hauran d’anar pensant de rasurar el vincle que els lliga al refranyer “Quan vénen los tres Barbuts, vénen los freds cascarruts”, perquè la fredor encara no hi arriba. Amb la manipulació humana dels canvis horaris, el refranyer acaba ressentint-se i ja no sabem si el dia s’allarga un pas de puça o de dimoni. Però el pitjor és que aquests tres sants hàgen de prescindir dels baronívols elements perquè uns agosarats dilaten el forat d’ozó i col·laboren al canvi climàtic.
De tota manera, i al seu favor, apuntaré que la barba, a més de perdre tot el sentit iconogràfic d’abric, virilitat i coneixença, ja no és moda. Ara, els superherois, o santets dels nostres temps, presumeixen d’ésser barbamecs, d’anar al gimnàs i al gabinet d’estètica. Així, tots els protagonistes de La llegenda àuria hauran de lluir un aspecte més d’acord amb el temps actual, on joventut i cosmètica substitueixen els valors ancestrals d’ancianitat i saviesa. Fins i tot està pensant de fer-ho un dels candidats a les eleccions generals del proper març, i ben segur ho faria si no se li acabara de complicar la campanya amb un altre tema col·lateral.
És clar que vivim uns moments imberbes, i que ens perdonen els tres sants barbuts, el beat Ramon Llull i els qui es mantenen fidels amb les barbes al vent, en un temps de barbamecs.