diumenge, 11 de maig de 2008

Llavador

Fulles

Quan era menut i estiuejava a Cirat, a l'Alt Millars, hi havia dos llocs que alhora m'intimidaven i m'atreien intensament: el forn i el llavador. Eren dos llocs singulars per la seua arquitectura i per la funció social que acomplien: contràriament al mercat i la plaça, a cel obert i a la vista de tothom, o la taverna i l'abeurador dels cavalls, normalment reservats als hòmens, aquest llocs eren autèntics gineceus, on la presència masculina estava vedada o, si més no, molt limitada, i on les dones gaudien d'un espai d'expressió i relació propi sense ingerències ni vigilància.
Al forn, que només obria un o dos dies a la setmana, construït al llindar del poble, a la vora d'un tallat amb molt de desnivell, s'hi accedia a nivell del carrer per una porteta amb gatera que donava a un replà amb barana des del qual, com si fos un balconet, ja tenies una visió angular de l'espai exempt i bigarrat del que s'esdevenia allà baix. Per moments, hi devia arribar a haver un centenar de dones enfeinades al voltant de grans taules d'obra amb taulell de fusta, enfarinat el gris blavós dels davantals, grosses i primes, xerraires i callades, els braços cepats o eixuts enfonsant-se en immenses boles de massa groguenca o repartint calbots als xiquets entremaliats que corrien enjogassats entre elles. Treballant i compartint afectes i desafectes entre elles, potser confidències i maledicències.
Al forn només hi havia una funció encomanada a un home: l'agutzil s'encarregava d'encendre'l i posar-hi llenya, i de manegar la post per a ficar-hi i traure els pans. De tant en tant, m'imagine que d'una manera funcionarial i desafectada, pegava dos crits per a posar ordre i fer valdre la seua condició de representant conjunt de l'autoritat municipal i patriarcal, el gall que cantava conscient que el seu cant allà no imposava gaire respecte. Vaig créixer i el forn deixà de funcionar. Ambdues coses m'havien de privar de la dimensió eròtica de l'assumpte: els nens perden l'accés privilegiat al gineceu a partir del primer pèl púbic, i la davallada demogràfica i l'augment del nivell de vida no devia fer sostenible el manteniment del servei. A més, hi havia també un forner que tenia la seua pròpia fleca i allà compràvem el pa.
Mentre el forn era el yang, el llavador era el ying, deliciosament fresc a l'estiu, cobert i ventilat a totes les orientacions amb finestrals allargats i rematats en un arc que aspirava vagament a l'elevada categoria del mig punt. Un corredor estret anava entre les parets i la bassa rectangular del centre, de mig metre de profunditat, on l'aigua fluïa permanentment. La post inclinada de pòrtland per fregar-hi la roba tenia un tosc relleu de ratlletes o puntets per procurar tracció i fricció. Les dones es vinclaven a sobre arromangades, brandant daurades pastilles de sabó d'oli com pilotes d'handbol i el fregar enèrgic encomanava el seu voleiar a les faldilles, els genolls nus, el tou de la cama cobert de vell, la pitrera de la bata banyada apegada a la pell, el bombolleig blanc entre els dits, l'aroma de net escampant-se entre les figueres paleres que creixien a la banda de fora.

Si estigueu interessats, hi ha un Catàleg dels llavadors valencians en curs de publicació. L'autor es Josep Manuel Barea i Gimeno i jo tinc el primer volum, que recull els llavadors de les comarques del nord. Es traca d'una d'aquestes publicacions de l'autor difícils de trobar perquè no deu tindre una distribució regular. Tot i el seu deficient tractament tipogràfic, està molt dignament editat amb abundor de fotografies, no sempre correctament impreses, i d'altre material documental molt interessant.
Hi apareix el llavador de Cirat, que a Cirat li diuen el lavadero. La deixadesa de les successives administracions municipals ha consentit la seua degradació fins a l'estat previ a la ruïna en què es troba actualment. Les bigues estan corcades, el lluït de les parets s'escrostona i la teulada amenaça d'assolar-se qualsevol dia. Cada dia que puge a Cirat m'acoste passejant i, si la llum ho permet, li tire alguna foto.

Llavador



3 comentaris :

Olga ha dit...

Aquesta estampa de Cirat, sedassada pel teu record, m’ha fet viure i compartir els teus estius. La descripció que en fas és preciosa i les imatges són de premi fotogràfic.
D’altra banda, la tendresa de l’escena del safareig m’ha recordat, sense voler, una altra de semblant i que m’agrada especialment: la del xiquet entre les dones que llaven a la vora del riu, del Vita Christi.
M’ha encantat sor Amadeu de Villena.
Un altre capítol, si us plau.

Àlex Andrés ha dit...

Un text preciós, amadeu. Jo sóc un xic de ciutat i no he viscut aquestes coses.
Al forn del carrer gil i morte -que tu bé coneixes- teníem un forn asexuat.
Però sí recorde de molt petit (quatre o cinc) anar amb la meua àvia (noranta-dos farà a l'agost, una màquina de rellotgeria aragonesa) a "la francesa". Una pastisseria que ara trobareu a pintor benedito però que abans estava a ramon i cajal, al costat de la perruqueria "Faustino", on un servidor es tallava el monyo (sí, jo en tenia) fins l'adolescència.

El cas és que l'abueli em comprava a la francesa una galeta. Però una galeta que jo la recorde com una sol de gran, amb aquella oloreta a mantega, a caloreta, amb l'accent francés de l'ama...una galletà paga el niñó...

Una màquina l'abueli, una màquina...

Begonya Mezquita ha dit...

Em sembla una molt bona idea reunir en un llibre aquests espais, aquesta mostra d'arquitectura que diu tant del nostre poble. Del riu al llavador, últim lloc públic on es podia compartir la bugada amb la xarrada. Després vingué, ai, la "jata" i les rentadores automàtiques que van centrifugar per sempre les paraules d'aquelles mestresses enxarrancades i despitrelades.