dissabte, 31 de maig de 2008

Francesc Argemí o la poesia de Juan Gelman


Li havia promés a l'Àlex que escriuria sobre Gelman, el poeta argentí que ultrapassa els límits del llenguatge, de les formes i també del contingut. L'editorial Visor celebra els 40 anys de publicacions en vers amb la irrumpció d'una nova col·lecció d'autèntic luxe. Es diu Palabra de Honor. Jo en diria Mel de Romer. El número que inaugura aquesta col·lecció és un llibre impecable de Gelman, Mundar, que farà les delícies dels amants de la poesia en estat pur però també de la tipografia, de l'edició acurada, del gust per les coses delicades, ben fetes. Llegir Mundar per a mi ha estat com tornar a un lloc que reconec i que, tanmateix, no acabe de copsar; un món que m'emmiralla per la recerca que planteja a través del llenguatge, la recerca del jo, aquest etern inconegut. Admire el domini de la contenció que hi ha a cada vers i el pes de les paraules que, des d'un cor ferit, ens despullen i ens abracen, curulles de passió. És l'etern retorn cap al primer barboteig, el viatge d'anada i tornada cap als orígens. I, finalment, també el compromís polític, la lluita intel·ligent.

LA DIOSA

La diosa Palabra, o búfala, o leona,
sólo visita a los que ama.
Ahí desviste su imposible belleza
que no se puede tocar. Fugaz
y siempre huyendo, no
roza la mano de nadie, come
de su silencio y entra
en abismos donde
pasa en una carreta el adiós.
Ah, diosa que así mostrás la muerte
a tu esposo perpetuo.
Saben los que te roban
que crujís triste.


En el panorama actual de les lletres escrites en castellà, junt als versos de Gamoneda i González, la poesia d'aquest home desvetlla els secrets d'aquest món i part de l'altre.
Sublim.

Però fa massa dies que corre pels espais informatius la notícia de l'empresonament del Francesc Argemí, un jove de Terrassa que fou alumne meu allà per l'any 1998, si no recorde malament, a l'IES Nicolau Copèrnic . És per això que avui no me'n puc estar, de posar-me al seu costat i al costat de tanta gent, jove i no tan jove, víctimes de la injustícia més descarada. Els poemes de Gelman per a tu, Franki, des d'un sud que també es desespera.


ALAS

Ala.
A la herida.
Alar ido
al espanto
que separa la voz del corazón.
El alano que alarga su altivez.
Alondra aquí metida por
caprichos de la gallina con el gallo.
alazán que el alba ocupás,
alargame el amor y su signo
que se alcohola en mis entrañas!
Ella, con alfabetos no leídos,
alumbramé lo que resiste al pairo!
En el alfeizar de los huérfanos
pregunta qué pasó
y alza la noche.





Aquesta foto els la vaig fer durant una excursió a Barcelona. Féiem un treball sobre Mercé Rodoreda i visitàvem llocs que apareixen a les seues narracions, com ara la Plaça de Diamant, el Cementiri del Poblenou, el Mercat de Gràcia... Com passa el temps i quina pena, quina ràbia tot plegat.

6 comentaris :

Biel Barnils ha dit...

És vergonyosa la situació del Franki. De fet m'he donat de baixa del blog "Codi de Barres" fins que l'alliberin. És la meva manera de queixar-me.

Begonya Mezquita ha dit...

Gràcies pel teu testimoni, Biel. Esperem que totes les accions que s'estan duent a terme, inclosa la baixa del teu codi de barres, ens menen a bon port. De sentit, ja en tenen, i molt!
De moment, escriurem amb tinta xinesa totes les denúncies que calga.

Àlex Andrés ha dit...

gràcies, bego, pel post.

Vaig sentir el nom de Gelman per primera vegada a la pel·li "El lado oscuro del corazón". Recorde el poeta que venia poemes pels semàfors, als cotxes. Recorde també el Benedetti, fent de mariner alemany, recitant en alemany. Crec recordar que recitava Gelman. Però potser només vull arrodonir la resposta al teu post.

Quina vida més dura la del Gelman, no?

Ací va un altre poema, ben bonic:

¿Adónde habrás huido que yo no esté o mis manos?
soy de vos como el agua donde viste tu sombra

Olga ha dit...

Ala.
A la herida.
Alar ido

M'agrada la concentració i l'esclat que els tres versos aboquen des del dolor del poema.

Algunes persones són empresonades per cremar draps; d'altres, en canvi, són premiats si el drap es cremat a una falla.

No hi ha llibertat d'expressió si no et poses les ensaïmades al cap o vas a un casal i t'hi apuntes.

Força, Franki.

Laura Dalmau ha dit...

La meva mare em va sorprendre amb aquest llibre d’extraordinària edició Palabra de Honor, d’en Juan Gelman, a Sant Jordi. I estic d’acord amb tu quan dius que admires el domini de la contenció que hi ha a cada un dels seus versos. Una definició pròpia de la poesia de Gelman. Encara que m’agradaria que fos traduïda al català...
Enhorabona pel web, us enllaçaré al meu. Tot un gaudi de lectura.

Begonya Mezquita ha dit...

Gràcies Laura, per visitar-nos. Gelman és brutal. No sé si traduït al català guanyaria. Potser fóra una altra cosa. Salutacions estivals.