dissabte, 17 de maig de 2008

La poesia de Berta Piñán o una dècada de Surdimientu

Dormo sempre en la nit d'una
ciutat assetjada. Entre la runa
espia i espera l'enemic.
El sento que avança cada matí.
Encara no sé com es diu
però endevino que apunta just
a les ruïnes del meu cor.


Potser perquè aquests versos tenen alguna cosa a veure amb les nostres paraules dels darrers dies, sobre ciutats i pobles, cultures devastades, encenc la flama del dissabte amb un llibre de poemes que l'editorial Denes acaba de traure al carrer. No cal que llegiu la lletra versaleta del meu rotllo de lectora de dissabte, crítica en funcions, cigonya lletraferida. Podeu llegir solament els poemes que ací us transcric. Gaudireu igualment. Potser més i tot.
Es tracta de la poesia de l'asturiana Berta Piñán traduïda al català per Jaume Subirana. El llibre porta el títol de Un mes i altres poemes i consta de dues parts: la primera, formada per trenta-un poemes, es tracta d'un recorregut íntim i vital que van dibuixant els dies d'un mes, un de qualsevol, que s'ompli de paisatges que el record reinventa, platges del passat, les veus i els ecos d'altres cultures, el descobriment del dolor. És la memòria que fa un exercici de l'amplada d'un oceà i que recupera amb la ressaca de les ones imatges del que ja no hi és. Diu Juan Gelman que el passat torna quan desapareix. Potser per això la poeta escriu el passat només quan ja no existeix, vagament en el record només, i és a través dels mots que el preserva del més absolut silenci:

Sobre la sal espessa de Toranda
escric el nom de les coses:
hi poso aigua i sorra, hi poso roca,
les primeres veus d'aquest agost
que baixen corrent fins a la riba,
el color exacte de l'alzina.
Al ventre antic de la deessa
hi sento l'eco dels segles:
les veus de les balenes que van venir
a morir lentes a aquestes platges,
els vaixells que van salpar,
el gust de la por,
el gust blau de la derrota.

(...)

La segona part és una selecció de la seua poesia anterior, dels llibres Al abellu de les besties (1985), Vida privada (1991), Temporada de pesca (1998) i La maleta del agua (2003) on Berta Piñán deixa entreveure el magisteri que l'irlandés Seamus Heaney exerceix sobre el seu treball, una lírica que fluctua entre l'experiència i la cultura, que estimula l'emoció sobre la base de l'autenticitat i la lleugeresa, tal i com veiem en aquest poema que parla de dues garses. El transcric en la llengua de l'asturiana perquè en feu el tast original. Tranquils que, com diria l'Àlex, no és difícil d'entendre:

Aportaren el sábadu. Vímosles
rápido porque esi día entamó
tamién el fríu i chamos
la mañana comentando del tiempu.
Son dos, y pregúntome qué
destín repentinu les trai
a esti arbol precisu, a esti llugar
exactu nel que'l so tiempu
atraviesa, como un signu confusu,
el tiempu nuestru.
Pela tarde falamos d'elles:
“Esta espera suya, inmóvil, terca -dices-,
nun sé qué estraña, antigua imaxe
traza de la vida”.
Depués quedamos en silenciu, mirando,
espiando la so perfecta quietú
contra les agües que pasen
del hibiernu, y entós,
per un momentu, resumen
pa nosotres la contemplación
del mundu: esti ríu, estos árboles,
el cielu de seronda*, el calor,
el fríu.


*tardor

Si l'heu llegit amb el tempo que el poema requereix (en veu alta sisplau) haureu comprovat que és cap als últims versos que ens arriba la sàvia clarividència. Deixats anar durant un fràgil moment de contemplació, arribem a ser conscients de la bellesa efímera de l'instant que passa.
Surdimientu és el nom que rep el procés de recuperació d'una tasca cultural asturiana que, amb textos testimonials del segle XVII, vol reprendre la identitat d'una literatura silenciada, subsidiària.
Durant la dècada dels 70, la generació d'autors i autores que s'hi havien posat, nascuts durant els anys quaranta i cinquanta, aconsegueix crear una literatura que veurà acomplerts els seus objectius definitivament (?) amb els i les poetes que van nàixer durant la dècada següent. Berta Piñán, va nàixer el 1963 i actualment figura en l'avantguarda literària del panoramà asturià, amb una poètica senzilla, autèntica, un exercici on les emocions se sotmeten a la intel·ligència per tal de trobar l'espai íntim de la llibertat.

Al paper traço els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
A poc a poc compto les síl·labes
primeres. Dic casa, dic riu
i els seus secrets.
També amb compte apamo
el pas dels anys, les cendres,
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així acompleixo i celebro
amb poca traça els dies:
donar forma a la paraula és l'enigma.

5 comentaris :

Pere ha dit...

Vaig descobrir aquesta dona a propòsit de Rapala, i des que Subirana va anunciar fa uns dies que se n'havia publicat la traducció que li tinc ganes. Ara, després de llegir-te, en tinc unes quantes més: vaja, que m'hauré de fer amb el llibret...

Begonya Mezquita ha dit...

Val la pena, Pere. M'atrau aquest afany de recuperar un llegat literari, una empenta per trobar espais de libertat perduda. Tot i que desconec aquest moviment concret (una Renaixença astur-lleonesa?), la poesia de Piñán justifica, de molt, la recerca d'una nova-vella lírica. Salutacions de diumenge passat per aigua.

Àlex Andrés ha dit...

molt interessant, bego. No cal dir que deconeixia totalment aquesta dona.
Espere que encara mires les respostes a aquest post perquè volia fer una petició: podries currar-te un post sobre el Gelman, que esmentes tangencialment.

vinga, vinga, per fa...

Begonya Mezquita ha dit...

uis! esmolaré la ploma argentina i ho faré, compta-hi. besets!
saps? a mi em mola la fura, si més no tot allò que feien en irrompre a escena. sé que hi ha hagut intents de tota mena (opera també) i els resultats han estat diversos, però, de tot plegat, crec que han estat o han sabut estar, amb tots els decibels del món, en el lloc adequat i en el moment oportú. Hi ha un abans i un després de la fura, en el meu mundillo de l'espectacle. ;)

Àlex Andrés ha dit...

m'imaginava això de la fura, però jo t'accepte tal i com ets. besets i gràcies per atendre la petició

E'TEVIII'TE!