dijous, 8 de maig de 2008

Rodoreda al palau


A la casa s’hi accedia pel jardí, un espai on aturar-se a prendre el sol entre les clarianes dels arbres i on entremesclar-se amb la vegetació al cor mateix de la ciutat. El jardí, envoltat per un reixat de ferro amb puntes de llança daurada, tenia dues portes ben guardades per sengles porters amb uniforme: l’una era l’entrada principal, l’altra la de les cotxeres. Nosaltres vam entrar per la del carrer Còrsega i vam prendre’ns el nostre temps, suficient per gaudir de la serenor d’aquell oasi de palmeres provinents de l’Exposició Universal de mil vuit-cents vuitanta-vuit.
El marqués de Robert i comte de Torroella havia fet portar pedra de la muntanya del Montgrí per construir aquell caprici neoclàssic, i ara, nosaltres, érem els seus convidats. Amb el perfum d’aquella vegetació exuberant vam pujar les escales d’aquell palau de sostres alts.
El primer que vam veure fou la màquina d’escriure, una Smith-Corona de color verd-fulla-d’arbre. Vam somiar el soroll d’aquell teclat de lletres, rodones i rodoredianes, on els dits d’aquella dona de cabells blancs havien teixit tantes i tantes vànoves d’inquietuds.
A la primera cambra, el laberint s’obria, en blanc, sota un sostre envaït per coloms. Les tasses de porcellana fina de les cases dels senyors, l’embut, el ganivet. Tot feia pudor de colom. Era la cambra de Natàlia, amb sacs de veces pels racons, amb abeuradors curulls de veces i colomassa, amb una forta sentor a ferum. I els coloms parrupant des de les bigues. L’angoixa del laberint, de la femta, del desori.
La segona dependència era un bosc amb parets folrades d’arbres, cadascun d’ells marcats amb una placa. Argolles, gàbies, cilindres. Cada individu lligat a un arbre, embotit de ciment perquè l’ànima no s’escape. La llibertat engolida dins l’arbre. I al bell mig del bosc un tronc foradat, per on escodrinyar l’interior, les arrels, les paraules ofegades per una destral. Olor de bosc, d’humitat, de riu. Soroll de bosc, de renills i de pardals, de riu. Olor de dintre de l’arbre. Es mor la primavera.
D’una porta a una altra i d’aquesta, a una tercera. La casa de les nines, blanca, amb el cor obert, tot mostrant un antifaç de Teresa, l’hora del xampany. La perla grisa de la corbata clavada. Un gran mirall, trencat, a banda i banda de la paret. Bombolles de sabó i de plomes al sostre. I al mig de la sala, el llorer, plorant la mort dels nens, la mort de la innocència. Soroll de nens. Olor de mort.
La darrera cambra era la de l’Adrià, que després de desertar de la guerra tornava a la casa pel camí sense retorn. Camí de destrucció. Olor de pólvora. Sobre els murs es projectaven els llampecs i les imatges de l’horror de la guerra. Quanta, quanta guerra. Quant de patiment. Esclafit de bombes. Soroll de laments, d’armes, de campanes. Soroll de guerra.

En eixir del palau, al passeig de Gràcia, un contrast de llum, de soroll i d’olors m’atabalà. Vaig sentir els raigs del sol a la cara, i vaig deixar enrere el laberint, el bosc, la casa i el camí de sang. Aquell matí, Barcelona es desvetllava tranquil•lament com qualsevol dissabte, sense pressa. En eixir del palau, al passseig de Gràcia, vaig pensar que totes les dones que anaven des de Sant Gervasi cap a la plaça de Catalunya tenien un poc de Rodoreda. Mentre ho pensava, vaig veure un pètal de gerani blanc que queia des d’un balcó i vaig veure un gat que, encuriosit, ens observava.

9 comentaris :

novesflors ha dit...

Preciós.
M'encantala teua manera d'escriure.

Olga ha dit...

A mi també m'agrada molt com ho fas tu. Fa unes setmanes que he descobert el teu blog, perdona la meua ignorància, i em delere amb els teus articles. Gràcies per llegir-me i també per escriure els teus posts, novesflors.

Begonya Mezquita ha dit...

Finalment vas anar a Barna? No tenies por de no sé quina fuita nuclear? ;)

Olga ha dit...

Vaig pensar demà respiraré èter gasificat i vaig fer la maleta. A més, ja saps que som gent valenta.

El cel de Barcelona era clar i net, no havia arribat cap nigulet radioactiu.

Cigonya ha dit...

Al Palau Robert vaig veure una expo sobre Vázquez Montalban molt ben parida. Recreava també el seu món, els seus personatges, les seues dèries, els seus hàbits. ací hi ha tres fotos.
Olga, això que has escrit és delicieux!

Olga ha dit...

Merci, Cigonyeta. La veritat és que l'exposició t'empeny a escriure.
La foto del balcó a dintre del palau és boníssima. Remerci.

Amadeu Sanz ha dit...

Una preciositat la teua recreació rodorediana. El cert és que se m'escapen algunes de les referències que, sens dubte, no passaran desapercebudes a aquells que tinguen més fresca la lectura de la Rodoreda que no jo. És sempre un plaer llegir-te :P

Àlex Andrés ha dit...

M'ha costat unes quantes línies saber si escrivies o transcrivies. Quin text més ben escrit. i més bonic.

Passe a esmolar les meues llapisseres...

Olga ha dit...

Gracis a tots, sou amics de veritat. Jo també us vull molt i espere amb neguit que el calendari rode només pel plaer de llegir-vos.