dijous, 15 de maig de 2008

El meu record

M’he pres la llibertat, espere que no li importe, de continuar la història del nostre Amadeu. I és que el relat m’ha retornat a aquella època en què jo, xiqueta de poble, també traginava pels llocs més característics de Quart. Al poble també tenim llavadors, ací més coneguts com llavaners. Dos exactament. I és clar,formen part de la meva vida. Si hi havia dues coses que m’entusiasmaven quan era petita era anar els dissabtes pel matí al llavador amb la meua iaia, la Vicenta.
El meu poble tenia i encara conserva aquests dos llavadors de l’any 1912. El més gran estava construït amb pedra calcària amb dos files de lloses de pedra de roig, supose que com la majoria dels llavadors, encara que el sostre, obligatòriament, ha estat rehabilitat. La meva iaia em contava que antigament existien dos trams de sèquia, abans d'arribar al llavador, destinats a ser abeurador per a animals i un altre tram per a omplir els recipients per a ús domèstic. Allí igual es rentava els plats o les cassoles del dinar de cada dia que el vestit de la primera comunió. Quines coses! A l’altre costat del poble estava i encara està un xicotet llavador que sempre s’ha conegut com el Portal, per la forma de la coveta del Betlem que es posava cada any per Nadal. Allí, l’Àngels es banyava per l’estiu sense cap problema ni fàstics, com un samaruc baixava fins la sèquia major on mon pare, el gran batallador, em socorria.
Això sí, cada poble, un llavador. No sé si es trobaran en el Catàleg de llavadors valencians, però sens dubte els llavadors vallencs contínuen en ple apogeu. Encara tinc una tia de mitjana edat que passa hores i hores rentant roba en el llavador.






Però la cosa no acabava ahí, després de la migdiada obligatòria passava llargues vesprades de conversa incessant amb el meu iaio Julià i els seus octogenaris companys en la premsa. La premsa sempre ha estat dins del meu cor. He passat hores i hores dia rere dia. Allí em vaig obrir el cap amb nou anys, em vaig xafar el dit als deu, em va eixir el famós bony del front als onze i em van donar el primer bes amb tretze. Però sobretot, allí passava llargues estones amb el meu iaio, la seva boina i el seu gaiato. El meu estimat iaio. Sabeu la de l’avi Ciset, doncs sempre m’ha sonat que estava escrit per a ell, per al Julià.





La premsa, que data del segle XVIII, sempre ha sigut un lloc singular. Curiosament la ubicació originària d’aquesta màquina era davall la casa familiar, on s’utilitzava per premsar vi i oli. Hui en dia es conserva el torn de premsar que tant de condiment va donar al poble.

Aquest dos llocs complien la funció d'aquella època: les dones a la xafarderia del llavador; els homes a contar rondalles a la premsa. No sé perquè, però jo sempre, supose que inevitablement, passava més estones a la premsa amb tots els iaios, que al llavador.

Cada vegada que passe, de tant en tant, per allí, retorne a la meva estimada infància. Amb Amadeu he tornat a recordar aquells dies i m’he acabat de convéncer que la infantesa en el poble m’ha donat la llibertat i la felicitat que tot xiquet estima.

6 comentaris :

Àngels ha dit...

Per fi colla, açò de la tecnologia em mata i la falta de temps encara més.
Amadeu espere que et semble bé la teua inspiració. M'ha recordat moltes coses.

Begonya Mezquita ha dit...

Ha costat però ha valgut. Gràcies per retornar-nos aquests mots, Àngels, per donar nom a les coses.
Ara hauré de parla del llavaner de Faura? No que és massa "cotxina", la meua versió. :O

Àngels ha dit...

No et preocupes, si tu fas la primera part de la versió cotxina, jo hi puc continuar, que també en tinc. Jaja

Amadeu Sanz ha dit...

A vore si de bloc de lletres passem a bloc cotxinaes :-D
No hi ha res més gratificant que veure que un planta la llavor i que, al poquet, floreixen. Al primer volum del Catàleg no hi surten aquests perquè es limita a les comarques de nord, i encara no han estat publicats els volums restants, almenys que jo sàpiga. Però sens dubte que hi apareixeran, no sols per com és d'exhaustiu, sinó perquè encara funcionen i són ben xulos :)

Olga ha dit...

Envege Quart, Cirat i tots els pobles que vetlen pel seu patrimoni i que serven llavaners com perles conreades. Malauradament el meu poble no ha sabut fer-ho. No tenim temple de Diana, ni pont romà, ni porta ferrissa... Tenim això sí una calçada romana única i amagada, una domus amb els seus frescos sepultada... Tot soterrat per blocs d'edificis de venda fàcil, aprofitant els adjectius patrimonials i res més. Per això envege els pobles que han manitingut per l'estima o per l'oblit immobiliari la seua història arquitectònica.
Quina gelosia!

Amadeu Sanz ha dit...

Olga, lamentablement, el cas de Cirat no és per envejar. És un poble absolutament irrespectuós amb el seu patrimoni cultural i natural. S'hi han consentit al llarg dels anys actuacions que sempre han anat contra el seu paisatge i la seua, minsa, herència cultural. Si no l'han destruït completament ha estat per falta de vitalitat demogràfica –es va despoblar entre els 60 i els 70– i econòmica. Amb tota la pena que l'afecte que sent per aquella gent i aquella contrada me mou, cal dir que són profundament incultes i insensibles cap a la bellesa de la seua cultura tradicional –llevat, potser, de la jota–, i impermeables, alhora, als aires nous que els temps moderns hagueren pogut aportar-los. Contra la tradició i la modernitat, construeixen cases noves en la genuïna lletjor de l'estil més barroer. Només una poca gent de la meua edat, que han viscut a les capitals i veuen les coses d'una manera diferent, però no han sabut, pogut o volgut comprometre's en mantindre i renovar llur cultura popular.
No són tant diferents de la resta de pobles valencians.