El meu record

M’he pres la llibertat, espere que no li importe, de continuar la història del nostre Amadeu. I és que el relat m’ha retornat a aquella època en què jo, xiqueta de poble, també traginava pels llocs més característics de Quart. Al poble també tenim llavadors, ací més coneguts com llavaners. Dos exactament. I és clar,formen part de la meva vida. Si hi havia dues coses que m’entusiasmaven quan era petita era anar els dissabtes pel matí al llavador amb la meua iaia, la Vicenta.
El meu poble tenia i encara conserva aquests dos llavadors de l’any 1912. El més gran estava construït amb pedra calcària amb dos files de lloses de pedra de roig, supose que com la majoria dels llavadors, encara que el sostre, obligatòriament, ha estat rehabilitat. La meva iaia em contava que antigament existien dos trams de sèquia, abans d'arribar al llavador, destinats a ser abeurador per a animals i un altre tram per a omplir els recipients per a ús domèstic. Allí igual es rentava els plats o les cassoles del dinar de cada dia que el vestit de la primera comunió. Quines coses! A l’altre costat del poble estava i encara està un xicotet llavador que sempre s’ha conegut com el Portal, per la forma de la coveta del Betlem que es posava cada any per Nadal. Allí, l’Àngels es banyava per l’estiu sense cap problema ni fàstics, com un samaruc baixava fins la sèquia major on mon pare, el gran batallador, em socorria.
Això sí, cada poble, un llavador. No sé si es trobaran en el Catàleg de llavadors valencians, però sens dubte els llavadors vallencs contínuen en ple apogeu. Encara tinc una tia de mitjana edat que passa hores i hores rentant roba en el llavador.

Però la cosa no acabava ahí, després de la migdiada obligatòria passava llargues vesprades de conversa incessant amb el meu iaio Julià i els seus octogenaris companys en la premsa. La premsa sempre ha estat dins del meu cor. He passat hores i hores dia rere dia. Allí em vaig obrir el cap amb nou anys, em vaig xafar el dit als deu, em va eixir el famós bony del front als onze i em van donar el primer bes amb tretze. Però sobretot, allí passava llargues estones amb el meu iaio, la seva boina i el seu gaiato. El meu estimat iaio. Sabeu la de l’avi Ciset, doncs sempre m’ha sonat que estava escrit per a ell, per al Julià.





La premsa, que data del segle XVIII, sempre ha sigut un lloc singular. Curiosament la ubicació originària d’aquesta màquina era davall la casa familiar, on s’utilitzava per premsar vi i oli. Hui en dia es conserva el torn de premsar que tant de condiment va donar al poble.

Aquest dos llocs complien la funció d'aquella època: les dones a la xafarderia del llavador; els homes a contar rondalles a la premsa. No sé perquè, però jo sempre, supose que inevitablement, passava més estones a la premsa amb tots els iaios, que al llavador.

Cada vegada que passe, de tant en tant, per allí, retorne a la meva estimada infància. Amb Amadeu he tornat a recordar aquells dies i m’he acabat de convéncer que la infantesa en el poble m’ha donat la llibertat i la felicitat que tot xiquet estima.