divendres, 30 de maig de 2008

Un de Monzó


QUALSEVOL TEMPS PASSAT

La Marta ha enyorat sempre la seva infància, aquella infància en què, malgrat tenir televisió, a l’hora de sopar, el pare, la mare i els nou germans s’asseien al voltant de la taula i a ningú no se li acudia demanar que engeguessin la tele. Perquè, a l’hora de sopar, els uns i els altres s’explicaven què havien fet durant el dia.
—Avui, a classe hem estudiat els primats— deia la Marta.
—Ah—s’interessava el pare.
—¿Vols més enciam?—preguntava la mare.
Quan la Marta va tenir un fill, els primats ja no s’estudiaven: es treballaven els primats, el quars, les estalactites i el món vegetal.
—Avui hem treballat el grèvol —li deia el fill.
La Marta hauria volgut que el seu fill creixés en aquell mateix ambient de sana alegria fraternal. Però, per comença, la Marta havia tingut només un fill i, amb només un fill, no hi pot haver gaire vida fraternal, ni sana ni no. A més, el televisor ja havia deixat de ser un proscrit i cada cop guanyava més terreny.
Durant un temps va intentar combatre’l, però aviat va llençar la tovallola i, a taula, tota la família —ella, el seu marit i el nen—cedien el cap de la taula al televisor. Llavors la Marta ho criticava:
—No és bo que la televisió presideixi les nostres vides. No ens comuniquem. ¿Tan poques coses tenim a dir-nos?
El marit pensava d’una altra manera:
—Però és que ara fan les notícies.
Sempre era el mateix: de seguida que s’asseien al voltant, el marit engegava el televisor. I el nen de seguida va aprendre la lliçó paterna i —si bé al principi també argumentava: “És per veure les notícies” —ben aviat ja no li va fer falta escudar-se en la coartada informativa i, per comptes de les notícies, van començar a ser les curses de fórmula I, uns dibuixos animats pretesament corrosius, o programes amb famosos que s’insultaven asseguts fent rotllana. La comunicació familiar havia començat la davallada per un pendent del qual no havia de tornar mai més. Bon punt acabaven de menjar,tots tres saltaven al tresillo i allà s’incomunicaven a base de mirar concursos, coreografies o acudits plans. Ella hauria preferit una partida de dòmino, que facilita una mínima conversa, un suau intercanvi d’idees, però feia temps que havia acceptat que era una batalla perduda i que no podia anar contra el curs del temps.
Però ara, des de fa uns quants mesos —un any, potser dos o més—, la Marta ha començat a enyorar fins i tot aquests temps, quan ella, el seu marit i el nen, passaven la nit davant del televisor. Perquè —no s’ho hauria imaginat mai— ara es comuniquen fins i tot menys. Des que va entrar el primer ordinador a casa, tot ha canviat. Primer va haver-hi només un ordinador, però ara ja n’hi ha dos. Un el fa servir el seu marit. L’altre, el seu fill. Ella no vol ordinador. El correu electrònic el rep a la feina i l’envia des d’allà mateix i, si és a casa i necessita enviar alguna cosa urgent, doncs entra a l’ordinador del marit o al del fill. Però ara passa que, de seguida que s’acaba el sopar, el fill recull els plats i els du a la cuina, el marit omple el rentaplats i l’engega, i, tot seguit, tots dos es tanquen, l’un al despatx i l’altre a la seva habitació, amb els ordinadors respectius, i ella es queda sola al sofà, davant del televisor, enyorant els temps en què, almenys, aquesta pantalla feia que estiguessin una estona plegats.

Extret de Mil cretins de Quim Monzó a Quadrens Crema.

5 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Just quan acaba la història de Monzó, comença la meua. Per ara, la tele i els ordinadors són a la mateixa sala i compartim l'espai a les nostres esquenes… ja veurem com acaba la cosa i si hem de trobar a faltar el nivell de comunicació que tenim.

un que postejava des de sants ha dit...

És de les pitjors coses que ha escrit el Monzó. Com ha caigut aquest home...!

Olga ha dit...

Amadeu, malauradament som moltes i molts les Martes que anem patint aquest canvi en la comunicació familiar, acoblada a ritme de comandament a distància o teclat.

Anònim que postejaves des de sants, potser estilísticament no és dels millors contes de Monzó, però la crítica social, condensada en les històries que conté el llibre, ens fa veure que cadascun de nosaltres som un dels mil cretins.

M'identifique plenament amb aquesta dona testimoni d'una lluita silenciosa i inútil.

Begonya Mezquita ha dit...

Cada cosa al seu lloc i al seu temps: la tele a la sala-cuina-menjador i per mirar, que no veure, els telenotícies durant els àpats i algun moment de migdiada ensopida.
El petit mac pertot arreu i en marxa tot lo dia, hehehe.
En Monzó va saber captar fa anys l'essència d'una narrativa original, breu i intensa, corrosiva, irònica, punyent. A hores d'ara continua en la mateixa línia. Potser hom li exigeix un pas o dos endavant.
I Marta, per fi ha arribat a Mart!

Àlex Andrés ha dit...

m'ha encantat el verb "incomunicar-se"!!!

Mos incomuniquem?