divendres, 26 de gener del 2007

Made in America

Josep Montoro, ja el coneixeu, el professor d'anglés, m'ha deixat aquest llibre. Amb Montoro mantinc de fa temps una relació, gairebé anual, d'intercanvi de lectures i recomanacions. Una vegada cada curs, aproximadament, ens prenim un tallat a la Conxín i surt el tema de la lectura. I m'agraden els nostres intercanvis perquè, donada la distància d'interessos, les seues recomanacions són sempre refrescants, tan allunyades de la mena d'eleccions que faig d'habitud.
Jo havia sentit a la ràdio el Damon Alban, cantant i líder de Blur, que explicava l'origen de l'expressió anglesa hanging around, arran del títol d'una de les seues cançons: sembla que això ve de quan executaven els comdemnats a la forca, en la plaça pública, i els seus familiars s'aplegaven a ells i, en el moment d'ésser penjats, es penjaven ells al seu temps de les seues cames per tal de, amb el sobrepés, accelerar la mort i escurçar, així, l'agonia. Els deien els hanging around, és a dir, "aquells que pengen al voltant."
L'anècdota li va recordar a Josep el llibre Made in America, d'en Bill Bryson, un llibre d'històries ben curioses que expliquen algunes de les particularitats de la llengua anglesa que hom parla als EEUU, la pròpia America, tal i com els estadounidencs anomenen el seu país. Me l'ha deixat i jo li he passat els de Sànchez Piñol, La pell freda i Pandora al Congo.
M'ha colpit la història d'una cançó de bressol, de la qual no es tenia cap notícia des del segle XVIII: no apareixia impressa en cap recopilació ni ningú havia estat capaç de trobar el seu rastre des d'aleshores… cap mare la cantava ja, cap nadó no l'havia tornat a sentir des de feia més de dos segles. I, de sobte, un viatger britànic en Anholt, una petita illa a l'estret de Kattegat, entre Suècia i Dinamarca, la descobreix, cantada fonèticament pels pobladors escandinaus, sense entendre el sentit de les seues paraules.
Sembla que aquestes illes van ser ocupades per soldats britànics durant les Guerres Napoleòniques: els xiquets d'aquestes illes les han sentit cantar durant aquests anys, sense comprendre el sentit de les paraules, degradant, transformant la seua pronúncia d'una generació a l'altra, fins que és redescoberta per als anglòfons moderns moltes dècades més tard.
On són les cançons quan no les canta ningú? On s'amaguen?
Avui és fàcil retrobar-les entre els microsolcs dels vinils, entre els bocins de crom i plata de les cintes magnètiques, o entre els electrons de les modernes memòries flaix dels nostres reproductors d'mp3. Però, a vegades, hi ha cançons de bressol que passen segles als limbes de la cultura popular, amagades, en silenci, confiades que vindrà el dia que un xiquet o una mare se la trobarà, se la durà a la boca, inspirarà i servirà per a conhortar i amorosir, estimar i engrunsar de nou algun petitó.
Un dia ja us posaré un podcast amb la meua sogra cantant allò de

Nonooo, xixet,
Ha caigut un baquet,
S'ha trencat la cameta,
I ara està coixet.


Post scriptum
Doncs crec que ja ho tinc. Aquest tema és prou peculiar, perquè és un temps de 5/8, un ritme poc freqüent.


Subscribe Free  Add to my Page

Crec que aquest nou servici funciona millor que Castpost.

3 comentaris :

Anònim ha dit...

Que tendres us poseu, companys! Jo conec la cançó del non-non xixet que ha posat Amadeu, per cert, quina passada la veu d'Amparito, no?

antoninavarro ha dit...

Una meravella Amadeu! Els que estudiàrem Filologia Catalana ens hauríem d'haver dedicat al que has fet tu ara: recuperar la llengua del poble i la tradició, analitzar-la amb tota l'estima i agermanar-la amb el futur.

Anònim ha dit...

La meua iaia me la cantava (a mi i al meu germà) aixina i quan m'ho recorde em donen ganes de plorar, tu:
Nono noneta, noneta meua...
Per que'l xiquet s'adorma sa mare canta...
Fill de la meua vida, quant els ulls tanques
dos palometes negres pleguen les ales.