diumenge, 15 de novembre del 2009

Musiqueries, del Dani Miquel

Fa un parell de divendres vaig anar amb la família a la presentació de Musiqueries , un llibre-cd de Dani Miquel el cantacançons. Es tracta d’una autoedició. Normalment quan llegeixes autoeditat tremoles. No és aquest el cas. El llibre en qüestió mesura uns vint per vint i el cd ocupa un lloc fonamental de la portada. Tot ell és una autèntica bellesa. Unes tapes ben dures donen pas a unes fulles d’un gros especial i amb un disseny gràfic realment preciós. És un plaer passar aquestes fulles pesades amb tot de colors, imatges i fotos sobre un fons crema: una bonica mescla d’estima pel passat i disseny actual que actua com una perfecta descripció del que és aquest espectacle del Dani Miquel. El llibre s’inicia amb un cd en directe d’una de les actuacions i acaba amb totes les partitures i les lletres -també molt bellament editades-.


Jo esperava la típica presentació amb l’editor, el dissenyador, etc. I confiava que, com a premi per empassar-nos les xapes, l’autor ens cantaria alguna coseta amb el seu estil entranyable i divertit que tan fàcilment s’encomana. Però anava errat. La presentació d’un llibre-cd d’uns músics no pot ser una altra cosa que una actuació. I en aquest cas es tractava d’un autèntic espectacle protagonitzat pel mateix Dani Miquel flanquejat pel Rafa Solves i Josep Alcover (a aquest últim, curiosament, l'havia conegut jo a Torredembarra, en la inevitable diàspora dels profes valencians).

Les cançons de l’espectacle arrepleguen la tipologia habitual de les cançons tradicionals i infantils: aquelles en què el cantant fa un vers i el públic el repeteix (Dalt d’un pi, Jo tinc una perereta miquel), les acumulatives (La masereta, Toca-li el peu a la margarideta), les viatgeres: aquelles en què un personatge va passant d’un país/animal/personatge a un altre (La princesa ratolina), les onomatopeiques (El micalet de la seu, La pelitrúmpeli)...

En alguns moments de l’espectacle del Dani Miquel apareixien a l’escenari xiquets que feien algun joc tradicional o bé sonava en off una cançó popular interpretada per algun iaio o iaia de la ribera. Però hi hagué un moment que em va captivar: un home va irrompre a escena muntat en una bicicleta amb tot de volaorets. I els volaorets que no podien parar perquè l’home no deixava de giravoltar els músics...

No és aquest un d’aquells espectacles en què els pares i mares simplement acompanyen els infants. Sincerament, jo hi tornaré. Prendré la paternitat com a excusa per tornar a veure el Dani Miquel. I és que hi hagué moments en què em vaig emocionar. A l’espectacle hi hagué una autèntica comunió entre músics i públic. I no només perquè Dani Miquel jugava a casa. Els infants i els pares/mares, així com el munt de iaios i iaies que hi anaren, coneixien les cançons. Això pot semblar poc important si no has assistit a un concert semblant al llit del túria (a la fira alternativa) i no has vist com els xiquets urbanites no saben de solsolets, ni són pobres músics de carrer i ni tan sols coneixen la veritable història del micalet de la seu. A l’alcúdia, en canvi, hi hagué un moment màgic en què tot el món coneixíem i cantàvem les cançons habituals de la nostra terra, de la nostra llengua en un ambient entranyable d’una gran bellesa i amb una normalitat corprenedores.

5 comentaris :

Joanra ha dit...

Primer que res em presentaré, soc Joanra el amic-dissenyador que ha fet el treball de Músiqueries per al amic-músic Dani Miquel, el enllaç al teu bloc me l'ha enviat ell, i després de llegir-te no em resta més que dir-te, que quan ú es planteja com fer front a un encomanda com aquesta, baralla moltes possibles e impossibles combinacions de idees, tipografies, colors, fotografies, emocions, sensacions, ... i espera que en un futur alguna persona al observar el treball puga ser conscient d'allò que està observant, analitzar-ho i descobrir eixes sensacions que li volen transmetir i poder esmicolar-les i gaudir de cada petit detall, moltes de les vegades la majoria de la gent es queda en una impressió general.
Res paregut a tot el que he pogut llegir del teu comentari al bloc, tan sols em resta agrair-te que faces del meu esforç i passió una reconeguda satisfacció.

Moltes gràcies

Joanra

Donar-te també la enhorabona per el teu bloc, compartim moltes de les mateixes inquietuds, art, fotografia i tipografia, ....
.... "afegir a favorits"...
.... "recomanar als amics".

Àlex Andrés ha dit...

Caram, Joanra, quina sorpresa i quin plaer més gran la teua resposta. Això que et conteste algú de qui escrius és molt emocionant (he d'escriure alguna cosa sobre john cage, a veure què). Bo, ja has llegit el post, el teu llibre em sembla preciós i està farcit de detalls que només veus en una segona o tercera lectura (cosa que et permet/obliga el fet de tenir canalla) com ara la paginació tan bonica que planteges.

Jo realment no tinc ni idea de disseny ni tipografia però quan t'acostes a l'amadeu (un dels pares d'aquest bloc) és un dels preus que has de pagar: acabes trobant-li plaer a aquestes cosetes.

L'enhorabona, de nou.

josep alcover ha dit...

Bona vesprada, Àlex. Soc Josep, i també m'han parlat del teu Bloc. Gracietes per les teues paraules, són molt boniques.
M'han agradat molt els vostres escrits, ja teniu un nou seguidor. Molt be, de veritat.
Ací et deixe el meu, una ullada des del departament de música de l'institut, a Cocentaina, per si li vols donar una ullada

josep alcover ha dit...

xèèè, si no he escrit l'adreça...
www.alesiarrels.blogspot.com
per cert, vos faré un link, si no vos importa.

Begonya Mezquita ha dit...

Josep, ens vam conéixer a l'entrada del teu institut contestà deu fer cosa de quatre o cinc setmanes. Hi vaig anar amb una companya per parlar i intercanviar impressions sobre el programa Integra, te'n recordes? Em plau retrobar-te per ací i llegir les coses tan boniques que dius.
Salut.