dimarts, 3 de novembre de 2009

Empremtes en la cendra

Tota persona té dret a l'educació
Declaració Universal dels Drets Humana, Art. 26, 1948


Els dos caminen unes passes davant de mi
Ignore per què hem hagut d'abandonar
precipitadament el bosc
i ara travessem a camp obert la gran plana de Laetoli
Ell s'atura de tant en tant per millor ensumar l'aire
Hi ha estols de grans ocells
i bèsties de quatre potes que fugen en desbandada
En els ulls d'ella he pogut veure
senyals del perill que ens assetja
–encara no hi ha noms per a les coses
A la nostra esquena ha començat l'incendi
Una espessa fumaguera cobreix ja tot el cel
Té gràcia que milions d'anys més tard
a ella li hagen posat Lucy
en homenatge als Beatles
El destí és un poema al·lucinat que encara no existeix
Heus ací
les empremtes que vam deixar gravades en la cendra

M'agrada l'uniforme que ens han donat
Tothom el porta a l'escola
Camine a la vora de la carretera de Juliaca
amb el meu germà petit agafat de la mà esquerra
Tinc set anys
Aquest fred i aquest sol també parlen quítxua

Va ser Jonas Keene
l'esclau més fort i gran de la plantació
qui em va ensenyar a llegir
i qui va suggerir el meu nom a la mare
D'amagat escrivia cançons
que encenien el cor de les negres

Des d'on som a la ciutat d'Uruk
veiem fluir l'espill immòbil de l'aigua
Alce el cap de tant en tant
i deixe que els ulls s'esplaien
per l'ampla vall de l'Èufrates
Abrace contra el pit la tauleta d'argila
i la màgia de l'alfabet em creix com una flor tremolosa
Migdia d'estiu i cau el sol a plom

El meu somni és tornar a Smara
Les nits de lluna m'estic ací
ben sol i en silenci
fins que l'aroma del desert em vist
la seua túnica daurada
Després m'adorm
En el meu somni ha caigut el mur
i torne a Smara
la ciutat que no conec
Que dolç és l'abraç de l'estimada

Els pedrapiquers de Delfos van trigar mesos
a cisellar aquella frase sobre la pedra
Jo he guanyat els meus dies
en l'afany de conèixer-me

Quan algú es perdia en el camí
el fèiem dormir en companyia
dels homes més vells del poble
Aspirar el son immemorial dels justos
a la tebior de la cova
mata els monstres que extravien l'esperit

Aquestes són
les empremtes que van quedar en la cendra

Tardor 2009


3 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Mestre.

Olga Gargallo ha dit...

És el poema més preciós que he llegit mai. Si m'ho permets el conservaré a la caixeta dels preferits.

pepe ha dit...

Aquest poema deuria encapçalar l’edició catalana de Mitològiques del Lévi-Strauss. Has apressat eixa fugissera impressió, que a voltes tenim, d’estar repetint in aeternam les petjades que tants deixaren a la cendra o a la mar.