dissabte, 28 de novembre de 2009

Un apunt de dietari sobre Bolaño




La novel·la 2666 de Roberto Bolaño m'ha atrapat des del primer full. Tal volta no hauríem d'escriure sense tenir més o menys (més més que menys) clar què volem contar. Imagine la preparació d'aquesta odissea, la paciència i tenacitat que una obra així requereixen, les indagacions prèvies, les fitxes, els apunts, la lenta escriptura d'algú que manega la ploma com els àngels. No hauríem d'escriure si no som capaços d'arribar al fons dels abismes que les paraules han de desvelar. Novel·la espill, novel·la laberint, de prosa exquisita, carregada de poesia d'alta combustió: RB no decep, és un tità. Si Los detectives salvajes era, és, una obra mestra, aquest llibrot de més de mil pàgines (1.125 exactament, a banda les pàgines de cortesia, en l'edició, la vuitena, de maig de 2007, d'Anagrama) no li va al darrere. Sobre el rerefons de l'infern de la frontera mexicoestadounidenca, ací representada per la ciutat de Santa Teresa –és real la referència? ho haurem de consultar a l'atlas–, escenari de múltiples assassinats perpetrats sempre contra dones, es desenvolupa una història alhora única, total o unitària, i caleidoscòpica, infinites peces que van encaixant a través d'una veu narrativa que utilitza magistralment el punt de vista, una mirada enlluernadora sobre cada detall, del paisatge, dels llocs, dels personatges, els objectes, els pensaments, els somnis… No hi ha llibre gran que decaiga en els detalls, que els perda de vista, que no ens transporte a les infinites facetes de la realitat, que inclou també allò impossible, allò no esdevingut –sobretot allò no esdevingut–, allò increïble o versemblant, tot el que podem entendre i acceptar mentre llegim, tot allò que ens toca el voraviu de les emocions intel·ligents, la força creativa com un torrent, un riu immens que transcorre per la frontera entre dos mons al capdavall idèntics, un mateix món diríem, un enlloc (els anglesos ho diuen més bé: nowhere), el fons més tèrbol de la condició humana, també el més humà, el destí d'unes vides que es cruen, una realitat que té la grandària dels deserts del nord de Mèxic, Sonora i Arizona, l'immens poder del mal, uns herois que busquen el rastre esmunyedís o impossible de l'escriptor alemany Archimboldi, fins a la pàgina 293, però espere que reapareguen (en aquesta recerca forassenyada la novel·la connecta amb los detectives), Amalfitano, el professor espanyol de Sta. Teresa, i Rosa, la seua filla, que ha de fugir amb Oscar Fate (Quincy Williams), el periodista negre que ha vingut a la ciutat des de Harlem a cobrir un combat de boxa entre un nord-americà i un púgil autòcton. La parte de los críticos, La parte de Amalfitano, La parte de Fate, La parte de los crímenes i La parte de Archimboldi, l'escriptor buscat pels crítics Manuel Espinoza (espanyol), Jean-Claude Pelletier (francès), Piero Morini (italià) i Liz Norton, la dona del quartet, anglesa. Història de cerca i de passió, majorment europea, que va derivant cap a Mèxic, Santa Teresa, i on Liz abandona els seus amants i se'n va amb Piero, l'únic que no els ha acompanyat en l'estúpid viatge, una excusa per trobar-se amb l'abisme de Santa Teresa, la terra de ningú, alegre i tràgica, dominada pels narcotraficants, ciutat de grans fàbriques i molta misèria, mescla de tot… Una meravella que no et deixa alenar, que no té fi. Gran obra mestra pòstuma. Què no hauria escrit Bolaño si no hagués mort amb cinquanta! Pot semblar una estupidesa, de fet ho és, però després d'escriure una cosa així un ja es pot morir. Que gasiu fou el temps de vida, el lifetime, amb un escriptor imprescindible, un dels grans de tots els temps. És potser també que vam ser pràcticament coetanis (Bolaño tindria avui 56 anys) que el xilè m'és especialment proper, l'entenc tan bé, m'hi identifique tant, se'm fa tan transparent. Després hi ha la connexió amb Hugo Mas, que em va contar, quan ens vam conèixer, que el va tractar molt a Madrid. He d'esbrinar més detalls d'aquella relació, saber d'un home que per altra banda, i com no podia ser menys, es despulla totalment en les seues obres, especialment en la voluminosa i extraordinària obra poètica (Universidad desconocida n'era el títol?), en les primers, magnífiques, novel·les, en els llibres de relats, en los detectives, amb aquells jocs autobiogràfics, notícies esfilagarsades llegides en alguna entrevista, en alguns pròlegs, en algunes ressenyes, en articles de la seua mà d'una contundència contorbadora, un cúmul de perspicàcia i saviesa la d'aquest vagabund, d'aquest escriptor de raça que tingué casa, esposa i fills a Blanes, que apunta contra els ídols sagrats, que parla de tu a tu amb els més grans, la literatura que es retroalimenta, les pàgines que responen altres pàgines, l'espiral eterna dels nostres somnis. Increïble la tenacitat, la lluita, l'esforç d'aquest treballador precari que fins ben majoret no va poder viure del que escrivia i que en no pocs aspectes sempre –en alguns aspectes jo sé per què– em recorda Gustavo. No sé si em deu haver fet cas i ja és un bolanyià com jo; en tot cas m'agradaria parlar-ne amb ell, i amb Jordi, que ho és des de fa molt temps. Després de molt de temps –l'estiu sencer almenys– d'esforçades i lentes lectures angleses, 2666 m'ha reconciliat amb la literatura, vull dir, amb la lectura. I si la lectura va, l'escriptura és sempre a punt de desbordar-se. Per refer el diàleg, per continuar viatjant a les profunditats d'un mateix i construir l'espai infinit de tots, d'això que en diem realitat, d'això que en diem vida.

Segària, 12 de setembre de 2009

1 comentaris :

el llibreter ha dit...

Un apunt excel·lent que dóna compte de la immensitat i la rellevància de 2666. Llegint-lo he tornat a viure l'experiència de llegir la novel·la i de com m'adonava pàgina rere pàgina que tenia a les mans un clàssic immortal, fet que s'esdevé molt poques vegades.

Salutacions cordials.