Musiqueries, del Dani Miquel

Fa un parell de divendres vaig anar amb la família a la presentació de Musiqueries , un llibre-cd de Dani Miquel el cantacançons. Es tracta d’una autoedició. Normalment quan llegeixes autoeditat tremoles. No és aquest el cas. El llibre en qüestió mesura uns vint per vint i el cd ocupa un lloc fonamental de la portada. Tot ell és una autèntica bellesa. Unes tapes ben dures donen pas a unes fulles d’un gros especial i amb un disseny gràfic realment preciós. És un plaer passar aquestes fulles pesades amb tot de colors, imatges i fotos sobre un fons crema: una bonica mescla d’estima pel passat i disseny actual que actua com una perfecta descripció del que és aquest espectacle del Dani Miquel. El llibre s’inicia amb un cd en directe d’una de les actuacions i acaba amb totes les partitures i les lletres -també molt bellament editades-.


Jo esperava la típica presentació amb l’editor, el dissenyador, etc. I confiava que, com a premi per empassar-nos les xapes, l’autor ens cantaria alguna coseta amb el seu estil entranyable i divertit que tan fàcilment s’encomana. Però anava errat. La presentació d’un llibre-cd d’uns músics no pot ser una altra cosa que una actuació. I en aquest cas es tractava d’un autèntic espectacle protagonitzat pel mateix Dani Miquel flanquejat pel Rafa Solves i Josep Alcover (a aquest últim, curiosament, l'havia conegut jo a Torredembarra, en la inevitable diàspora dels profes valencians).

Les cançons de l’espectacle arrepleguen la tipologia habitual de les cançons tradicionals i infantils: aquelles en què el cantant fa un vers i el públic el repeteix (Dalt d’un pi, Jo tinc una perereta miquel), les acumulatives (La masereta, Toca-li el peu a la margarideta), les viatgeres: aquelles en què un personatge va passant d’un país/animal/personatge a un altre (La princesa ratolina), les onomatopeiques (El micalet de la seu, La pelitrúmpeli)...

En alguns moments de l’espectacle del Dani Miquel apareixien a l’escenari xiquets que feien algun joc tradicional o bé sonava en off una cançó popular interpretada per algun iaio o iaia de la ribera. Però hi hagué un moment que em va captivar: un home va irrompre a escena muntat en una bicicleta amb tot de volaorets. I els volaorets que no podien parar perquè l’home no deixava de giravoltar els músics...

No és aquest un d’aquells espectacles en què els pares i mares simplement acompanyen els infants. Sincerament, jo hi tornaré. Prendré la paternitat com a excusa per tornar a veure el Dani Miquel. I és que hi hagué moments en què em vaig emocionar. A l’espectacle hi hagué una autèntica comunió entre músics i públic. I no només perquè Dani Miquel jugava a casa. Els infants i els pares/mares, així com el munt de iaios i iaies que hi anaren, coneixien les cançons. Això pot semblar poc important si no has assistit a un concert semblant al llit del túria (a la fira alternativa) i no has vist com els xiquets urbanites no saben de solsolets, ni són pobres músics de carrer i ni tan sols coneixen la veritable història del micalet de la seu. A l’alcúdia, en canvi, hi hagué un moment màgic en què tot el món coneixíem i cantàvem les cançons habituals de la nostra terra, de la nostra llengua en un ambient entranyable d’una gran bellesa i amb una normalitat corprenedores.