Prímula

Li diuen flor del cucut
a la gentil primavera,
perquè aixís que el sent cantar
en son coixí se desvetlla.
Estira els dèbils bracets
de ses fulles verdes,
per fer enllà lo llençol
de la geladora gebre.
Obre sos ulls blavejants,
son capcironet aixeca,
com pastoreta gentil
que ha fet un son sobre l’herba.
Mira al seu entorn,
a ses companyes desperta,
que s’alcen ací i allà
constel•lant tota la terra.
Tremola encara de fred,
mes tota s’alegra
al sentir com al cucut
li ha respost l’oreneta,
entonant un càntic nou
amb una tonada vella:
-Lo bon temps és arribat,
beneïda primavera.

Jacint Verdaguer (de Brins d’espígol)

Sempre he gaudit d’aquestes flors. No sols per la seua bellesa sinó per l’època en què esclaten. El nom de prímula ve de la primavera i significa primera verdor. En alguns llocs també s’anomena flor del cucut que és l’ocell que desperta la prímula del son invernal. A més, i aprofitant que a classe estem endinsant-nos en el món de la recitació poètica, he triat aquest poema tan vital de mossén Verdaguer. Verdaguer, en aquest poema, descriu l’esclat de la primavera, l’arribada del bon temps. Igual que aquest despertar primaveral, el meu esperit a hores d’ara es transforma en una flor coratjosa. Us regale una llegenda que vaig llegir al voltant d’aquesta flor. Ja sabeu, companys, les llegendes solament són això, llegendes.

Una llegenda relata que un acomodat camperol va jurar que l'origen de les seves riqueses radicava en tres arbres que creixien en un pujol darrere de la seva casa. Cada any, a l'arribar el solstici d'estiu, pujava al pujol i dipositava un ram de prímules als peus de cada arbre. Aquest ritual ho va practicar any rere any, i en arribar l'hora de la seva mort, va reunir entorn del jaç als seus tres fills i els va fer jurar que seguirien oferint el ram de prímules a “les seves tres dames verdes”. Els dos fills majors van fer cas omís del consell del seu pare perquè consideraven que havia perdut la raó. Però el fill menor va seguir el ritual i cada any, la vespra de Sant Joan, va dipositar un ram d’aquestes flors als peus dels arbres. En assabentar-se els germans majors van creure que el germà menut s'havia tornat boig com el seu pare i per a acabar amb aquesta superxeria un d'ells va agafar un destral i va tallar un dels arbres. Al poc temps va morir misteriosament. A l'any següent, el menut va oferir de nou dos rams de prímules als arbres que quedaven en peus i, el seu germà muntà en còlera i tallà l’altre arbre. Sense saber com ni perquè, va seguir la mateixa sort que el seu germà i va morir misteriosament. El germà petit va continuar duent el ram a l'únic arbre que quedava i conten, qui van anar testimonis d'això, que va viure molts anys i mai li va faltar de res.