dilluns, 31 de març de 2008

Tocada per la tramuntana i el cerç



Aigua.

Teníem pressa per arribar i no ens va costar gaire de fer-ho. Contravenint tot pronòstic climatològic féiem ruta mentre miràvem el cel. En aterrar els peus, ens va rebre un ram d’aigua que aviat esdevingué pedra gelada. Durant uns minuts el paisatge es revestí de blanc, l’aigua però no ens va concedir treva en tot el dia. Aquesta pluja marçal, insistent i freda, no ens anava a privar de recórrer l’Empordà.
L’element líquid hi és present en totes les seues formes i, junt al vent, és el burí que va cisellant la terra i els seus habitants. Els núvols, canviants a caprici dels cops d’aire, els aiguamolls i els estanyols, les goles del riu Fluvià, els recs, les rieres, els molins d’aigua, el Ter, el Daró vell... Tot és humitat cercant la mar.



Vent.

A la nit ens vingué a saludar la Tramuntana. Amb la seva bufada va descórrer la cortina de núvols i ens va descobrir un cimbori net, curull d’estrelles. El soroll entre els arbres de la pineda on ens allotjàvem era obstinat i rítmic. Jo no vaig poder dormir molt perquè anava acoblant versos d’aire a la fressa del vent acanalat entre el fullam.
Aquest vent del nord, bramulador, ens ha deixat acostumar-nos al seu frec, i ja no ens destorba, tot al contrari ha esdevingut l’amfitrió perfecte per esbrinar antics secrets.
En passar les carenes pirinenques i sortir per la porta de Salses, ens acomiadà per deixar-nos en braços d’un altre vent, el Cerç. Aquest, també sec, fred i violent, no ens va intimidar perquè ja portàvem la Tramuntana a dintre. I encara la portem.


Terra.

La varietat de relleu i els diferents colors que estampa la terra segons es tracte de la plana al•luvial o els cims rocosos enlluerna els ulls. Malgrat aquestes diferències bàsiques de terres de cultiu, serres i massissos, penya-segats arran de mar i petites cales, hi ha una uniformitat en el paisatge perquè, tret d’alguna xicoteta excepció, s’ha sabut resistir a l’esclat urbanístic.
Durant el dia, el color predominant és del verd en tots els seus matisos. Verd d’horta i de pinars, només interromput per alguns masos i pobles tallats en harmònica pedra. De nit, el negre hegemònic de valls fosques i platges apagades ens confessa l’estat natural de la terra, on l’única llum que atraça les senderes és la de les estrelles.
Aquesta terra, que alena de cara al mar, viu arrecerada de muntanyes mítiques i venerades: el Montgrí al bell mig de la plana, les Gavarres al migdia, el Canigó amb els vessants nevats i el cim ennuvolat. Aquest, com un pare protector i vigilant, és testimoni de la continuïtat, nord enllà, de la terra catalana.



Cel

El cel de l’Empordà va canviant a mesura que avança el rellotge i el vent agrana els núvols. En pocs minuts pot passar d’un gris metàl•lic a un blau que, de tan pur, encega els ulls.
Aquest paradís canviant, que reflecteix el blau de la mar, i arrecera pluja, vent i terra, és també l’olimp de diversos déus. Alguns són vius, d’altres, morts, però tots, immortals. D’entre les divinitats que s’hi aixopluguen en destacaré tres, tot i que el col•lectiu integre un enfilall immens. Deixant de banda déus amb barretina i bigotis, voldria parlar-vos de les meues tres deïtats empordaneses: l’Asclepi grec d’Empúries, Josep Pla i Lluís Llach. He aprofitat el meu viatge per fer a cadascun d’ells una visita i sentir-me més a prop. He recorregut la ciutat hel•lènica, la romana, els pobles i masos que la narrativa de Pla detalla, però un dels moments personals més emocionants va ser quan els meus peus trepitjaren, enmig d’aquest cel, Verges. Terra Santa.


Temps.

Fa uns dies que he tornat d’aquest viatge. He desfet les maletes, he fet bugada de roba i de records apilats. He intentat asserenar-me, desennuvolar-me, però no ho aconseguesc, porte la Tramuntana i el Cerç a dins del cap i un enyor molt gran al pit. Encara estic emboirada. Més que tocada pels vents del nord, potser que estiga malalta. El vent, que s’acanala pels porus de la pell i recorre tot el cos, s’allotja a l’interior i mai em deixarà. Em farà tornar al seu origen.

7 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Quina bogeria de terra, l'Empordà! Vaig passar quinze dies a Pedret i Marçà fa un parell d'estius i no la tramuntana no parà ni un dia. Encendre's un cigarro era una aventura: la gent, senzillament, s'ha de deixar de fumar. Això sí, els incendis forestals, una vegada provocats, no hi havia manera d'aturar-los, perquè amb el vent els helicòpters quasi que ni es podien enlairar. Havien de vindre avions de la part de França però, quan arruixaven l'aigua, quasi mai no encertaven, perquè l'aire se l'enduia. No és gens estrany que tots estiguen ina mica tocats de lo bolet.

Amadeu Sanz ha dit...

Per si li interessa a algú, en vaig fer unes poques fotos. Es poden veure ací.

Olga ha dit...

Amadeu, tu també sap ja què és el paradís.
Per cert, aquell estiu no t'havies fumat de deixar?

Les fotos tenen uns colors i una llum bestial. Són d'un preciosisme i refinament de molta catégorie.

Begonya Mezquita ha dit...

De l'Empordà, terra tocada per l'encanteri, a la Serra de Mariola, indret de primavera esclatant, de cims amables que es miren els colors de tantes i tantes floretes... Ens empassarem l'abril, no pas com el més cruel, ans com el mes més lluminós, més esbojarrat, més nítid.

novesflors ha dit...

Un post preciós, preciós. Hi tornaré més d'una vegada a rellegir-lo, tant m'ha agradat.

Olga ha dit...

Bego, ja és hora de tornar a casa i d’emplenar el niu amb les floretes de Mariola i els floquets del Canigó. Ja és hora de baixar dels núvols i tocar terra amb els peus, encara que coste de fer-ho. És una crueltat deixar-nos amb la mel a la boca, però així és. Per tant, llevarem àncores i buscarem el darrer port del curs des d’on traçarem futurs viatges.
Bon vent.

Olga ha dit...

Gràcies, novesflors, per l’entusiasme que transmeten les teues paraules. Amb la teua sensibilitat, de segur que ets una bona escriptora. Gràcies també per participar, a la teua manera, en aquest bloG i ser una amiga constant.